Entrenem amb l'Oriol i Nil Cardona (Esquí de muntanya a Cambre d'Aze)

06 de març de 2014
L'entrevista L'entrenament d'avui l'hem portat a terme amb dos germans que, ben apresa la lliçó que els ha donat el seu pare, en Joan Cardona, estan esdevenint un referent en el món de la competició d'esquí de muntanya, i que segur que en els anys vinents se'n sentirà parlar pel molt camí que encara tenen per endavant, i per les nombroses victòries que segur que encara sumaran.

Així, l'Oriol Cardona, amb els seus 19 anys, i el Nil Cardona, amb 24, demostren una motivació enorme i un gran esperit competitiu, que dóna fruits i que en seguirà donant si mantenen les ganes i la il·lusió actuals.

Dos germans que us dediqueu als mateixos esports i tots dos destaqueu, sobretot en esquí de muntanya. Quan va ser que vau començar a competir?

Oriol: Pel que fa a la competició en esquí de muntanya costaria molt trobar una data d'inici perquè vam començar fent curses tranquil·lament amb el pare i els amics, però va ser més o menys a partir dels 12 o 13 anys quan vam començar a entrar al món de la competició més seriosament. Abans havíem fet sortides amb el pare, havíem descobert la muntanya tranquil·lament, sense parlar de competir i va ser espontàniament que vam veure que es feien curses per equips i vam decidir participar-hi. Fins aleshores ni tan sols teníem consciència que hi hagués curses d'esquí de muntanya.

Us hi va portar el vostre pare o vau ser vosaltres mateixos els que ho vau demanar?

Nil: Sí, podríem dir que va ser el pare. Ell sempre ens havia portat a la muntanya amb la família.
Lligats a la muntanya hi hem estat sempre, fins als 16 anys fent esquí alpí i l'atletisme
Lligats a la muntanya hi hem estat sempre, fins als 16 anys fent esquí alpí i l'atletisme. El món de l'esport i la muntanya sempre ha estat amb nosaltres i el salt a la competició va ser com un pas més.

Com va anar el vostre accés al Centre de Tecnificació de Font Romeu?

Oriol: Va coincidir més o menys amb l'època en què vam començar a competir, i vam entrar dins del grup de joves. Al Centre de Tecnificació s'hi acostuma a estar des dels 13 o 14 anys fins als 21. Aquí ens ensenyen a anar a la muntanya amb seguretat. També tècniques de rescat i d'esquí de muntanya. Gràcies a estar en el centre vam conèixer en Jordi Canals i altres persones vinculades al món de la muntanya i la competició. També vam entrar en contacte amb referents d'aquest esport com en Kilian, el Marc Pinsach o la Mireia Miró, tots ells estudiants a Font Romeu.

Nil: Ara podem estar aquí gràcies a una beca del Consell Català de L'esport, la qual cosa ens facilita poder entrenar aquí a la Cerdanya francesa. Aquesta beca ens donaria també la possibilitat d'estar al Centre d'Alt Rendiment de Sant Cugat, però el Jordi Canals va aconseguir que es creés aquest centre en un entorn de muntanya, la qual cosa és bàsica per poder entrenar adequadament.

Tots els que esteu aquí a Font Romeu sou catalans?

Oriol: Tots no. Hi ha alguns francesos. La universitat és francesa i funciona amb un acord entre Catalunya i França.

Com és el vostre dia a dia?

Nil: És bastant senzill. Estàs aquí per poder esquiar, per poder tenir la neu a prop i poder sortir cada dia amb els esquís. Ens llevem al matí per sortir a entrenar o anar a classe. Dinem aviat, sobre les 12, la qual cosa ens permet anar a esquiar tant al matí com a la tarda. Depèn bastant dels horaris de classes, i com que ens permeten canviar-nos classes, podem fàcilment adaptar els nostres plans d'entrenament amb les hores de docència. No tenim un horari rígid i són classes saltades. És a dir, per exemple pots tenir classe de 8 a 10, després 3 hores sense res fins a la 1, i després tornar a tenir classe d'1 a 2 o de 5 a 6 de la tarda. A més, com que aquestes classes es fan en diferents grups i franges horàries, les pots escollir segons et convingui. Una mateixa classe es pot arribar a fer 3 o 4 vegades en una mateixa setmana.

Oriol: Copa del món
Diablerets 2013
Foto: ISMF
Oriol: En el primer curs de la carrera, dels tres anys que la conformen, som 180 estudiants. Han hagut de fer 6 o 7 grups d'entre 20 i 25 alumnes per dividir la classe. En cursos posteriors hi ha menys persones, ja que no tothom continua.

La carrera que feu està homologada amb els estudis a Catalunya?

Nil: Es tracta d'un tema poc resolt, però sí que es pot convalidar amb els estudis a Espanya. L'única cosa és que ens falten 60 crèdits que hem de fer després. En canvi sí que ens convaliden totalment amb el títol francès, la qual cosa ens permet anar a treballar a tot Europa menys a Espanya.

Suposo que després de les classes teniu feina a fer de deures, treballs i altres, no?

Oriol: La veritat és que no ens posen massa deures ni treballs. Durant el curs hi ha dues setmanes d'exàmens, una al mes de desembre i l'altre el mes de maig. Les èpoques en què ens veiem amb la necessitat d'estudiar més són els mesos i mig previs a aquestes èpoques d'exàmens. La resta del curs amb l'assistència a classe i repassar una mica és suficient.

Una vegada acabeu els estudis que feu aquí, què representa que podreu fer a nivell professional?

Oriol: Et pots especialitzar en quatre àmbits. Pots fer entrenament esportiu, esport adaptat, entrenament personal i ensenyament de l'esport. A partir d'aquestes quatre branques pots encarar la teva vida professional per ser entrenador de clubs esportius de bàsquet, handbol o el que faci falta; pots ser professor, si més endavant fas una formació addicional, pots treballar amb persones amb necessitats especials, pots fer d'entrenador personal d'esportistes...

De molt joves heu començat a obtenir bons resultats i a guanyar curses importants. Què se sent quan sortiu a competir i els resultats acompanyen?

Nil: Se sent la satisfacció de veure que tot el que has estat fent durant aquests anys ha servit d'alguna cosa, que tota feina té un resultat i al final, si acaba sortint, tens la satisfacció d'haver-ho aconseguit. Ens esports com el nostre, de molta resistència, el més important és la constància amb moltes hores de dedicació. Per aconseguir-ho cal buscar cada any reptes nous i any rere any notar que millores les teves marques personals. També hi ha una qüestió d'aptituds de cada persona que fins a un cert punt fa que el teu sostre sigui un o sigui un altre. Amb l'entrenament pots acabar d'afinar. Crec que tots tenim un límit i que no podem passar d'aquest límit. Hi ha persones que per més que entrenessin mai arribarien a dalt de tot, la qual cosa no significa que no poguessin obtenir bons resultats. Això tampoc és una ciència exacta i no se sap exactament si és així com dic o no. Per exemple, qui sap quin percentatge del que hem aconseguit correspon a les hores de dedicació i a l'entrenament, i quin a la capacitat innata que puguem tenir? Per a mi és indiscutible que per estar allà davant cal tenir unes aptituds innates. Una mica ets tu mateix qui crea aquestes aptituds, ja que modelem el nostre cos a partir de les nostres pautes d'alimentació i entrenament. Com més aviat comences amb aquest procés més s'adapta al teu cos al que vols fer o aconseguir. No és el mateix començar a esquiar als 20 anys que fer-ho quan ets petit. La gent que ha fet esquí alpí de petit té molts més recursos que qui s'ha posat els esquís de gran.

A quina edat us veu posar uns esquís per primera vegada?

Nil: Tignes
Foto: Kilian Jornet
Oriol: Érem encara molt petits. Devíem tenir uns 4 anys aproximadament. A partir del moment en què vam tenir un bon control del nostre cos el pare ja ens va posar uns esquís als peus.

Vau començar amb cursets d'esquí o al vostre aire?

Oriol: Vam començar amb cursos i des que vam deixar l'esquí alpí sempre hem entrenat amb la supervisió de monitors i de gent experimentada. Vam entrenar sempre amb el Club Esquí Girona.
En termes d'aprenentatge de l'esquí mai hem estat autodidactes
En això mai hem estat autodidactes. Tots aquests anys de cursets ens ha permès conèixer bé els diferents tipus de neu i aprendre com ens hem de situar en cada cas segons les condicions amb què ens trobem.

A l'hora de baixar i de fer-ho ràpid, a part de la tècnica, suposo que també hi ha el factor de l'atreviment de cadascú...

Oriol: Amb això cadascú té la seva mentalitat i forma de fer. Que una persona esquiï molt bé no significa que hagi de tenir molt atreviment a l'hora de llençar-se pendent avall a tota velocitat. Cada persona, independentment del nivell d'esquí, té el seu punt de bogeria que fa que en una cursa es tiri més o menys decidit o reservar-se fent més o menys viratges. Això és més mental que una altra cosa i no t'ho ensenyen.

Nil: En esquí, quan estem a la Copa del món, els quinze o vint primers tenim una tècnica d'esquí similar, sense grans diferències. Aquest punt d'atreviment que comentem hi fa molt a l'hora d'esgarrapar uns segons que poden ser claus de cara la victòria a la cursa o per a les posicions en la classificació general.
De vegades cal desconnectar una mica el cap i llençar-se
De vegades cal desconnectar una mica el cap i llençar-se. No penses gaire amb les conseqüències. Afortunadament els accidents greus no són gens habituals. És un esport que sembla molt perillós a les caigudes, però en competició no hi ha grans accidents. Potser casos puntuals, però jo no recordo cap accident fort.

Oriol: De petites caigudes n'hi ha moltes. En una cursa et pot passar fins i tot més d'una vegada, però normalment no passa res. T'aixeques i continues. A mi sí que em va afectar una caiguda que vaig patir l'any passat, que em va provocar una lesió a l'esquena i em va impedir anar als Europeus i a altres competicions que tenia programades. Cal valorar en tot moment l'estat de la neu i les teves condicions per saber quan s'ha de vigilar més i anar més en compte, i quan et pots llençar sense assumir grans riscos.

Ara que has comentat això d'anar als Europeus i copes del món m'imagino que tots el que esteu aquí a Font Romeu voldríeu anar-hi, però que no tothom hi té accés. Com es gestiona això?

Nil: Tots tenim com a objectiu entrar a la selecció i anar a competir als Campionats d'Europa i a la Copa del Món, però cadascú té clar on és, fins on pot arribar i és conscient de les seves possibilitats. El fet d'estar a la selecció no implica necessàriament anar a competir a fora de Catalunya. L'última paraula sempre la té el seleccionador i l'equip de tècnics que es basen en els resultats que hem obtingut i de com ens trobem en cada moment. De vegades hi ha petites tensions, però com que la decisió final sempre ve de dalt no hi tenim res a dir. Si no ens seleccionen simplement ho intentem fer millor per a la vegada següent. El que pesa són els resultats i tot cau pel seu propi pes. En algunes ocasions la decisió final pot ser més o menys complicada perquè els resultats entre dos corredors són molt igualats.

Oriol: Copa del món
Diablerets 2013
Foto: ISMF
Aleshores a les competicions pot haver-hi certes pressions o angoixes que poden fer que no estiguis a gust si els resultats no acaben d'acompanyar...

Oriol: Quan estrenes una temporada tens previst obtenir uns resultats determinats. Si quan arriba el moment de la competició veus que les coses no van tan bé com t'imaginaves tens certa frustració. Aleshores, has d'analitzar què ha passat o què no has fet bé per intentar modificar la metodologia d'entrenament per tal que les curses següents les coses vagin millor.

El tipus d'entrenament que feu és dirigit. Fins a quin punt us diuen què heu de fer exactament?

Nil: Tenim un entrenador que ens diu què hem de fer en tot moment. Ens marca les pautes d'entrenament segons el moment de la temporada en què ens trobem. El més important és que et marquin la intensitat i els ritmes que has de portar. La resta ens ho fem una mica nosaltres. Tot i que estudiem els mateixos mètodes d'entrenament que després ens són aplicats, és bo que algú ens supervisi l'entrenament i ens dirigeixi una mica.

Suposo que hi ha moments en què fa molt bo, i altres èpoques, potser llargues, en què la meteorologia no acompanya i que sortir a entrenar costa més. Què feu en aquests casos?

Oriol: Saps que si vols aconseguir resultats i estar a dalt de tot has d'entrenar i ser constant faci el temps que faci. Hi ha moments en què pots variar una mica l'entrenament si les condicions són molt adverses, però en general has de ser fort i sortir faci el temps que faci. Tenim la sort que aquí a Font Romeu hi ha més dies de bo que de dolent. Per aquesta raó hi ha el forn solar. Encara que nevi, faci vent o fred, això no és cap obstacle. Per això tenim la roba tècnica que ens protegeix per a aquestes adversitats.

La motivació dels resultats et dóna els ànims que necessites...

Nil: Com que constantment tenim el xip d'entrenar si un dia deixes de sortir sense tenir-ho previst, et sents malament i penses que hauries d'haver sortit a fer la feina que tocava. Se't genera una mica de mal de consciència si no entrenes pel mal temps.
Som molt conscients que estem a la muntanya i que aquí les condicions de vegades poden ser poc favorables o còmodes
Som molt conscients que estem a la muntanya i que aquí les condicions de vegades poden ser poc favorables o còmodes. Si fa mal temps, ho acceptem i llestos.

Amb els joves esportistes amb qui he entrenat fins ara sempre m'he emportat la sensació que per l'edat que teniu sou persones excepcionals. No tots els joves tenen les idees tan clares i la força de voluntat que teniu vosaltres. El jove estàndard té unes inquietuds molt diferents a pujar i baixar muntanyes, que no els obliga a renunciar a certes coses que vosaltres suposo que no teniu. Us veieu així com comento?

Oriol: Crec que hem de tenir una mentalitat una mica diferent a la majoria, ja que hem de renunciar a moltes coses que per la majoria de la joventut són molt importants, com per exemple sortir de festa els caps de setmana o anar-se a trobar amb els amics per fer unes cerveses. A l'esport d'alta competició en què estem nosaltres sabem que no podem sortir de festa, però trobem altres coses que ens omplen fàcilment. Poder fer el que fem ens compensa i la mentalitat d'esportista no ens fa pensar en altres coses que potser per altres joves són bàsiques.

Nil: VCUF 2013
Foto: VCUF
Nil: No és que hàgim de renunciar a tot el que fan els joves, però sí que hi ha moments, sobretot en plena temporada, en que necessàriament hem estar molt concentrats i evitar certes coses. Ho portem bé. Com que aquí som bastants que fem el mateix ens muntem aquest món i no tenim la sensació de perdre'ns res que pugui ser més interessant. Els teus amics acaben essent els que fan també esquí de muntanya i tot gira a l'entorn d'això.

La vida a l'estiu i a l'hivern us deu canviar una barbaritat. Quan és estiu i no podeu agafar els esquís ho trobeu a faltar?

Oriol: A la primavera estem cansats de la neu i dels esquís, i ja pensem en fer altres esports com bicicleta o escalar. Va bé canviar d'esport i agraïm deixar els esquís per un temps llarg. El mateix ens passa a la tardor, que ja comencem a desitjar que arribi una altra vegada la neu. Són uns cicles que ens van bé i ens permeten canviar d'esport, la qual cosa ens és bo. No parem mai.

Durant l'any feu períodes llargs de descans esportiu?

Nil: Pràcticament no. Fem una parada de quinze dies l'any, quan s'acaba la temporada d'hivern.

En què consisteix un cicle d'entrenament complert?

Oriol: Comença amb una etapa de volum, que seria uns sis mesos abans de l'inici de les competicions. Aquesta etapa consisteix a fer entrenaments llargs de moltes hores i molts metres de desnivell. Durant aquest període la intensitat és molt baixa, pràcticament nul·la. Aproximadament un mes i mig abans de les curses comença el període de precompetició, on comencem a fer series que ens donen velocitat i ens ajuden a adaptar-nos al ritme competitiu. En aquesta fase baixem el volum i augmentem la intensitat. El cicle el tanca el període de competició, en què entre cursa i cursa toquem una mica la intensitat, però el just per no arribar cansats a la competició.

Es donen moments, com ha passat aquest any, que hi ha Copa del Món diverses setmanes seguides...

Nil: En aquests períodes tan intensos l'objectiu principal és haver recuperat suficientment d'un cap de setmana al següent i arribar a la cursa sense gens de cansament acumulat. En aquests períodes, a nivell físic, tot l'entrenament ja ha d'estar fet. Normalment fas un dia de descans, un dia d'intensitat de curta durada per no perdre el nivell, i uns dies de rodar amb tranquil·litat. Després de tot això, quan el període competitiu ha finalitzat, fem la pausa de diversos dies que hem comentat abans.

Podeu estar quinze dies sense sortir a entrenar?

Nil: Costa deixar de fer coses. Jo fins ara intentava que aquest període de descans coincidís amb l'època d'exàmens. Igualment, com que a l'època d'exàmens m'estressava força, necessitava sortir a córrer o fer alguna cosa per desconnectar una mica. Després d'aquests quinze dies les ganes de fer coses són enormes, però aquesta parada és necessària per tornar a posar el cos a lloc.

Tot el tràfec de la competició, ara a Suïssa, ara a Itàlia, ara a Catalunya..., implica molts trasllats i viatges. Això és compatible amb descansar quan hi ha acumulació de curses a diferents llocs sovint força distants?

Oriol: Olla Núria 2013
Oriol: T'hi acabes acostumant. Els viatges, els quals duren entre sis i deu hores, els fem amb furgonetes. Aprofitem aquestes hores per dormir, mirar pel·lícules... Igualment no acabem de descansar del tot bé, i arribem amb ganes d'estirar les cames. Per sort no anem mai amb falta de temps i tenim prou marge com per no estressar-nos. Normalment viatgem els dijous, descansem el divendres i competim el cap de setmana. Fer-ho així va bé, ja que si anéssim curts de temps els resultats segurament no anirien tan bé com haguessin pogut anar. Abans es feia més a toc de pito i no anava gens bé. Tenir un dia per recuperar-se del viatge es nota molt.

Al final us deveu trobar tots els mateixos a tot arreu. Com és la relació amb els vostres rivals més directes?

Oriol: Hi ha molt bona relació amb els companys estrangers. Som rivals, però a l'hora som bons amics. Sí que hi ha molta rivalitat en el moment de les curses, però un cop s'han acabat, tots tant amics. Hi ha bastant companyonia.

Imagineu-vos per un moment que l'esquí de muntanya fos un esport més mediàtic, on hi hagués més interessos econòmics. Creieu que aquesta companyonia de què em parleu també existiria o tot seria molt diferent?

Nil: Crec que en part sí que canviaria tot molt, perquè es professionalitzaria molt més del que ho és ara. Igualment la professionalització cada vegada va a més. Actualment, si no et dediques només a entrenar, és pràcticament impossible està allà davant en copes del món. La majoria de gent que hi ha té feines alliberades que li deixen temps per entrenar moltes hores. Molta està a l'exercit o és policia. Allò de treballar vuit hores diàries i entrenar després de la feina, o quan es pugui, no és viable, tot i que hi ha algú que ho fa i està per la zona de davant de la classificació, la qual cosa opino que té molt de mèrit.

En una cursa normal de la Copa del món quants esquiadors hi hauria més o menys?

Oriol: A una cursa de la copa del món de joves som entre deu i quinze esquiadors. En sèniors entre quaranta i quaranta-cinc, dels quals que tinguin possibilitats de fer podi són molt pocs. N'hi ha cinc o sis que sempre guanyen els podis i se les van fotent entre ells.

Nil: D'uns anys cap aquí es nota molt que els nivells han pujat i els temps dels primers estan com més va més igualats. El dia que un dels favorits té un problema que li fa perdre un minut, o no s'acaba de trobar bé del tot, pot arribar a perdre cinc o més posicions.

Recordo que a l'última cronoescalada de la Copa del Món els quinze primers vau arribar amb només un minut de diferència...

Nil: Sí, només el Kilian va agafar una mica de distància amb relació a la resta dels primers. Si no s'hagués destacat, el nombre d'esquiadors que hauríem entrat en un minut hagués estat bastant més alt. Crec que és de les vegades que ha anat més sobrat amb relació a la resta de corredors.

Suposo que en una temporada hi ha moments per tot. Quan et trobes en una cursa que no pots més, què et passa pel cap?

Oriol: A mi personalment, quan vaig molt cansat i la posició no és bona el que em passa pel cap és abandonar. Ja vindran altres curses en les quals potser podré anar millor. Igualment ens coneixem bé i sabem regular-nos. En una mateixa cursa tens moments diferents.

Nil: Copa del Món
Verbier
Foto: ISMF
Nil: Personalment quan pateixo més és al començament. Per a mi la primera mitja hora és dura. Més endavant, com que les curses són llargues, em sento millor. Jo sempre vaig de menys a més. Em passa sovint que a l'inici penso que no vaig bé, però després em recupero i em passa aquesta sensació. Veig altres que han començat més forts i que van a menys.

Suposo que també hi ha una part important d'estratègia a l'hora de plantejar una cursa d'esquí de muntanya...

Nil: Sí, molta. Segurament menys que en altres esports com ara el ciclisme de carretera, on es va córrer en equips, però igualment hi ha estratègia. La majoria de les proves són individuals i algunes com les de la Grande Course són en equips de dos o tres esquiadors.

Oriol, com valores la teva classificació a la Copa del Món amb la segona plaça que has aconseguit?

Oriol:
M'he quedat a només cinc punts del primer. Les diferències han estat mínimes i això em fa ser optimista
M'he quedat a només cinc punts del primer, en un total d'uns sis-cents punts. Les diferències han estat mínimes i això em fa ser optimista. Ara, fins al final no vaig ser massa conscient que ho tenia tan a prop. La temporada vinent passaré a la categoria sub 23 i competiré a la categoria sènior. Per mi és una incògnita saber com estaré amb relació a la resta de sub 23 i prefereixo no capficar-m'hi gaire. Quan sigui el moment ja veure com estic amb relació a la resta.

Ara ja us podeu mesurar una mica entre vosaltres...

Nil: Jeje, ja fa temps que ho fem. Depenent del dia i de la cursa guanyo jo o em guanya ell. En aquests moments estem bastant igualats de nivell. Faríem bona parella en una cursa per equips.

Ostres Oriol, només dinou anys i un nivell que sembla indicar que ha d'anar a més en els anys vinents...

Oriol: El meu objectiu per a l'any vinent és millorar el nivell. Aquest any he incrementat el nivell d'entrenament i he notat una millora important. L'any vinent intentaré augmentar-lo una mica més, sense passar-me. El just per no cremar-me, però intentar anar una mica millor.

Entreneu junts o en solitari?

Nil: Depèn del dia. Si coincidim en horaris, sortim junts, i si no coincideixes amb ningú dels que estem aquí, cadascú va pel seu compte. De vegades els programes d'entrenament de cadascú no són del tot compatibles i anem a la nostra. A l'inici de temporada, dins de la fase de volum, acostumem a sortir més en grup.

Durant quan temps us veieu portant aquest ritme o similar?

Nil: Veient alguns referents com el d'un italià que a 37 anys fa podis, jo m'hi veig durant molt temps.

Què us considereu més, muntanyencs o esportistes?

Nil: És una barreja de les dues coses, però
Em sento més esportista que muntanyenc
em sento més esportista que muntanyenc. Sempre he vist la muntanya com per anar-hi ràpid. Sempre, des de petit he portat equips lleugers i per mi la muntanya ha estat anar-hi per feina. Fer l'objectiu i tornar tan aviat com sigui possible. Tenim un esperit molt competitiu, sempre essent conscients d'on anem, de les condicions i del material que portem. El fet de competir ens dóna el recurs de poder sortir més ràpid de situacions perilloses, com per exemple quan se't gira el temps.

Quins són els objectius següents?

Oriol: Fer una bona posició a la Pierra i començar a pensar en la temporada d'estiu.

Nil: Pel que fa a l'esquí de muntanya acabar les curses dels Campionats d'Espanya, la individual i la per equips i la Pierra.

Foto inicial: Skimarathon: La Molina-Vallter. Autor: Gael Piguillem
Comentaris i/o paraules amables
No s'han trobat entrades
L'entrenament
Tot i que s'havia anunciat vent intens, el dia es presentava esplèndid. A la zona baixa de l'estació d'esquí de Sant Pere dels Forcats el vent no es notava, però a les zones altes feia una sensació de fred important, fet que ens va portar a haver de renunciar a l'objectiu del cim. Igualment amb els 1.130 metres de desnivell positiu acumulat i 10,5 quilòmetres vam poder fer un entrenament de qualitat que va donar lloc a un dia ben aprofitat.

Vam iniciar la sortida des de l'aparcament de l'estació d'esquí de Sant Pere dels Forcats. Els primers metres els vam fer per pista. Aviat vam trobar una traça d'esquí de muntanya, molt profunda pel gruix de neu que hi havia a la zona, que s'endinsava per dins del bosc. Entre arbres van poder agafar alçada amb rapidesa, ja que les traces seguien una línia ascendent potent, amb viratges que ens feien afinar la tècnica. A mesura que ascendíem el bosc s'esclarissava fins que el vam supera per situar-nos a la seva capçalera. Aquí vam perdre l'abric dels arbres i el vent fred es feia notar amb certa contundència, la qual cosa ens va obligar a abrigar-nos. Quan vam arribar al coll abans del cim la sensació de fred era acusada, i tot i tenir el cim molt a prop vam preferir tirar avall. Ens trobàvem a 2.685 m, i tot i no haver arribat al cim de Cambre d'Aze, de 2.711 metres d'alçada, la sensació d'haver fet una bona feina hi era i, per tant, no calia continuar. La idea era arribar al cim i fer la baixada per la canal central de Cambra d'Aze, però vist que no vam arribar a dalt, vam fer el descens pel mateix itinerari de pujada. Començava així un descens entre la zona de bosc i la part oberta, que ens va permetre gaudir d'una neu força bona, que es deixava fer, i que ens va permetre captar el gran nivell d'esquí dels germans Carbona.

Per fer l'entrenament vam necessitar unes tres hores a un ritme tranquil amb temps per fer fotos i contemplar el paisatge. El Nil i l'Oriol el van qualificar d'una bona recuperació activa, la qual cosa els anava bé donat el moment de la temporada d'esquí en què ens trobàvem. Mentre pujàvem ens va fer gràcia el comentari de l'Oriol: "Quan anem amb periodistes mai anem a aquest ritme.". Nosaltres més que periodistes som amants de la muntanya i sobretot de l'esquí de muntanya, que practiquem regularment i també ens deixem veure per les curses.




En resum la jornada va anar genial i ens ho vam passar super bé. Ha estat un plaer compartir una matinal d'esquí de muntanya amb aquests grans esportistes i magnífiques persones per la seva amabilitat i simpatia.
Punts marcats a l'itinerari
Pistes d'esquí de Sant Pere dels Forcats (1.647 m)
Cambre d'Aze (2.711 m)