Entrenem amb la Núria Picas Albets (Pujada ràpida a les Penyes Altes del Moixeró des de Gréixer)

23 de juny de 2012
L'entrevista A l'entrenament d'avui hem estat acompanyats de la Núria Picas, amb qui hem fet una pujada ràpida a les Penyes Altes del Moixeró (2.279 m) des de Gréixer per les Roques Negres, el Coll de Cabrera i el Coll del Moixeró, una zona que li dóna bons records després de la gran victòria aconseguida l'any passat a Cavalls del Vent.

Mare de dos nens de 16 mesos, el Roc i l'Arç, i bombera de professió, en la Núria hem descobert una atleta integral amb una vigorositat impressionant, que amb molts pocs anys ha estat capaç de situar-se al punt més alt de les curses de muntanya. Així, amb només tres anys d'entrenament específic de córrer per muntanya, s'ha proclamant campiona del món en les especialitats de duatló i marató, i ha aconseguit victòries a curses de la Copa del Món d'Skyrunning i altres curses importants. Probablement la victòria més sonada va ser l'aconseguida a Cavalls del Vent 2011, on no sortia de favorita, i on va fer un temps impressionant que rebaixava en 20 minuts el rècord de la prova. Enguany afronta una nova temporada amb optimisme i amb un calendari complet d'allò més interessant. Fa pocs dies, als SkyGames celebrats a la Ribagorça, va aconseguir els preuats títols de campiona del món en duatló i en marató de muntanya. També enguany ha aconseguit dues segones posicions a la Transvulcania i a Zegama, dues curses de renom, i en aquests moments lidera la Copa del Món 2012 de curses de muntanya. Simplement, fascinant!

Veiem que has guanyat o has obtingut bons resultats en curses més aviat llargues com Cavalls del Vent, Transvulcania o la marató de Zegama. Són aquestes les distàncies ideals per a tu?

La distància llarga és el que em va més bé i també el que més m'agrada. M'hi sento a gust i són moltes hores a la muntanya que em permeten gaudir del paisatge. Per poc que pugui intento fer distàncies llargues, començant per la distància de marató en endavant, encara que no he passat dels 85 quilòmetres. No m'he estrenat en curses superiors com podria ser l'Ultra Trail del Mont Blanc. Ara bé, la meva progressió natural em fa pensar que més aviat que tard, faré algun ultra dels llargs.

Certament se't donen d'allò més bé. T'esperaves l'any passat guanyar a Cavalls?

No, de cap de les maneres. Era el meu primer ultra trail i més que res anava a provar. De fet, dues setmanes abans ni tan sols tenia dorsal, ja que no tenia gens clar si anar-hi o no. Un company de feina em va animar. Em va dir, “Vinga va, la fem junts i véns al meu ritme a acabar-la”. Vaig pensar, “i per què no, és una bona oportunitat de fer la volta al Parc Natural del Cadí amb un dia i amb avituallaments, aniré tranquil·la i intentaré acabar-la.”. La gent dels Mountain Runners dels Berguedà em va aconseguir un dorsal que els sobrava i el dia de la cursa, allà era.
L'excursió pel Cadí s'ha acabat, a partir d'ara aniré a totes.
Vaig sortir trotant, a un ritme moderat, hidratant-me i menjant molt bé per gaudir al màxim de l'experiència i amb la idea de conservar les forces per tal d'acabar bé. Va ser una progressió de menys a més i no vaig començar a córrer un mica fort fins al Serrat de les Esposes. En aquells moments vaig veure que tenia possibilitats i vaig pensar “l'excursió pel Cadí s'ha acabat, a partir d'ara aniré a totes.”, i vaig començar a prémer l'accelerador a tope.

Doncs déu n'hi do per ser el teu primer ultra. En algun moment, vist que per a tu era una distància nova, vas tenir dubtes de poder acabar la cursa?

En arribar la nit, quan estava a prop del refugi Sant Jordi, vaig tenir un moment de dubte, ja que notava que el cansament era intens. No obstant això, sabia que em quedava més o menys una hora i de baixada. En general, però, em vaig sorprendre a mi mateixa de com de bé m'anaven les distàncies llargues. No m'ho hagués imaginat mai. La distància de marató ja sabia que m'anava bé, però això de 85 quilòmetres era totalment nou. Quan vaig passar primer a la Nerea i després a l'Emma, que eren qui en aquell moment encapçalaven la cursa, vaig treure forces de tot arreu i vaig córrer molt ràpid. Si en aquells moments hagués premut el botó del cronòmetre potser hagués vist que els 10 quilòmetres següents els vaig fer més ràpids aquí a Cavalls que si hagués anat a una cursa de només 10 quilòmetres. La motivació d'anar davant et fa fer coses increïbles i el cos et pot respondre de formes totalment inesperades i sorprenents.

A més, davant de noies molt conegudes...

La veritat és que hi havia noies molt fortes. Jo segurament no era tan coneguda i possiblement això va jugar a favor meu, ja que no em consideraven com a una rival a tenir en compte.

En qualsevol cas havies guanyat alguna cursa de la Copa del Món, no?

El 2010 em vaig imposar a la Mountain Running International Cup, i també a l'última prova de la Copa del Món, disputada a Malaisia. Allà és on amb Catalunya vàrem quedar campions del món per equips. Campiona del món individual en aquells moments no ho havia estat mai.

SkyMarathon 2012
Veig que em parles de coses molt recents i sembla com si fes poc que t'hi dediques. Quan temps fa que et dediques a competir?

Realment fa poc. Vaig començar a dedicar-m'hi seriosament el 2010. Bé, no és exactament així, ja que temps abans havia fet un període de curses de muntanya que vaig haver de deixar durant força anys a causa d'una lesió. L'any 1999 vaig competir a la darrera edició de la marató de l'Aneto. Aquell mateix any, però, vaig tenir un accident molt greu escalant, en el qual em vaig trinxar el peu. Això em va impedir córrer durant set anys. Temps durant el qual em vaig oblidar completament de córrer i bàsicament feia bicicleta, escalada i algun raid d'aventura de tant en tant. El peu em continua fent mal, a èpoques més i a èpoques menys, però he après a viure amb aquest dolor, el tolero bastant bé i l'assumeixo. Va ser el 2010, coincidint en el moment en què em vaig traslladar a viure al Berguedà, que vaig decidir tornar a entrenar curses de córrer. Veia que em trobava bé. Aquell any va ser força interessant. El 2011, exceptuant Cavalls de Vent, va ser un altre any més aviat fluix. Van néixer els bessons i no tenia pràcticament temps per a mi. Enguany, que ja ho tenim tot més per mà i els nens van a la llar d'infants, tinc més temps per entrenar. Així que aquest any aniré a tope, a veure què puc fer.

La progressió és espectacular. De no fer pràcticament res de córrer has passat a guanyar títols importants amb molt poc temps...

Tot i que durant molts anys no he corregut, tampoc he parat quieta. No he deixat d'escalar i anar amb bicicleta de carretera o de muntanya. Pel que fa a córrer, realment no he fet res fins fa relativament poc.

Pel que veig, la teva gran passió és l'escalada...

L'escalada l'he practicada sempre. El meu pare ja escalava i de petita m'hi portava. Havia passat molts caps de setmana a Montserrat escalant. De fet és l'esport que més m'omple, però per circumstàncies de la vida he acabat practicant l'atletisme de muntanya. Ara bé, quan acabo temporada de curses o en èpoques de descans de córrer, és molt fàcil que em trobeu enganxada en alguna paret.

SkySpeed 2012
Quin tipus d'escalada practiques i on acostumes a practicar-la?

Una mica de tot, esportiva i via llarga. Tot m'està bé, ja que les sensacions que obtinc penjada a una paret són brutals. A més, no té res a veure amb l'estrès que implica posar-se un dorsal i haver de competir. És un altre tipus d'estrès. M'encanta estar en situacions límit, a la corda fluixa, poder controlar la por i dominar les situacions. De vegades puc passar una mica de por, però no em desagrada del tot.

He escalat per tot Catalunya, sobretot a Montserrat, Vilanova de Meià, Tarradets, Monrrebei,... Aquí al Berguedà tenim el Pedraforca, i algunes zones d'escalada esportiva molt interessants. Fora de Catalunya he anat a escalar als Andes del Perú i sobretot als Alps francesos.

En què es basa el teu entrenament diari?

Una mica influïda per aquest dolor que t'he comentat entreno més amb bicicleta de carretera que corrent. Una setmana normal d'entrenament serien dos o tres dies de córrer, i tres o quatre amb bicicleta, amb un dia de descans, que també és un bon entrenament i que cal tenir en compte. Com a molt entreno unes quinze hores a la setmana. Quan surto amb bicicleta entre dues i tres hores, i quan surto a córrer sobre les dues hores i dues hores i mitja.

Un entrenament amb bicicleta en què consistiria més o menys?

Moltes vegades els entrenaments amb bicicleta són útils per regenerar la musculatura castigada pels entrenaments de córrer i les curses. Un entrenament de bicicleta normal seria sortir un parell d'hores a rodar. La bicicleta em va molt bé perquè és on faig el volum sense risc de carregar articulacions i fer-me mal. És un esport molt net, que et dóna molta força a les cames. Els entrenaments de tècnica sí que els faig a muntanya.

Em sorprèn que amb aquest entrenament, que em sembla relativament poc, puguis obtenir tan bons resultats...

De vegades tenim la falsa impressió que com més entrenem més forts estarem.
De vegades tenim la falsa impressió que com més entrenem més forts estarem. El que més compte, per sobre de les hores d'entrenament, és la qualitat de l'entrenament. De vagades no cal posar-hi tantes hores. Així em trobo bé, és el meu estil. També t'he de dir que he fet una bona pretemporada. Abans de la Transvulcania havia fet entrenaments de 20 hores setmanals per aconseguir guanyar volum. Fins i tot vaig anar a fer una travessa de cinc dies corrent i cada dia feina entre 30 i 40 quilòmetres. Això va ajudar que Transvulcania m'anés bé i Zegama m'anés encara millor. En aquells moments ho feia tot al meu aire, i encara no tenia entrenador. Ara em porta el Pau Bartoló, a qui vaig demanar que posés una mica d'ordre a tot això, ja que veia que tendia a anar a més i més, fins que m'hagués lesionat per sobreentrenament.

Ell et fixa què has de fer exactament?

Exacte, m'elabora un programa d'entrenament adequat per a mi i en algunes ocasions em frena. Això m'ajuda a no cremar-me. De vegades, quan em passa “els deures” tinc la sensació que faré curt, però després me n'adono que em va bé. Veig que així em funciona!

Entrenaments d'entre 30 i 40 quilòmetres diàries en dies consecutius és molt...

Sí, però va ser només una setmana. La vaig anomenar “la setmana de la mort”. De fet, van ser dues setmanes molt fortes, una amb molts quilòmetres amb bicicleta i l'altra aquesta que comentava. Allò, em va anar bé. Durant la pretemporada em va bé fer tirares llargues, llavors el volum el tinc bé per a la resta de la temporada. Per a mi el més important de tot és que ara estic amb el Pau i ell em marca els entrenaments, em posa ordre i sobretot m'aconsella sobre com ho he de fer.

Diries que estàs en un dels teus millors moments?

Sí, sens dubte! Ara mateix em trobo molt bé tant en llarga distància com en curses curtes. Aquest hivern he disputat algunes curses curses per agafar una mica de “xispa”. Sóc bastant dièsel i de vegades em costa anar ràpid. Les curses curtes em van bé per guanyar velocitat, i la veritat és que he notat una millora important en aquest aspecte. A part de l'entrenament em cuido bastant i, el més important de tot és que gaudeixo molt del que faig i això fa que no sigui un sacrifici molt gran.

És clar, per aconseguir estar a dalt de tot no només cal resistència sinó també velocitat. Per guanyar velocitat, també fas sèries o quelcom similar?

De sèries no en faig gaires, em costa molt i no m'agrada fer-ne. Quan surto a la muntanya m'agrada gaudir i les “apretades” ja les faig durant les curses. Com he comentat, de tant en tant trio fer curses curtes, de 10 o 12 quilòmetres, i és allà on realment faig les sèries. De vegades també surto amb gent molt més forta que jo i aquests dies també faig sèries, ja que no em queda més remei si vull mantenir més o menys el ritme del grup. A més, per les curses que més em van, que són les maratons i els ultratrails, les sèries tampoc són massa necessàries, tot i que tenir un punt de velocitat va bé.

Relacionat amb cuidar-se, què aconsellaries en aquest sentit de cara a rendir més a les curses?

No cal privar-se de gaire coses. A mi m'agrada la cervesa, i si no n'abuso, no em fa cap mal.
Són bàsics l'alimentació i sobretot el descans. Un bon descans és fonamental. L'any passat, quan van néixer els meus dos nens, gairebé no dormia i veia que així no tenia res a fer. Intentar dormir entre 7 i 8 hores cada nit i menjar de forma equilibrada. Tenim la sort de la dieta mediterrània que ens ajuda en aquest aspecte. No cal privar-se de gaire coses. A mi m'agrada la cervesa, i si no n'abuso, no em fa cap mal. També cal escoltar-se el cos i intentar no arribar mai a l'esgotament. En realitat no té cap secret, i tot plegat és qüestió d'aplicar la pura lògica.

Fas revisions més o menys periòdiques per saber com estàs i com evoluciones?

La veritat és que en faig una a principis de temporada a la Blume, per formar part de la Selecció Catalana de Curses de Muntanya i poca cosa més. Aquest tema el tinc una mica descuidat..., però aprofito ara que m'hi has fet pensar per demanar hora i fer-me una analítica, les dones hem de vigilar amb el ferro, tot i que vaig molt per sensacions, i de moment em trobo bé!!!

I pel que fa a l'estat de forma, de tant en tant vaig a fer el meu test particular al Pedraforca. Surto del Refugi Lluís Estasen i pujo pel Verdet, faig cim i baixo per la tartera fins al refugi altra vegada. Si em moc entre 1h10-1h15 és que estic com un animal!!! Aquest test té de tot, pujada exigent, tècnica de grimpada, un descens complicat i un ambient impressionant, en un marc incomparable.

Fas sessions de massatge o fisioteràpia?

No gaire, i segurament n'hauria de fer més. El que faig sempre és una sessió d'estiraments d'aproximadament un quart d'hora després de cada entrenament. Abans de les curses, un parell de dies abans, sí que vaig a fer una sessió de massatge de descàrrega, més que res per oxigenar bé les cames. Això em va bé de cara a la cursa, ja que em sento millor. Són massatges suaus. Per exemple, si tingués una cursa el diumenge el dijous aniria a córrer un parell d'horetes i després passaria pel massatgista. L'endemà divendres descansaria totalment i el dissabte sortiria a córrer mitja horeta, just per arrencar el suor, per veure com estic de sensacions.

Zegama 2012
Veig que surts a entrenar sovint amb la Mireia Miró, com us vau conèixer?

Ens vam conèixer en un WIAR (Woman International Adventure Race), un raid internacional que només és per a noies. Ens vam passar el telèfon. La Mireia venia d'estudiar la carrera a Font Romeu i aquell estiu no sabia exactament on aniria a viure. Un dia va agafar les maletes amb la intenció d'anar a Font Romeu a passar l'estiu. Aquell dia estava de guàrdia al Parc de Bombers i li vaig dir que passés a berenar. Era la primera vegada que quedàvem després del raid. Va venir a veure'm i em va dir: “escolta, he de sortir a córrer un parell d'hores, què m'aconselles?”. Li vaig marcar una ruta per Queralt i els Rasos de Peguera. Va marxar a córrer i en tornar em va dir: “ostres això m'ha agradat molt, no m'imaginava que fos tan guapo. Estava acostumada a passar per la C16 i anar directe a la Cerdanya. Això del Berguedà dóna més de sí del que em podia imaginar.” I amb aquest ja fa tres estius que viu aquí i gairebé tots els entrenaments de bicicleta els fem juntes.

Ja veig que això del Berguedà li ha agradat. I això que m'havia dit que enguany segurament es buscaria algun lloc a la Seu d'Urgell...

Sí, però no la vam deixar escapar. Aquí a Berga tenim un engany i és la Patum. Comences l'estiu amb la Patum i t'ho passes tan bé que ja no vols marxar. A més, aquí al Berguedà hi ha alguns atletes amb qui pots compartir bons moments. Som una bona colla i sempre trobes algú o altre amb qui sortir. A part està molt ben comunicat i relativament a prop de Barcelona. Res a envejar a altres llocs. Les muntanyes que tenim aquí són una passada, com la serra de Queralt, els Rasos de Peguera i amb vint minuts et plantes al Cadí. És un lloc ideal per entrenar. Jo sóc de Manresa, però sempre ho diré: tot el que m'està passant ara ho dec a aquesta comarca, al Berguedà. El Berguedà és com un gimnàs a l'aire lliure. Pots fer parapent, el terreny per córrer o anar amb bicicleta no te l'acabés, tens un munt de sectors per escalar, i el pantà de la Baells per nedar o remar. A més a més,  disposem d'un gran complex esportiu amb unes instal.lacions immillorables com és el Berga Resort.

Després dels darrers bons resultats la gent et coneix més?

Potser una mica, però tampoc sóc massa coneguda. Tot i així l'altre dia em va passar una cosa curiosa. De pujada cap al Pedraforca vaig avançar un grup de gent, i una vegada tornava a ser el refugi, mentre estirava, va arribar aquest grup i em va preguntar “Ens fas una foto?”. Jo els vaig respondre que i tant, que cap problema. M'esperava que em donessin la càmera i se situessin i veia que no feien res. Resulta que volien una foto amb mi, la qual cosa em va sorprendre i em va fer molta gràcia.

Bé, curses com Cavalls no les guanya tothom... Si continues a aquest ritme això que em comentes serà d'allò més habitual, fins que ho trobaràs normal. Enguany suposo que tornaràs a fer Cavalls, aquesta vegada de favorita, no?

Sí que aniré a Cavalls, però ni molt menys com a favorita. Aquest any ja m'han confirmat que vindrà l'Anna Frost, la neozelandesa que va guanyar la Transvulcania, la Mireia Miró i la noia sueca que va quedar tercera a Zegama, just a dos minuts darrere meu. Enguany hi haurà un cartell de luxe, com a mi m'agrada!!! Així que de favorita...

Bé, bé, se les hauran de veure amb la Núria Picas, que tela marinera...

Fàcil no els ho deixaré, corro a casa, amb la meva gent i el Parc Natural té quelcom especial que em dóna ales. No sé si és perquè tinc el Pedraforca al costat o perquè es veu Montserrat de lluny, el cas és que em dóna un plus d'energia.  Hi haurà batalla, això segur!

De cara aquest any com afrontes la temporada que fa poc que ha començat?

M'encanta mirar-me el calendari!!!

Ara vinc dels SkyGames disputats a la Ribagorça, i a finals de juliol toca el Giir di Mont  a Itàlia, segona cursa de la Copa del Món. A mitjan d'agost arriba la tercera, Sierre Zinal a Suïssa, i a final d'agost l'emblemàtica Kima, una altra vegada a Itàlia. Aquesta prova forma part del circuit d'Ultres de la Copa del Món, i en tinc moltes ganes, me n'han parlat molt bé. A final de setembre arriba el plat fort de la temporada amb Cavalls del Vent, d'on tinc un gran record. I espero haver-me recuperat bé de tot això, perquè a mitjan d'octubre viatjo cap a Malàisia, a córrer la Mount Kinabalu SkyMarathon, que és la última prova de la Copa del Món.
El que ha fet el Kilian és increïble. Ha aconseguit que aquest esport sigui molt més popular i mediàtic. El que li devem és infinit.
Et desitgem molta sort i a veure si aconsegueixes els títols de la Copa del Món. Ens encanta que guanyi gent d'aquí...

Aquí a Catalunya tenim la sort que hem tingut gent com el Kiko Soler, que és qui ens va obrir les portes a tot això. Després va venir l'Agustí Roc i ara tenim el Kilian Jornet. Tots tres han fet escola i gràcies a ells han sortit molts bons corredors catalans.

Sí, es realment impressionant. Creus que tindrem altres Kilians en el futur? És a dir, hi haurà continuïtat de grans campions catalans?

Jo crec que sí que hi haurà continuïtat. El que ha fet el Kilian és increïble. Ha aconseguit que aquest esport sigui molt més popular i mediàtic. El que li devem és infinit. Ha aconseguit que molta més gent surti a córrer per muntanya i que aquest esport tingui més seguiment. Que surti un altre Kilian és complicat, ja que el nivell que té ell està per sobre el que és pot considerar normal. És un fora de sèrie.

Transvulcania 2012
Com bases l'alimentació abans i durant un ultra?

Uns dos o tres dies abans menjo molts hidrats de carbó. El dia abans, o inclús els dos dies abans de la cursa, tant per dinar com per sopar menjo pasta o arròs integral amb llenties. Els vespres també menjo proteïna, ja sigui carn, peix o ous. Darrerament m'obligo a menjar proteïna, altrament no en menjaria, ja que la carn no m'agrada especialment. Sóc més de pasta i pa amb tomàquet. No has de passar gana, per arribar el dia de la cursa amb el cos ben carregat. També cal estar ben hidratat, així que procuro veure molt de líquid. En realitat res fora del que seria normal en la dieta més o menys habitual d'una persona esportista. La setmana abans d'un ultra val la pena menjar i hidratar-se bé, descansar molt i fer entrenaments suaus. El que jo diria petits recordatoris de córrer i bicicleta. Tirades de mitja hora o una hora amb petits moments d'acceleració, però sense arribar mai a l'esgotament. Normalment em quedo amb la sensació que podria fer més, però aleshores la raó entra en joc i em dic: “no toca, faré quatre estiraments i per avui ja n'hi prou. Ara a descansar, que el cap de setmana ja em cansaré prou.”.

El dia de la cursa menjar i hidratar-se bé és fonamental. Crec que bona part de la victòria de l'any passat a Cavalls va ser gràcies a això. Em vaig cuidar moltíssim amb l'alimentació i em vaig parar a cada avituallament a menjar i veure. Hi ha un moment, sobretot a partir de la cinquena hora, que ja costa que t'entri res al cos i és aquí que has d'estar molt atent i procurar no deixar d'alimentar-te amb regularitat, encara que costi. Si arriba el moment en el qual el cos t'ho demana, ja has fet tard i és aleshores que comencen els problemes. El dia de la cursa començo amb un bon esmorzar, amb algun pastís energètic o inclús una bona llesca de pa amb tomàquet amb truita o tonyina, sense atipar-me massa per tal de no tenir una digestió pesada. Després faig el que anomeno la dieta del plàtan. Durant la cursa arribo a menjar entre 5 o 6 plàtans i alguna barreta energètica o gel. També bec molta aigua i refrescos. Intento no fer gaires barreges. Si per exemple trio un tipus de barreta o un tipus de beguda determinada, no canviaré durant tota la cursa i tota l'estona menjaré o beuré la mateixa cosa. A l'estomac no li agraden les barreges. Arriba un moment que menjar es fa molt complicat i puc trigar més de mitja hora a menjar-me un tros de barreta energètica. De vegades m'he posat un tros de plàtan a la boca i he trigat 20 minuts a empassar-me'l. Les rampes i els defalliments vénen per una mala alimentació, perquè s'acaba la gasolina del cos. En algun ultra fins i tot m'he arribat a plantejar intentar no perdre pes, però normalment perdo uns dos quilos. L'ideal seria arribar i pesar el mateix de quan has sortit, la qual cosa voldria dir que t'has alimentat i hidratat correctament.

I després, per tal de recuperar-se?

Si estic entremig de temporada m'ho agafo seriosament i després dels ultres intento fer uns bons massatges i prendre aminoàcids. En canvi, si és final de temporada, directament me'n vaig de festa a celebrar que s'ha acabat i, si escau, els èxits aconseguits.

L'any passat, just després de l'acabament de Cavalls, vaig observar que el Miguel Heras i altres corredors destacats es prenien una cervesa...

Ah, sí! Moltes vegades, després d'un entrenament, em prenc una cervesa ben fresca. Va la mar de bé. Darrerament, però, ho faig menys que abans. Sovint em prenc recuperadors i després dels recuperadors la cervesa no em ve de gust. Ara, si estic amb colla, la cervesa segur que no falta. Fins i tot el Dr. Brotons de la Blume, quan li vaig comentar que a mi m'agradava molt la cervesa, em va dir que no en deixés de prendre, que una al dia no em faria mal. Vaig pensar: “ostres només una al dia?”. Però li faig cas i normalment no passo d'una cervesa al dia.

Entre temporada i temporada fas períodes de descans?

Després de Cavalls vaig estar tot el mes d'octubre parada i li vaig agafar el truc a això de no entrenar gaire. Així que em vaig posar a escalar. Primer escalada en roca i després escalada en gel. Així va passar el desembre i el gener, sense haver sortit a córrer ni una sola vegada. Fins i tots em vaig plantejar de deixar-ho, perquè m'havien passat les ganes de sortir. Fins que el Toni, el company de feina que em va animar a fer Cavalls, em va treure a córrer. Aquell dia vaig adonar-me de com havia arribat a perdre-ho. Vaig veure clar que allò no podia ser. Així que em vaig tornar a posar les piles i l'1 de febrer vaig començar a entrenar una altra vegada, després de quatre mesos de no fer-ho. Sí que havia sortit una mica en bicicleta, havia fet força escalada i també una mica d'esquí de muntanya, però a córrer ni un sol dia. Ara que torno a sentir-me en forma crec que aquesta parada em va anar molt bé a nivell físic i mental.

Després de tot aquell temps no et va costar molt tornar-t'hi a posar?

A l'inici em vaig sentir fatal. Semblava com si no hagués corregut mai. Va ser la primera setmana, després tot va anar tornant a la normalitat. Els primers dies sortia a fer els mateixos recorreguts que ha havia fet abans, pensant-me que els faria més o menys amb els mateixos temps, i prou feina tenia a acabar-los. El retorn ha de ser progressiu.

Quan de temps vas trigar a recuperar la bona forma, que com està ben demostrat, has recuperat de manera excel·lent?

Doncs mira, vaig començar l'1 de febrer i el 18 de març ja vaig fer la primera marató a la Vall del Congost. Aproximadament un mes i mig per estar més o menys bé. Per estar en completa bona forma he necessitat més temps. Temps durant el qual he alternat les curses, per agafar el ritme de cursa, amb els entrenaments. Per assolir el punt òptim, entre tot plegat, he necessitat uns tres mesos.

Quin plantejament de cursa fas en els ultres?

El meu plantejament és, sobretot, anar a gaudir, i si gaudeixes, les coses surten bé. L'objectiu és passar-ho bé i trobar el meu ritme. Ho tinc comprovat, si surto amb la mentalitat de guanyar, hi ha alguna cosa que falla, i ho puc acabar pagant car.


Amb la rivalitat que hi ha entre les noies això que comentes no deu ser fàcil, no? A més estàs en un nivell en què suposo que et pressionen per més d'una banda per buscar les victòries, no?

Una mica sí que sento la pressió, però el mateix Kiko Soler a la Transvulcania em va dir: “Núria, sobretot, a gaudir de la cursa, que si gaudeixes t'anirà bé.”, i així va ser. Si vas creuat amb només la idea de guanyar, sense gaudir del paisatge i de tot el que t'aporta la cursa, l'exigència que t'imposes és massa gran i al cap de moltes hores de cursa ho pagues. Cal estar concentrat amb el que fas i donar-ho tot, però sense deixar de gaudir. Per a mi això és molt bàsic.

Gaudir i donar-ho tot. Això semble complicat, ja que no saps quan et pot venir el defalliment...

Aquí és on entra en joc l'experiència que et permet saber com regular-te, alimentar-te i hidratar-te correctament per no quedar-te sense energia, la qual cosa acabaries pagant cara. Saber-se regular el ritme és molt important. Hi ha moments en què malgrat poguessis anar més ràpid has d'afluixar i anar a un  ritme amb el qual et sentis còmode, que puguis aguantar durant moltes hores. A les baixades, has de mirar d'anar fàcil, sense carregar els quàdriceps. Sense pressa, però sense pausa, que s'acostuma a dir. Són curses molt llargues i si arribes a l'esgotament és molt difícil recuperar-te. A Cavalls va haver-hi un moment, quan em vaig posar primera, que vaig prémer l'accelerador a fons per agafar una mica de distància, però com a norma general el ritme va ser bastant regular. Progressiu, però sabent que en tot moment tens un cartutx més per gastar. En tot moment te n'has de guardar un a la recàmera.
Quan arribes a meta has de tenir la sensació d'haver-ho donat tot, això sempre.
A Zegama tenia claríssim que fins al quilòmetre 30 havia de dosificar-me molt bé, ja que els 10 darrers quilòmetres de baixada, fins al poble de Zegama, són molt complicats. Un parell de corredores van arribar justes a Aizcorri i ho van pagar. Jo, en canvi, vaig retenir-me de córrer més ràpid al principi, però sabia que tenia aquell cartutx que sabia que als darrers quilòmetres em feria bon servei. Allà sí que ho vaig donar tot i més. Vaig arribar exprimida!

Quan arribes a meta has de tenir la sensació d'haver-ho donat tot, això sempre.

Aleshores, si la cosa ha anat bé i arribes entre les primeres, la satisfacció deu ser enorme...

La satisfacció és brutal. A l'arribada de Cavalls, em vaig abraçar a la meva mare i ens vam posar a plorar com dues magdalenes, pensant en que tot allò que havia fet era molt gran. No em creia que hagués pogut arribar primera, i a més gaudint de la manera que ho vaig fer, en un marc incomparable i amb la meva gent. Va ser molt emotiu!

Què és el que més t'ha aportat tot aquest món de l'atletisme de muntanya i la competició?

Les experiències viscudes i sobretot la gent que he conegut. Les curses també m'han permès visitar llocs que no coneixia. Alguns del nostre propi país, Catalunya, que m'han semblat realment sorprenents. A part he viatjat a països de l'estranger, llocs com Itàlia, Suïssa, el Marroc, Estats Units, Malàisia...

Moure't tant ha de resultar car. T'ho costeges tu o hi ha algú que t'ajuda?

Al començament m'ho pagava jo. Després vaig entrar a la Selecció Catalana que em van portar a fer Copa del Món i per sort m'ho van pagar. En aquests moments també tinc la sort de que em conviden a força curses. Si m'hagués de pagar tots els dorsals seria una despesa gran.

A part tinc els patrocinadors. Aquests són una part molt important, ja que a part d'oferir-me material de primera i en alguns casos ajudar-me econòmicament, fa que agafi un compromís més ferm, i això em fa estar més connectada, sento que no estic sola en el camí i la motivació encara és més gran. Actualment tinc contracte amb Compressport, i n'estic molt contenta del tracte rebut i de l'eficiència del seu material. Berga Resort també m'ofereix totes les instal·lacions per entrenar, és un espai únic a Berga, amb gimnàs, spa, piscines a l'aire lliure i un càmping de primera en un marc incomparable. I fins ara estic corrent amb Icebug, unes sabatilles esportives que m'estan donant molt bon resultat, els agraeixo molt el suport. Amb Salomon també hi estic tenint tractes, i també m'ajuden amb material esportiu, n'estic molt contenta!!!

El premi autèntic és fer la cursa i passar-ho bé. Al final això és el que et queda, l'experiència viscuda.
Sí només fossin els dorsals. També hi ha els desplaçaments i les estades. De tota manera els que guanyeu també teniu premis que potser us compensen, no?

Hi ha curses que només et donen un trofeu, que ja està bé, n'hi ha que et regalen material esportiu, paneres amb embotits i també n'hi ha que et donen premis en metàl·lic, sobretot les de la Copa del Món, la qual cosa t'ajuda a cobrir les despeses relacionades amb aquest esport. De tota manera , això dels premis en metàl·lic li dono una importància relativa. Evidentment són benvinguts, però el premi autèntic és fer la cursa i passar-ho bé. Al final això és el que et queda, l'experiència viscuda.

Hi ha hagut algun premi en metàl·lic que t'hagi sorprès especialment donada la quantia?

Entrenament amb Corremonts
A la cursa de Malàisia sense esperar-m'ho em vaig trobar amb un sobre ple de bitllets de 100 dòlars, el què en diem “petrodolars”. No recordo la quantitat, però n'hi havia per cobrir el bitllet d'anada, tornada i fer una bona festa amb la família i amics per cel·lebrar que tot havia anat bé. El que realment m'ha quedat és el record de Malàisia i de pujar el Mount Kinabalú. Al costat contrari, per exemple, tinc un gran record de la Marató del Toubkal, al Marroc, on no hi havia cap tipus de remuneració, i on el millor premi va ser poder dedicar la victòria a l'expedició del 72 del Centre Excursionista de la Comarca del Bages, i de la qual els meus pares van formar part per tal de poder escalar aquesta muntanya.

A part d'aquestes que em comentes, hi ha alguna cursa que recordis especialment?

Tinc molt bon record de la marató de l'Aneto del 99. Va ser la meva primera marató quan encara era molt jove. També tinc altres curses que em quedaran per sempre com la Duatló de Núria, Cavalls del Vent, Transvulcania, Zegama i la Marató dels Skygamens que he corregut aquest mateix mes de juliol. La imatge de l'arribada amb l'estelada a la mà ha donat la volta al món, i això no té preu. Hi ha moments que no els oblidaré mai!!!!
Comentaris i/o paraules amables
Enviat per miquel
hola nuria, soc en miquel garcia i conec a l albert de la trans cat, me iniciat al mon de les curses de muntanya i realment ma enganxat, ma agradat molt llegir la teva entrevista, soc una persona que aprenc molt de laltre gent i mas motivat, gracies i feliçitats per la cursa de cavalls lany que be ens i veiem! espero!
Enviat per Administrador
Gràcies Ju per comentari sobre l'entrevista. Sí, la Núria és una passada i ens ho vam passar super bé en l'entrenament que vam fer amb ella. La ruta és molt guapa, ja veuràs, t'agradarà!
Enviat per Ju
Una entrevista molt interesant... una atleta digna d'admirar... i algún dia aniré a fer aquesta ruta que ens heu ensenyat...gràcies!!!
L'entrenament
D'hora al matí, per evitar en el major grau possible la calor del migdia, ens hem trobat a Berga amb la Núria per desplaçar-nos fins a l'aparcament a l'inici de la pista que porta a Gréixer, aproximadament al quilòmetre 4 de la carretera de Bagà al Coll de Pal. Des d'aquí hem fet una ruta circular que passa pel petit nucli de Gréixer, puja pel vessant sud del Cadí passant pel coll de Cabrera, accedeix a la serra pel coll de Moixeró i descendeix al punt d'inici per la canal de la Serp. Un itinerari molt recomanable. El teniu descrit a la secció de rutes del portal:

Penyes Altes del Moixeró pel coll de Cabrera

El ritme de l'entrenament ha estat moderat. Hem fet trams corrent i altres caminant, prenent-nos el temps necessari per poder xerrar, fer fotografies i gaudir de l'esplèndid paisatge de l'indret i de la bona companyia. Per fer els 14,3 quilòmetres  i 1.270 metres de desnivell positiu del recorregut hem necessitat una mica menys de 3 hores.



Com us podeu imaginar, elaborar un article d'aquesta secció és laboriós. De tota manera entrenaments com els d'avui compensen sobrerament tot el temps invertit. La Núria ens ha regalat una jornada impossible d'oblidar!
Punts marcats a l'itinerari
Aparcament al quilòmetre 4 de la carretera a Coll de Pal (1.000 m)
Gréixer (1.103 m)
Punt on deixem el GR (1.129 m)
Roques Negres (1.639 m)
Coll de Cabrera (1.777 m)
Coll del Moixeró (1.968 m)
Coll del Raset. Inici del Camí de la Serp (2.055 m)
Penyes Altes del Moixeró (2.279 m)