Entrenem amb la Mireia Miró Varela (Entrenament doble amb pujada a la Mola i escalada a la Panxa del Bou)

16 de maig de 2012
L'entrevista Després del període hivernal, amb aquesta secció una mica adormida, hem tornat a l'acció de la millor manera possible, sortint a entrenar amb la Mireia Miró.

La Mireia, campiona del món d'esquí de muntanya l'any 2011, subcampiona aquesta darrera temporada i amb un palmarès impressionant de victòries en curses de muntanya, ens ha explicat un munt de coses interessants relacionades amb la seva forma de viure, que ens rebel·len una forta personalitat i ens realcen l'admiració i la gran estima que li tenim.

En aquesta ocasió hem portat a terme un entrenament doble. Per començar una pujada a la Mola pel camí de la Font Soleia i la Carena de la Cova de les Ànimes. De segon, sessió d'escalada a La Panxa del Bou, un rocòdrom de Sabadell, on la Mireia ens ha mostrat les seves grans dots també com a escaladora.

Podeu trobar més informació sobre la Mireia al seu bloc personal, i també podeu seguir-la a través del Facebook i el Twitter.

Esquí de muntanya a l'hivern i curses a peu a l'estiu. Suposo que donen lloc a dos estils de vida ben diferents. Quin estil de vida t'agrada o t'aporta més?

M'és complicat, per no dir impossible, triar un o altre. Els dos m'agraden i són complementaris. A l'hivern visc als Alps. Durant aquesta època em passo moltes hores més a casa i, tot i que el dia és més curt, entreno moltes més hores. Tinc molt poc temps de lleure. A l'estiu, en canvi, hi ha molta més vida al carrer i tinc més ganes de sortir. En certa manera la vida que porto a l'hivern és suportable perquè sé que a l'estiu, quan s'acabin les curses d'esquí, podré canviar-la radicalment. Durant l'hivern trobo a faltar de vegades poder sortir al vespre a prendre alguna cosa a la terrassa d'un bar i estar més amb els meus amics.


Cuita el sol 2011
Foto: Joan Miró

Així, pel que m'expliques, interpreto que a l'hivern la vida és més dura.

Bé, no diria exactament això. És diferent, però igualment m'agrada. El que m'envolta fa que sembli més dura, però no se me'n fa. Agraeixo poder passar més temps a casa i a les tardes, per exemple, encendre la llar de foc. Aquest estil de vida també m'agrada i el gaudeixo, tot i que, com he comentat abans, al cap d'un cert temps necessito l'època d'estiu i poder estar al vespre al carrer en màniga curta.

Una persona tan mediàtica com tu i amb tants amics i coneguts deu estar sempre envoltada de gent i mitjans de comunicació, no?

En general tinc més temps per a mi a l'estiu que a l'hivern, però també a l'estiu tinc més temps per als altres. A l'hivern faig una vida més solitària, més recollida en mi mateixa i en els amics més propers. A l'estiu, en canvi, també pel fet de passar tot l'hivern als Alps, vull recuperar la feina de tot el que no he fet durant l'hivern, que està relacionada amb els amics que no he pogut veure, la família, respondre els mitjans de comunicació... Pel que fa a aquests últims n'hi ha alguns que durant l'hivern no els he pogut veure. Per exemple, hi ha emissores de ràdio que m'han fet entrevistes durant l'hivern i han hagut de contactar amb mi per telèfon. Quan torno a Catalunya vaig a veure'ls a l'estudi en persona, la qual cosa per a ells sempre és més agraït. Ningú no m'obliga a fer-ho, però a mi m'agrada.

Per què el nivell de pressió dels mitjans t'és molest?

En això sóc bastant afortunada i no tinc un nivell de pressió exagerat. Si poséssim per exemple el Kilian, el seu nivell mediàtic és molt més gran i els mitjans li estan molt més a sobre, ja que al seu voltant hi ha tot un món. Jo no estic en aquest nivell i la veritat és que ho porto molt bé. En tot això també m'ajuda molt la Idoia, una noia que des de l'octubre passat fa la tasca de ser la meva representant i d'ajudar-me en tots aquests afers. Em coordina moltes entrevistes i em treu molta feina. Pensa que cada dia em puc passar un parell d'hores o més davant de l'ordinador responent correus electrònics i altres històries. La Idoia em fa de filtre, i deixa per a mi només el més important o el que ella no ha pogut solucionar perquè ho respongui jo. Les entrevistes sempre les responc jo, eh! M'agrada que reflecteixin la meva personalitat i el meu caràcter. Penso que això és necessari per apropar-me a la gent. Si hagués de fer una entrevista cada dia potser pensaria diferent, però ara per ara en això estic la mar de bé.



Kilian's Classik 2008
Foto: Joan Miró

Has comentat que a l'hivern vius a Suïssa. Suposo que per poder entrenar millor, no?

A Suïssa en concret no és exactament per aquesta raó, si bé és cert que aquests dos darrers anys he viscut als Alps per poder entrenar millor. A Suïssa hi havia estat en diferents ocasions i és un país que m'agrada molt. Quan hi anava sempre pensava que hi havia d’anar a viure una temporada més o menys llarga. Enguany se'm va presentar l'oportunitat i no vaig voler deixar-la passar. Mai se sap si se'm podia tornar a presentar una altra ocasió com aquella.

Fa un parell d'anys, quan vaig acabar els meus estudis a Font Romeu, vaig decidir dedicar-me més professionalment a l'esquí de muntanya. Volia millorar i als Pirineus arriba un punt en que et quedes limitat perquè no tens les mateixes condicions que als Alps. Sabia que si volia tenir possibilitats de millorar havia de marxar als Alps. Enguany també he apostat per això. En certa manera és un sacrifici motivat per l'esport, però el faig de gust. Quan prens la decisió saps que estaràs sis mesos lluny de la família i de molts amics, però m'ho agafo com una experiència més, i com en totes les coses que em passen, intento treure'n sempre la part positiva. Aquests dos anys he estat molt i molt feliç vivint als Alps d'aquesta manera i, tot i les particularitats que aquest estil de vida m'implica, com per exemple anar cada dia a dormir entre les nou i les deu del vespre, cosa que aquí a Catalunya no faria.

Ara que comentes això, com seria per a tu un dia normal, si és que hi ha algun dia que es pugui considerar normal?

Aquest any no tenia cortines a l'habitació, vaja, que no la podia enfosquir, i el meu dia anava molt lligat a la llum del sol. Em llevava entre 2/4 de 7 i les 7 del matí, després aprofitava per fer quatre coses: feina de casa, respondre alguns correus, mirar algunes notícies... A continuació esmorzava, i entre les 9 i les 10, m'agradava estar entrenant. Això representava la sessió d'entrenament matinal, que pel fet de ser amb esquís, és una mica més lent que amb el córrer, perquè has de preparar el material, mirar la meteorologia i escollir el lloc i el recorregut a fer. Cap allà a les 12 tornava a ser a casa per dinar. A la tarda feia una altra sessió de cardio, bé una altra vegada amb esquís o bé al gimnàs. Algunes tardes les ocupava en revisar i posar a punt el material, perquè a l'hivern aquest factor també et consumeix força temps: encerar els esquís, revisar l'estat de les pells i encerar-les adequadament en funció de l'estat de la neu que et trobaràs, comprovar l'estat de les botes, regular els grampons... Relacionat amb això, dins de la nostra feina d'esportistes professionals, també ens toca opinar sobre el material de competició, avaluant-ne les prestacions i proposant millores a les marques comercials que ens patrocinen. Entre unes coses i les altres estic ben ocupada.

I allà a Suïssa hi vius sola o amb altra gent?

A Suïssa hi visc amb la Laetitia Roux, que com és ben sabut, és la meva principal rival i una molt bona amiga.



Campionat d'Espanya 2012
Foto: Joan Miró

Et veiem sovint a les xarxes socials com el Facebook i el Twitter. Suposo que això també et manté força ocupada.

Sí, en faig força ús. Afortunadament, des de l'octubre passat tinc Internet al mòbil i això m'ha permès ser més activa a les xarxes socials. No és una part que m'agradi especialment, però penso que és molt important perquè és la manera que nosaltres, com a esportistes coneguts, tenim d'arribar a la gent. Això també és molt important per fer difusió de l'esport que practiquem. L'esquí de muntanya és un esport que en el nostre país també creix, però no és gaire conegut. El problema de l'esquí de muntanya és que necessita la neu i la muntanya, i això no és a l'abast de tothom. Amb el Facebook i el Twitter és molt més fàcil fer difusió del nostre esport.

L'esquí de muntanya el veig un esport una mica elitista, en el sentit de que es necessita molt material que no és precisament barat i, almenys a casa nostra, sovint cal fer desplaçaments de molts quilòmetres per poder-lo practicar. Estàs d'acord amb mi?

Aquí on vivim nosaltres és així, però una de les coses que he après durant aquests dos anys és que als Alps hi ha una altra mentalitat en relació amb aquest tema. La gent viu més a prop de la muntanya. De la mateixa manera com aquí la gent surt a la tarda a córrer una estona, allà se'n va a fer esquí de muntanya.

Allà tenen uns esquís com aquell qui té un parell de bambes.

Exacte. Allà on vivia, a la regió del Valais (Suïssa), tothom, joves i grans, té un parell d'esquís de muntanya.

Aleshores, essent així, perquè la Mireia i el Kilian, per fortuna nostra, sou catalans i no Suïssos? Sembla que amb totes aquestes facilitats que tenen els suïssos els campions del món d'esquí de muntanya haurien de ser d'allà o d'algun altre país dels Alps.

Els joves del centre de tecnificació van a esquiar només els caps de setmana i poca cosa més. Entre setmana difícilment poden anar-hi. Quan hi van tenen moltíssima motivació. Una persona que això ho té cada dia potser no li dóna la mateixa importància que li donem nosaltres. Almenys així és com ho percebo a partir de la meva experiència. Aquest any a Suïssa m’he anat adonant que tenir-ho tan a l'abast no era res excepcional. Quan vaig arribar allà em semblava el paradís, impressionant. Podia anar a 50.000 llocs diferents, a totes les pistes i els fora pistes que volia, tenia traça cada dia. Per a la gent d'allà era el més normal i fins i tot els feia gràcia que jo estigués tan il·lusionada. Això de que nevi un metre i durant una setmana seguida m'impressiona, ja que abans no ho havia vist mai. Semblava una nena amb sabates noves. Estava tota l'estona amb els ulls ben oberts i els cinc sentits ben desperts. Em deia: "Tot això que m'està passant és increïble, m'he d'impregnar de totes aquestes experiències.



Copa del Món a Andorra 2012
Foto: Joan Miró

Què en pensen ells de que vosaltres sigueu els millors?

Crec que ja n'estan acostumats. Al començament quan els joves catalans vam començar a destacar els va sobtar una mica. Es preguntaven com era possible que els espanyols poguéssim estar tan endavant. Un dels secrets és que entre nosaltres hi ha molt bon ambient i sempre ens fem costat. A la vida d'un esportista d'elit, de la mateixa manera com li passa a tothom, no tot són bons moments. Hi ha dies que una cursa et pot anar molt bé i altres en que et pot anar fatal. El mateix passa amb les temporades, en passes de bones i de dolentes, o almenys no tan bones com t'esperaves pel teu nivell d'entrenament. El nostre estat d'ànim va molt lligat als resultats que obtenim i el nostre rendiment es mesura segons aquests resultats. És molt important de qui t'envoltes i entre nosaltres sempre hi ha hagut molt bon ambient. Alguns dels components de la selecció fa molts anys que ens coneixem i hem crescut junts com a esportistes.

Un mal moment seria quan no aconsegueixes els objectius esperats?

Exacte, quan no obtens el rendiment que t'esperaves. És a dir, quan els teus resultats estan per sota de les expectatives que t'havies creat. D'això se n'aprèn.
Un altre mal moment podria ser com el que he tingut aquest hivern a causa d’una lesió al genoll que m'ho ha fet passar molt malament. Hi havia moments en què no veia el final. No sabia exactament què fer, si parar d'entrenar o no. Ningú no t'ho acaba d'explicar i una mica has de fer cas als teus instints per vorejar els obstacles. Aquests són moments en els quals és molt important tenir els amics a prop.

En un esport semi-professional com el nostre una mala temporada et pot fer dubtar molt del per què estàs fent allò, per què estàs sacrificant tantes hores si al final els resultats no acompanyen.

Què és el que et sap més greu sacrificar?

És cert que un estil de vida com el meu t'obliga a renunciar a determinades coses. Ara mateix, però, no veig aquesta renúncia com un sacrifici. La meva activitat professional fa que hagi de ser d'aquesta manera i forma part de la manera de viure d'algú que es dedica a l'esport professional.

Totes les feines tenen els seus riscos associats i en el nostre cas són les lesions. Saps que hi estàs exposat i que no tot poden ser bons resultats.

Quan vaig arribar a Suïssa vaig anar a veure la família Troillet, que és molt coneguda dins del món de l'esquí de muntanya, i els vaig explicar que tenia aquesta lesió. La Mare de la família em va dir: “això no et passaria si estiguessis asseguda al sofà de casa o si fessis alguna altra activitat, oi?”. Vaig pensar: “sí, té raó”. Aquesta mena de coses et fan donar-li la volta als problemes i preguntar-te a tu mateixa: “Per què estic trista i em queixo? És a causa de que ara no puc entrenar? Potser perquè no estic del tot bé i no puc rendir com abans? Si no ho estigués intentant, i no em dediqués a fer això que tant m'agrada, això no m'hauria passat”. Evidentment preferiria estar al 100%, però si tinc problemes com aquests, els encararé amb optimisme i no deixaré que m'enfonsin.



Tour du Rotour 2012
Foto: Joan Miró

De totes les coses negatives de la vida se n'aprèn. Què has après de tot això?

Sens dubte que se n'aprèn. Essent una lesió que m'està durant tant de temps no ha estat per a mi només un aprenentatge, sinó tota una experiència que m'ha posat a prova psicològicament -desprès d'una temporada com la de l'any passat amb molts bons resultats les expectatives estaven posades en mi- i d’aquesta experiència en conjunt n'he après molt. Sobretot a donar la volta als problemes i intentar mirar-me'ls des del costat més positiu possible. M'estic llegint un llibre “El abuelo que saltó por la ventana y se largó”, que en certa manera reafirma això que dic. És un llibre escrit amb un humor irònic que fa un viatge a través de la història. No saps mai on és el límit entre la realitat i la ficció. En pots treure que tot t'ho has d'agafar bé.

Perquè, la lesió va venir després d'una etapa molt activa amb moltes curses i molts quilòmetres, sobretot en el moment en que vas haver de parar, a la Transalpine.

Vaig arribar a la Transalpine que ja tenia algunes molèsties. Vaig començar, vaig veure que no anava a més i vaig continuar. És normal tenir petites molèsties en aquesta mena de curses i no els dónes importància. També, el fet de córrer amb parella em va tirar enrere a l'hora de decidir abandonar. Vaig anar al límit fins a l'últim moment, quan ja no podia ni tan sols caminar. El fet d'abandonar em va fer sentir molt malament, sobretot per la meva parella, que s'hi havia entregat al 100%. Jo volia correspondre-li i donar també aquest 100%. No em vaig voler retirar perquè podria haver estat una molèstia sense importància.

Aquesta lesió et fa plantejar les curses llargues o per etapes amb distàncies considerables durant varis dies seguits?

No faig gaires curses llargues. Tot i així a la Transalpine, excepte les petites lesions que comentava, em trobava molt bé i amb bones sensacions. Després de l'etapa de 55 quilòmetres em vaig trobar molt bé i això m'animava a provar curses més llargues.
No crec que la lesió en freni a l'hora de fer curses llargues. Ara tot just començo a preparar-me, i fins que no les hagi provat sobre el terreny, no podré dir si les puc aguantar bé o no. Començaré amb molta cautela per a no recaure.

Les distàncies de fins a 80 quilòmetres no em fan por, però no tinc pressa per fer-les i em prendré tot el temps que em calgui.

Encara notes alguna molèstia?

Molt poca cosa i veig clarament que poc a poc milloro. La millora és molt lenta, suposo que és així perquè el cos ho necessita, però hi és.



Sant Llorenç del Munt

Està clar que el tema de la competició t'agrada, però em pregunto: quan competeixes a nivell professional i tens l'obligació de fer determinades curses, no pot arribar un moment en que pensis que no et motiva haver de fer certes competicions a les quals et pots veure obligada a anar?

Nosaltres, sobretot amb les curses de córrer, tenim la sort de que tenim molta llibertat a l'hora d'escollir. A l'hivern és més complicat, ja que el calendari el fixen els circuits que segueixes i això et dóna poca flexibilitat a l'hora d'escollir. De tota manera no et planteges on són les curses. Segueixes els circuits i vas allà on toca.
En el meu cas tinc la sort que l'equip Salomon Santiveri, tot i que em proposa algunes curses, em dóna molt marge de llibertat per anar a les que em ve de gust. Això és molt important, ja que et permet córrer més motivat. També, el fet de tenir l'equip, ens permet repartir-nos entre nosaltres les diferents curses que hi ha. No em miro només aquesta temporada, sinó que tinc la intenció de córrer durant molts més anys, aleshores he de buscar fites que em motivin. Segurament el tipus de curses a les quals m'agrada anar en aquests moments serà diferent a les que em vindrà de gust anar d'aquí a un temps.

Entrenes amb altra gent o sempre ho fas sola?

A l'hivern sempre entreno sola. Sóc molt competitiva, m'agrada donar el millor de mi mateixa i per poder rendir al 100% necessito entrenar sola. Altrament crec que no s'entrena bé. A l'estiu en canvi sovint vaig amb altra gent. En qualsevol cas m'ho passo bé entrenant sola.

La crisi actual té alguna repercussió en el que feu?

Sí que ens afecta i ens preocupa com a tothom. Mentre he estat a Suïssa és un tema que he vist de lluny. Ara que he tornat he pogut copsar el desànim de la gent. Cada vegada que poso en marxa la ràdio o la televisió sempre sento a parlar del mateix i això et fa entrar en una espiral de pessimisme impressionant. En molt poc temps d'estar aquí vaig notar una baixada de moral important en veure la gent del voltant tan desanimada i negativa, la qual cosa se'm va contagiar una mica. Es nota que aquí es passa per un moment dolentíssim però hem d’intentar que aquest ambient ens afecti el menys possible a nivell emocional. L'estat mental que tens en cada moment es reflecteix en el teu dia a dia. Si en el moment en què et prepares, quan fas l'entrenament, no estàs bé, és impossible obtenir bons resultats els dies de les competicions.

Quan vaig decidir intentar viure de l'esquí de muntanya tenia clar que això duraria el que durés. Mai se'm va passar pel cap que això podria acabar-se a causa d'una crisi econòmica. Espero que no sigui el cas, però de ser així no em tocarà més remei que acceptar-ho.



La Panxa del Bou

El teu somni esportiu ideal com seria?

A la vida d'un atleta hi ha moments per tot i a cada moment tens objectius diferents. Això és el més bonic, sobretot en els esports de muntanya on el medi és tan canviant i permet que la imaginació no tingui límits pel que fa als objectius.

La temporada passada vaig tenir la gran sort de poder viure un dels meus millors somnis a nivell esportiu. Guanyar els Campionats i la Copa del Món és quelcom que somnies i penses sovint, però fins que no t'hi trobes ho veus lluny del teu abast. L'any passat fins que no vaig córrer les primeres curses i vaig veure que tenia el potencial per aconseguir-ho no m'ho hagués imaginat. Mai abans havia pogut estar davant amb tanta comoditat. Aquest va ser un somni acomplert i ara cal mirar cap a altres objectius és l’evolució lògica. Això no vol dir que l'any vinent no vulgui tornar a guanyar els Campionats del Món, però és quelcom més personal pel fet que enguany no he pogut estar del tot bé i vull tornar-me a sentir amb forces d'estar al davant. Al final de la temporada passada vaig reflexionar profundament sobre el que volia fer amb la meva vida esportiva, com la volia encarar i amb què em volia motivar.
Quan tenim la sensació que ho tenim tot hem de buscar coses noves. L'hivern passat em vaig sentir molt feliç amb els resultats aconseguits durant tota la temporada. Millor era impossible! Després d'això, però, vaig sentir com un buit interior i em preguntava: “amb un any he aconseguit tots els objectius que m'havia proposat en dos o tres anys, què faré a partir d'ara?”. Revalidar els títols no eren objectius que em motivessin prou. Van ser moments psicològicament complexos. Enguany tenia l'objectiu d'aconseguir ser campiona del món d'esquí de muntanya i d'sky running, però ja no serà possible perquè en esquí de muntanya he quedat segona, la qual cosa també m'ha alegrat molt.

L'any passat vam coincidir a la línia de sortida a una cursa d'esquí de muntanya. Just abans de la sortida et vaig mirar i vaig veure que tenies un nivell de concentració enorme, molt posada en allò que estaves a punt de fer.

Sí, crec que vam coincidir a la crono d'Ulldeter. Per a mi totes les curses són igual d'importants i quan em poso un dorsal vaig a totes. En els moments abans de sortir estic molt tranquil·la, però molt concentrada. Intento no pensar en res i al mateix temps que la gent no em desconcentri. Just uns segons abans em dic a mi mateixa: “vinga va, a per totes”. Sempre, quan sento el tret de sortida, penso: “vinga va, ja hi som...”.
Comentaris i/o paraules amables
Enviat per lali
Felicitats per l'entrenament realment molt complert!
Enviat per Albert Pérez Monfort
Moltes felicitats pels èxits aconseguits i molta sort amb tots els que han de venir. Tens fusta de Campiona i te'ls mereixes! Gràcies per compartir amb nosaltres aquests moments.
L'entrenament
En aquesta ocasió hem visitat el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i també La Panxa del Bou, un rocòdrom de Sabadell. L'entrenament ha consistit en una pujada a la Mola, punt més elevat del Parc, per un itinerari poc freqüentat que durant una bona part recorre la muntanya a mitja alçada. Després hem anat a la Panxa del Bou a estirar una mica els braços.

Hem sortit de l'aparcament conegut com el dipòsit de Matadepera, el punt més elevat on es pot deixar el cotxe, i hem continuat pel Camí del Monjos fins arribar al trencall amb el Camí de la Font Soleia. Aquí ens hem dirigit fins a la Font Soleia per després agafar la Carena de la Cova de les Ànimes.

En total hem fet 5,9 quilòmetres amb un desnivell positiu de 435 metres. Un entrenament suau i un ritme tranquil pel qual hem necessitat aproximadament una 1 hora i 15 minuts.

Per acabar de completar la tarda hem anat a escalar a La Panxa del Bou, on hem pogut copsar el bon nivell de la gent que en aquell moment estava entrenant. Allà, el Jordi, un dels responsables del rocòdrom, ens ha explicat una mica en què consisteix:

“Aquest rocòdrom fa uns 5 anys que està en funcionament i en aquests moments té uns 200 socis, bàsicament de Sabadell. A part, amb un conveni amb la UES, ens vénen els nens de l'escola d'escalada que fan entrenaments dirigits, i també grups escolars i altra gent en estades puntuals.

Vam decidir posar-lo en marxa després d'un viatge d'escalada per Estats Units, on vam veure un parell de rocòdroms que ens van impressionar i a l'hora inspirar per crear aquest. En aquells moments a casa nostra no hi havia res per l'estil, a part de petits rocòdroms en alguns gimnasos. Amb poc temps els rocòdroms a Catalunya han proliferat.

Tothom que pugui tenir interès en el nostre rocòdrom està convidat a venir-nos a veure. Hi ha diferents possibilitats, des de fer-se'n soci i poder venir qualsevol dia a qualsevol hora durant l'horari d'obertura, adquirir entrades puntuals o abonaments de 5 o 10 sessions.”





En resum, una tarda fantàstica i ben aprofitada amb una gran esportista de casa nostra i una persona magnífica.

La Panxa del Bou
Punts marcats a l'itinerari
Dipòsit de Matadepera (727 m)
Font Soleia (922 m)
Trencall cap a la Carena de la Cova de les Ànimes (915 m)
Font del Saüc (1.035 m)
La Mola i Monestir de Sant Llorenç del Munt (1.104 m)