Entrenem amb el Marc Pinsach Rubirola (Pujada al Santuari de Mare de Déu de Rocacorba)

12 de juliol de 2011
L'entrevista Aquesta vegada ens hem deixat portar per un gran esportista de casa. Des de Girona el Marc ha treballat dur i s'ha preparat a consciència per donar-nos força alegries en una temporada d'hivern d'allò més espectacular. Amb els esquís als peus i només 22 anys ha aconseguit bons resultats que esperem que repeteixi la temporada vinent. I, encara més important que els bons resultats d'aquesta temporada, són les bones perspectives de futur que apunten que el Marc encara pot donar-nos moltes més alegries.

Enguany s'ha proclamat campió d'Espanya d'esquí de muntanya. Ha aconseguit una meritòria sisena posició a la general, i un or dins la seva categoria, a la cursa vertical dels campionats del món de Claut. Ha fet tercer de la general de Vall de Martello, Itàlia, novè a la cursa individual de la copa del món d'esquí i tercer de la seva categoria... i així un llarg etcètera de bons resultats. A la seva darrera cursa abans de publicar aquest reportatge, l'Olla de Núria, va quedar quart amb un temps de dues hores i dinou minuts.

Vivim en un país on, tot i disposar del Pirineu, no tenim les millors condicions per poder-nos entrenar amb l'esquí de muntanya. Sovint els hiverns són massa curts i en algunes ocasions costa que nevi. Com és que hi tanta gent com tu que feu aquests resultats tan bons?

S'ha de veure si és una flor de primavera o realment hi ha darrera un canvi que farà que això es perllongui durant més anys. La veritat és que la proporció de gent que practica l'esport i el nombre de gent que fa bons resultats no és normal. Per exemple, a vegades en campionats del món i en classificacions per equips hem superat països amb molts més practicants d'aquest esport. A les classificacions per equips per lògica nosaltres hauríem d'estar més avall, però no, estem molt ben situats. Si comparem els parells d'esquís que es venen a Catalunya amb els que es venen a Itàlia o Suïssa, nosaltres no hauríem de rascar bola. No els hauríem de veure ni de lluny!

Tot plegat s'ha de veure si és un efecte Kilian, ja que ell és un cap i ens empeny a la resta, o si realment hi ha un canvi de tendència. El Kilian és un fora de sèrie tant en curses de muntanya com d'esquí. A Catalunya hem tingut altres bons esportistes de muntanya, però cap com ell. Crec que això que passa en aquests darrers anys a Catalunya i Espanya no és normal, i que més tard o més d'hora es tornarà a la normalitat, ja que és molt complicat mantenir aquest nivell.

Un problema que tenim aquí a Catalunya és que, tret del Kilian i pocs altres, la majoria dels que estem a l'alta competició en esquí de muntanya no vivim al Pirineu. Per exemple la Mireia Miró és de Barcelona, el Nil Cardona és de Banyoles, el Genís Zapater és de Matadepera, jo sóc de Cassà de la Selva... El 90% dels esportistes del Centre de Tecnificació d'esquí de muntanya de Catalunya, on hem estudiat i entrenat per ser bons ens aquest esport, no viuen a la muntanya i això és un handicap molt gran perquè t'obliga a desplaçar-te a viure lluny de la família. Uns amics que tinc que viuen als Alps m'expliquen la facilitat que tenen per sortir a entrenar. Al matí surten a fer sèries amb pells i a la tarda surten a prendre alguna cosa amb els col·legues de tota la vida. No han de sacrificar tant i és molt diferent! Òbviament, això també afavoreix que allà hi hagi molta més gent que practica aquest esport.

Hem observat que en proves d'esquí de muntanya on hi ha força distància i desnivell els temps entre els primers són molt ajustats. Per exemple a la cursa individual de la copa del món el Kilian només va treure 9 segons al segon classificat...

Els darrers anys ha pujat molt el nivell i també la rivalitat. Si cinc o set anys enrere hi havia cinc o set persones que tenien opcions de guanyar una cursa, ara potser estem parlant d'unes quinze persones amb opcions de guanyar-la o, si més no, de fer podi. A la Mezzalama, una cursa de 4 hores i mitja, l'equip guanyador només va treure 18 segons al segon equip. Van arribar a l'esprint.

Què cal fer par arribar a estar a aquest nivell? Cal tenir unes qualitats especials?

No crec que siguin necessàries unes qualitats especials. L'esquí de muntanya i les curses de muntanya són esports joves, on no hi ha un nivell massa alt si ho comparem amb l'atletisme, la natació o el ciclisme. Qualsevol persona que entreni, i entreni bé, pot aconseguir bons resultats. El que passarà, però, és que el nivell pujarà i cada vegada serà més complicat arribar a estar a dalt de tot. Jo no crec amb les qualitats innates. En el meu cas, per exemple, tinc clar que si he aconseguit estar aquí és perquè m'ho he treballat de valent.

Què és el que més recordes de les curses?

El que més recordo són moments concrets: paisatges, emocions, interaccions amb persones... Em costa molt recordar els resultats, ja que són una cosa freda, sense gràcia. Pel que fa als resultats recordes només aquells casos en els quals has fet podi, però entre quedar setè o vuitè, quina diferència hi ha?

Quina ha estat per a tu la millor cursa de l'any o la que has viscut amb més intensitat?

Potser la que més recordo va ser una de les proves de la copa del món a Itàlia, concretament a Vall de Martello, on vaig fer tercer. Vaig baixar super bé i em vaig trobar molt bé. Una cursa perfecta!

A la que he gaudit més ha estat a la Mezzalama, on vam fer tercers, juntament amb dos italians que també eren de la categoria promesa (menys de 23 anys). El recorregut és impressionant i el fet de fer-ho en equips de tres fa que en tingui molt bon record. Era la meva primera Mezzalama i el que vaig viure allà va ser fantàstic, tot i que no va ser la meva millor cursa perquè físicament no estava massa fi i, a més, la meteorologia no va acompanyar. També guardo bon record del campionat d'Espanya individual a Arcalís. A l'inici de temporada em costa agafar el ritme i no acabava de trobar-me bé. Tenia molta pressió pel que poguessin fer el Marc Solà o el Miguel Caballero, però em vaig trobar super bé i vaig aconseguir proclamar-me campió d'Espanya. Allò va ser com una càrrega brutal d'energia per tot el que em quedava de temporada.

Com t'has preparat per aconseguir estar entre els millors en aquesta disciplina?

Durant la temporada, per tal de poder-me entrenar, estic al centre d'alt rendiment de Font Romeu, on hi estudio INEF becat pel Consell Català de l'esport. Això em permet esquiar cada dia. En esquí de muntanya si no surts a practicar-lo cada dia, no hi ha res a fer. El fet d'esquiar cada dia, a part de la bona forma física, et dóna la tècnica que necessites a les baixades o en els trams complicats. Durant l'estiu alterno el sortir a córrer amb la bicicleta de carretera. La bicicleta em permet mantenir el fons sense castigar les articulacions. Acostumo a fer alguna cosa cada dia i sovint dues vegades al dia. El matí una tirada llarga i a la tarda un recorregut curt de poca estona. A partir del setembre o octubre, quan començo a pujar a Font Romeu, deixo la bicicleta i mentre no hi ha neu, a part de córrer, practico una mica l'esquí de rodes.

Ens pots explicar la teva trajectòria com a esportista?

A casa meva des de petit sempre m'havien portat a esquiar i a la muntanya. El meu pare feia curses, el tema em motivava i ell em va introduir en aquest món de les curses on obtenia resultats discrets. Vaig entrar al centre de tecnificació d'esquí de muntanya de la FEEC, amb ells sortia a entrenar els caps de setmana i em vaig començar a formar com a esportista d'elit. En divuit anys vaig entrar al centre de Font Romeu a viure i estudiar, juntament amb la Mireia Miró i el Kilian Jornet. Això va suposar un canvi molt important perquè em va permetre sortir a esquiar cada dia. A partir d'aquí vaig anar progressant fins entrar a la selecció catalana i la selecció espanyola d'esquí de muntanya. Cada any que passa noto que milloro. Tot això principalment en esquí. Les curses d'estiu les faig perquè necessito mantenir-me en forma, però no em motiven massa. Aquí a Girona em costa entrenar aquesta mena de curses. A més durant l'hivern tens un calendari molt dens, sense pràcticament caps de setmana lliures. A l'estiu m'agrada descansar una mica de tot això.

Enguany m'he motivat per fer un parell de curses de muntanya a veure què tal, però sobretot m'ho prenc com un entrenament. Tot i així com que ens agrada ser competitius, ens ho preparem a consciència i anem a totes. Potser l'estiu vinent en tinc més ganes i en faig més. S'haurà de veure!

T'esperaves un any com l'actual, on el resultats en esquí de muntanya han estat importants?

Esperar-m'ho, no m'ho esperava, però sí que considero que he fet un molt bon any. Em preparava per estar el màxim de fort possible i tenir una bona prestació competitiva. A partit d'aquí, que arribin o no arribin els resultats depèn de molts incontrolables com no posar-se malalt o no tenir lesions, que influeixen enormement en el rendiment esportiu.

Quines són les teves fites de cara a la propera temporada, si és que en tens, o simplement és tornar a intentar fer-ho com més bé millor?

No m'agrada marcar-me objectius concrets. Simplement intentaré tornar-me a preparar el màxim de bé que pugui per estar a les competicions tan bé com l'any passat o, si pot ser, millor i tot. M'entrenaré per tenir una bona prestació competitiva. A partir d'aquí donaré tot el que pugui a les curses i a veure què passa. En definitiva serà fer el mateix que he fet aquest any i intentar obtenir millors resultats. Faré només petites variacions, ja que el mètode que tinc d'entrenament em funciona i els resultats així ho demostren. Amb un any més d'experiència i treball físic intentar millorar, però no puc dir un objectiu concret. Us respondré el mateix que va dir el Josep Guardiola quan el van presentar com a entrenador del Barça: “no prometré títols, només prometré esforç”.

Quin són els tipus de cursa que millor t'acostumen a anar?

Doncs no ho sé gaire. De vegades em penso que no baixo gaire bé, vaig a curses super tècniques i resulta que obtinc bons resultats. Normalment en sento còmode a les curses verticals per pista, però en algunes ocasions aquelles més tècniques també em van bé. Pel que fa a la distància i les hores, tant em poden anar bé curses curtes com llargues. Acostuma a dependre més de com et trobis aquell dia que d'una altra cosa.

M'és més fàcil dir quines curses no m'acostumen a anar bé. Per exemple, no m'acostumen a anar bé les curses d'esquí de muntanya amb una mala traça, que vagin molt per dins del bosc o amb baixades complicades.

Aquí Catalunya heu fet un bon equip d'esquiadors de muntanya. Quina relació teniu entre vosaltres?

Hi ha molt bona relació. Amb la gent amb qui comparteixes selecció t'hi passes molts hores i al final són amics teus. D'una altra manera malament aniríem, ja que has de compartir molts moments. Tots som competitius i a les curses anem a totes, però això no treu que siguem amics. Sovint, fora de les curses i les concentracions, també quedem per anar a entrenar o veure'ns.

Tens ajudes per practicar aquest esport o tot t'ho has de costejar tu?

El meu patrocinador és Dynafit i ells em proporcionen material i em paguem la inscripció a algunes curses, les que són Opens. També em paguen un petit sou. Les curses de la copa de món, campionats del món i campionats d'Europa me les paga la Federació Espanyola. De tant en tant també guanyo diners en forma de premis o tinc beques. Entre unes coses i les altres, suficient per sobreviure. La realitat és que tot això és una mica secundari i el que m'ha portat fins aquí és el fet que m'agrada i m'ho passo bé. No fas tot el que t'implica estar a dalt per guanyar diners. Ara, si pots convertir-ho també en la teva feina, benvinguda sigui.

M'encanta que em paguin per entrenar, que això en definitiva és el que passa. Ho considero un privilegi, ja que hi ha feines en les quals pots guanyar menys i veure't obligat a estar vuit hores diàries en una oficina.

A part de l'esquí quines són les teves altres fites personals?

Vaig estudiar INEF a Font Romeu i ara estudio humanitats a la Universitat Oberta de Catalunya. Sempre m'ha agradat la història i la cultura en general i m'ho passo bé fent-ho.

No em veig més enllà de quatre o cinc anys més a l'elit de la competició, ja que hi has de posar molt esforç i en aquell moment portaré uns deu anys de la meva vida dedicat a això d'una manera gairebé exclusiva. D'aquí quatre o cinc anys serà el moment de donar pas a fer altres coses. A partir de certa edat has d'enfocar la teva vida professional. D'esport, segur que en seguiré fent, i carreres probablement també, però amb un altre plantejament, sense entrenar tant i sense buscar resultats.
Comentaris i/o paraules amables
Enviat per Albert Pérez Monfort
Va ser fantàstic poder compartir una tarda amb tu per una zona que per mi era totalment desconeguda. Una tarda que segur que no oblidaré!
L'entrenament
Aquest entrenament ens ha portat a Girona. El Marc viu a Cassà de la Selva, i el Santuari de la Mare de Déu de Rocacorba, situat a 900 metres d'alçada, és un dels seus llocs preferits d'entrenament. Aquest espai, a pocs quilòmetres de Girona, permet fer cert desnivell i entrenar força bé les curses de muntanya.

Ens hem trobat puntualment a la rotonda que hi ha just a la sortida Girona sud de l'autopista. Des d'aquí hem fet entre 15 i 20 minuts de cotxe fins a Mas Puig, prop del final de la carretera GIV-5313 i punt d'inici de l'entrenament. El primer tram de l'itinerari transcorre per pista i passa prop d'algunes masies espectaculars. Al cap d'un parell de quilòmetres es deixa la pista per un camí que surt de la nostra esquerra i que comença amb pujada suau per un bosc d'alzina. A mesura que s'avança la inclinació augmenta i el progrés es fa més costós. El tram final el camí és costerut i no és possible córrer, però aviat s'arriba al Santuari de la Mare de Déu de Rocacorba.

En total hem fet 11,6 quilòmetres i uns 700 metres de desnivell que hem completat en un temps aproximat d'1 hora i 30 minuts*.

* El temps aquí indicat no es pot prendre com a referència per fer el recorregut a ritme de senderisme.





Un entrenament que el Marc ha classificat com de recuperació activa, ja que el mati havia sortit amb el Marc Solà a entrenar per Vallter. Per a nosaltres, però, ha estat alguna cosa més que una recuperació activa. Hem pogut descobrir un indret força bonic i totalment nou per a nosaltres. Ha estat un plaer compartir aquesta tarda amb el Marc, un noi que té les idees molt clares i un exemple a seguir per molts joves.
Punts marcats a l'itinerari
Punt d'inici prop de Mas Puig (312 m)
Santuari de la Mare de Déu de Rocacorba (915 m)