Entrenem amb la Laura Orgué Vila (Pujada a Sant Jeroni des de Collbató)

20 de juliol de 2011
L'entrevista Aquesta vegada hem sortit a entrenar amb una noia que, a més de ser olímpica en esquí de fons, obté bons resultats en curses d'skyrunning. Les curses de muntanya, tot i no ser la seva especialitat i practicar-les com un complement estival per mantenir la forma de cara l'hivern, se li donen d'allò més bé. Enguany ha aconseguit imposar-se a Vertical Cabanera i també a la Travessa de Canillo, on va treure més de 12 minuts a les seves perseguidores. A la Cuita al Sol va fer una segona posició i a l'Olla de Núria també va fer un molt bon resultat, amb una tercera posició.

La Laura amb només 24 anys ha representat l'equip espanyol en esquí de fons en dos jocs olímpics: a Torí, Itàlia, el 2006 i a Vancouver, Canadà, el 2010.

Veiem que practiques l'esquí de fons i també fas curses de muntanya. Quina ha estat la teva trajectòria esportiva en aquestes dues disciplines?

Sí, practico ambdues coses, però la meva prioritat és l'esquí de fons. Formo part de la selecció espanyola i crec que això té unes exigències que no em permeten fer les dues coses amb la mateixa intensitat. En aquests moments prioritzo l'esquí de fons i més endavant, ja veurem. Les curses d'estiu són un complement i part de l'entrenament per a l'hivern, i sobretot és el meu hobby de l'estiu, perquè m'agrada molt fer-ne. Les competicions d'estiu m'agraden perquè me les prenc amb més tranquil·litat que les curses d'hivern i no hi vaig amb els mateixos nervis ni la mateixa tensió. A mi mateixa no m'exigeixo tant i això fa que les gaudeixi al 100%. Igualment busco el resultat perquè sóc molt competitiva i quan em poso un dorsal vaig a totes. A l'estiu visc més relaxada, mentre que a l'hivern, amb les curses d'esquí, tinc molta més tensió.

A l'esquí de fons a nivell competitiu vaig començar als 17 anys. És bastant tard per començar. Abans d'això, de tant en tant els meus pares em portaven a fer-ne. Havia fet algunes curses populars com la marxa Beret, però mai entrenant-me específicament. Un parell d'hiverns també faig fer cursets d'una setmana amb un club de la Seu d'Urgell, el CEFUC, que és el club al qual pertanyo ara. Això em va permetre millorar una mica la tècnica. Tot i així, quan m'hi vaig posar seriosament, vaig notar una millora molt ràpida perquè partia de molt avall.

Abans d'això i durant molts anys vaig jugar a bàsquet. Un bon dia, no sé per què, se'm va encendre una bombeta i vaig decidir canviar d'esport.

Fa gaire estius que et dediques a les curses de muntanya?

Ha estat una mica progressiu. Vaig començar a arrel que el meu pare en feia i a mi també m'agradava anar a la muntanya. La primera va ser ara fa uns cinc anys. En veure que no se'm donava malament i feia podis, m'hi vaig enganxar. També va coincidir en l'època en la qual vaig començar a entrenar més seriosament en esquí, i això també es va reflectir en les curses d'estiu, ja que el nivell va pujar.

Hi ha alguna cursa d'estiu que et motivi especialment?

La Cuita el Sol, no sé exactament perquè, és una cursa que sempre m'havia fet molta gràcia. Justament el primer any que vaig anar-hi van haver de canviar el recorregut a causa del mal temps i al final va ser una cursa sense desnivell, d'aquelles que no m'agraden. L'any següent la vaig tornar a fer i la vaig guanyar. Enguany he quedat segona per darrera de la Mireia Miró, però he millorat el temps de l'any passat. Ara que l'he fet dues vegades m'he tret l'espina.

L'any passat em va sorprendre guanyar a l'Olla de Núria, ja que no m'ho esperava. Enguany no m'ha anat tan bé i he fet tercera. Vaig anar segona tota l'estona i em van avançar a només 300 o 400 metres de l'arribada. A partir de la meitat de la cursa vaig notar que les forces minvaven, i vaig mirar d'aguantar com vaig poder fins a l'arribada.

També recordo especialment una cursa a Andorra a la qual vaig fer segona, però on hi havia molt nivell. Hi havia l'Anna Frost i l'Emanuela Brizio. No havia competit mai amb elles i això em va permetre mesurar les meves formes amb relació a altres referents d'aquest esport.

Com t'ho fas per poder mantenir un nivell alt d'esquí de fons en un país com el nostre on les temporades de fons no duren pràcticament res i on neva molt poc?

Tinc la sort de formar part de la Federació Espanyola d'Esquí. Durant l'estiu fem diverses concentracions als Alps i en geleres del centre d'Europa on podem esquiar. A partir de setembre ens hi passem quinze dies al mes, i això et permet mantenir el contacte amb la neu. Durant l'hivern fem moltes competicions a l'estranger i sovint entre competicions no tornem a Catalunya per quedar-nos a entrenar a llocs on hi ha neu. Em passo pràcticament tot l'hivern fora de casa i quan torno aquí rarament m'hi estic més d'una setmana sencera. Igualment durant aquests períodes intento anar a alguna estació de per aquí. Al llarg de la temporada d'esquí no ens podem permetre estar tres dies seguits sense esquiar. És impensable! Durant l'hivern esquio pràcticament cada dia, exceptuant els dies que viatgem o hi ha causes majors que m'ho impossibiliten.

Si bé és cert que em passo gran part dels dies de l'any fora de casa, per altra banda, puc estar en contacte amb la neu, i això fa que a nivell de condicions d'entrenament sigui gairebé equiparable a altres corredors de països més nevats que el nostre.

Quins són els països on més acostumes a anar?

Normalment a ple hivern ens movem per centre Europa: Itàlia, Suïssa, França, Alemanya... El mes de novembre sempre pels països escandinaus, perquè és on neva primer i a aquesta època les curses sempre són allà. En algunes ocasions també viatjo a Rússia, si es dóna el cas que hi ha alguna competició de Copa del Món que es desenvolupa en aquest país.

De mitjana podríem dir que acostumo a estar mig any a Catalunya i la resta, a l'estranger. Sóc una mica nòmada.

Per tant, passes llargues temporades fora de casa, lluny de la família i la parella. Com ho portes?

Sí, realment és així, però a casa ho accepten i de fet és “culpa” seva, ja que són els meus pares que m'han portat cap aquí i m'han iniciat en aquest esport.

Durant l'hivern viatgem amb la gent de la selecció. En total, entre tècnics i corredors som unes 10 persones. Ens coneixem molt i des de fa forces anys. La relació és bona, però està clar, que passant tantes hores junts hi ha moments de tot!

Dedicar-se això és una forma de vida. No és com una feina que a les set de la tarda plegues. L'esport professional implica moltes coses, i tota la teva vida gira a l'entorn d'això.

La parella també ho porta bé. Accepta que l'esport de competició forma part de la meva persona i que ara per ara, és inherent a mi.

En aquests moments faig el que més m'agrada. La meva feina durant el dia és anar a entrenar, que és el que m'agrada i el que faria igualment si fes un altre tipus de feina.

Parles de l'esport com a feina, per tant, ets professional de l'esport, no?

Sí, exacte. Tinc un sou modest, però que em permet viure emancipada i econòmicament no dependre de ningú. No em faré rica, però puc viure de la manera que a mi m'agrada. Ara per ara no tinc cap mancança. Tot el que són desplaçaments, materials i estades ho tinc cobert i el sou em queda per a les despeses personals, que no són poques. La vida és molt cara!

L'esquí de fons, si el comparem amb l'alpinisme, l'esquí de muntanya o l'escalada, tot i que el practiquem a la muntanya, no és vist per molta gent com un esport pròpiament de muntanya. A què creus que és degut això?

L'esquí de fons realment no és un esport de muntanya.

Molts cops faig la comparació de l'esquí de fons amb l'atletisme. L'assimilo a l'atletisme, però sobre neu i on es fa servir el tronc superior. Sí que en algunes ocasions es fa a la muntanya perquè és allà on hi ha la neu, però sempre en un recinte totalment controlat. És molt diferent a quan fas alpinisme o esquí de muntanya, on hi ha infinitat de factors que poden influir. Nosaltres quan fem curses de 10, 15 o 30 quilòmetres sempre les fem sobre circuits de 5 quilòmetres.

També és diferent si pensem amb l'esquí de fons a Catalunya i a la resta del món. Aquí les nostres estacions estan totes situades a partir de l.800 metres d'alçada, a la muntanya, on sovint per arribar-hi has de fer ports de muntanya. A països més nòrdics les pistes d'esquí de fons estan al nivell de les ciutats o els pobles, res a veure amb la muntanya. És com si des de la Seu d'Urgell sortíssim de casa amb les botes posades per començar esquiar de seguida.

Com a esport de competició és també molt diferent. Són curses molt curtes comparat amb l'esquí de muntanya. Amb mitjà hora per les curses de 10 quilòmetres, o 45 minuts per les curses de 15 quilòmetres, tens la feina feta, i mai estàs més que aquesta estona. Com a molt pots competir durant una hora i mitja en curses de 30 quilòmetres, però d'aquestes en fem com a molt dues l'any.

Com veus l'esquí de competició aquí a Catalunya?

Aquí a Catalunya no hi ha cap pista d'esquí de fons homologada per la Federació Internacional d'Esquí. Aquí l'esquí de fons com a esport de competició és un gran desconegut i la gent l'associa a un esport de cap de setmana, per anar a passar el dia i fer una activitat física o per practicar-lo amb la família.

Quines modalitats d'esquí practiques i amb quina et sents millor?

Tant faig curses de clàssic com de patinador. També faig curses de pursuit, en les quals fas la meitat de la cursa en la modalitat de clàssic i l'altra meitat de la cursa en la modalitat de patinador.

Normalment he obtingut millors resultats en la modalitat de patinador i pursuit, tot i que com a tècnica m'agrada més el clàssic.

En les curses de pursuit també he aconseguit bons resultats. En aquestes proves, si aconsegueixo mantenir un bon nivell en la part de clàssic, en patinador puc aconseguir bons resultats.
La meva opinió personal és que la modalitat de clàssic és més complicada que la modalitat de patinador i, a més, hi intervenen més factors, com per exemple les ceres que tries.

Les noies dels països escandinaus són molt bones en clàssic, suposo que és una qüestió d'hàbits, ja que des de petites han estat sobre els esquis i tenen molta més sensibilitat sota els peus. Sembla que per a elles l'esquí sigui una cosa innata.

Fer un bon clàssic és molt difícil. Per esquiar molt bé amb clàssic s'ha de ser molt fi. Amb patinador la tècnica també és important, però el físic pren més rellevància. La manca de tècnica la pots compensar més fàcilment amb una bona forma física.

A més en aquest països ho tenen molt bé, ja que surten de casa i tenen la neu allà mateix. No és com nosaltres que per anar a la neu ens hem de desplaçar molts quilòmetres. Per posar un exemple, aquesta darrera temporada, tot conversant amb un taxista noruec, li vaig comentar que a Catalunya, les pistes d'esquí que tenia més aprop eren a 40' amb cotxe de casa meva. I ell, tot estranyat, em va comentari que si fos així a Noruega, ningú esquiaria.

Li veus futur a l'esquí de fons a Espanya i a Catalunya?

A l'equip nacional ara mateix som cinc nois i dues noies. És molt complicat, ja que no tenim ni la facilitat de practicar-lo ni la cultura d'esquí. Crec que aquesta no és la meva lluita i prefereixo no pensar-hi. Tinc uns objectius personals dins d'aquest esport i faig el possible per assolir-los, però no em plantejo si l'esquí de fons té futur o no a nivell nacional. Crec que no em portaria enlloc i, a més, no sé què s'hauria de fer per potenciar-lo. Tenim massa dificultats que no ho posen gens fàcil.

Com has viscut la teva etapa olímpica com a representació d'un país?

He estat a les olimpíades en dues ocasions. A les de Torino era molt jove i les vaig viure molt diferent que les de Vancouver. Les de Torino van ser com un aprenentatge per les de Vancouver. Com a experiència em van anar molt bé. Quan et poses el dorsal en aquells estadis plens de gent i tantes càmeres, quedes impressionada i això et pot afectar a nivell de rendiment esportiu. A les de Vancouver tenia els objectius esportius molt més clars.

És una experiència inoblidable, sense dubte. Et sents una mica fora de lloc, ja que fas les mateixes curses, amb més o menys els mateixos rivals, però notes que alguna cosa és diferent. També a nivell de premsa tothom té els ulls posats en allò. Les curses de la copa del món que fem durant l'hivern no són ni de bon tros tan mediàtiques. Això suposa una pressió més, i tens més ganes de fer-ho bé. Amb el fet d'estar representant a un país no hi penses. He conegut molts esportistes, sobretot d'esports individuals, i tothom té el mateix sentiment. Allà penses amb el que tu has treballat i amb els objectius que amb el teu equip tècnic t'has plantejat assolir. No penses amb el que representes.

De vegades la gent em comenta que ha de ser divertit anar a unes olimpíades i conèixer tanta gent nova i de tants llocs diferents. La veritat és que allà tothom va per feina i tothom està molt concentrat amb les proves que ha de disputar. És la competició més important a la qual pots aspirar i per la qual t'has entrenat un munt d'anys. A la gent no li interessa anar a fer vida social i tota l'energia es concentra en pensar en la cursa que ha de venir. Tot plegat és bastant fred. Per exemple, al menjador la gent s'hi està el mínim possible perquè ha d'anar a descansar bé. Si per exemple la persona que tens al teu costat comença a tossir, ja penses que t'encomanarà el constipat i que no et permetrà estar al 100% el dia següent.

Les properes olimpíades són a Rússia, Sochi 2014, i espero poder-hi anar. És un dels objectius. M'agradaria poder-hi ser i millorar els resultats.

Veus Barcelona com una seu de jocs olímpics d'hivern?

Vist des del punt de vista de tota la infraestructura que això representa ho veig complicat. Ara mateix no tenim les instal·lacions necessàries perquè es facin. Per exemple, com he comentat abans, d'esquí de fons ni tan sols hi ha una pista homologada.

Si s'hi poguessin portar a terme aquest esport creixeria i li seria d'un gran ajut, però veig que no estem gens acostumats a organitzar aquests tipus de competicions de neu. Ens falta la tradició d'això i hauria de venir gent de fora a ajudar-nos, almenys en l'organització de les proves pròpiament dites. A nivell d'organització general no seria cap problema, com ja s'ha demostrat en moltes altres ocasions.

L'altre handicap important és el fet que de vegades falta neu. De tota manera a Vancouver era similar i la neu va justejar. Va ploure tots els dies i les condicions de la neu eren fatals. Fins i tot algunes competicions les van haver de traslladar de lloc perquè no hi havia neu allà on estava previst fer-les. Vancouver està a la costa i no és una ciutat de muntanya ni té de grans estacions. Per exemple nosaltres estàvem a dues hores de la ciutat. Per posar nom als jocs es busquen ciutats famoses, amb aeroports importants i bones comunicacions, encara que la neu estigui una mica lluny.

A part de córrer, que ja hem vist que d'això en saps un tros, en què més bases el teu entrenament durant l'estiu?

Bàsicament faig esquí de rodes, que és el més similar al fons. Per fer-ho triem carreteres amb poc trànsit i de pujada, per exemple, la pujada a Sant Joan de l'Erm, el port del Cantó o a la Rabassa. Normalment fem les pujades amb altres companys de l'equip nacional que també estan instal·lats a La Seu i després el nostre entrenador ens ve a buscar amb el cotxe, ja que amb els esquís de rodes només es pot pujar. També vaig amb bicicleta i vaig al gimnàs. Cada dia alguna cosa i molts dies matí i tarda.

Tinc un programa definit i el meu entrenador em diu què he de fer cada dia de la setmana. Avui ha estat un extra, ja que tinc un cert marge de flexibilitat i puc fer adaptacions al programa.

A part de l'esquí i les curses de muntanya què més hi ha? I com et veus en el futur?

A part de fer esport estudio dret. Aquest any faig quart. Si tot va bé l'any vinent serà l'últim.
Donat que compaginar el ritme de vida que m'implica la competició i els estudis és difícil, tinc assignada una tutora que m'ajuda amb els estudis. També m'adapten una mica les dates d'exàmens. Altrament seria impossible. Tot i així és complicat i cal molta autoexigència.

La meva carrera esportiva la visualitzo com per arribar bé als propers jocs olímpics, en aquells moments tindré 27 anys. A partir d'aquí ja veurem.

En un futur m'agradaria dedicar-me al dret i trencar una mica amb tot aquest món de l'esport d'alta competició. De tota manera, no em veig totalment desvinculada amb l'esport i per poc que pugui seguiré entrenant cada dia. Crec que ho necessitaré! M'hauré de buscar una feina que m'ho deixi fer, si no, malament.
Comentaris i/o paraules amables
Enviat per Albert Pérez Monfort
Ha estat un plaer haver-te conegut. A les properes olimpíades d'hivern estaré ben atent als resultats en esquí de fons i espero poder-te veure a la portada d'un diari d'esports.

Molts ànims amb els teus projectes.
L'entrenament
Montserrat té moltes possibilitats per fer-hi recorreguts interessant i d'això ens hem aprofitat aquesta vegada.

Hem sortit de Collbató per una drecera que ens ha portat aproximadament a la meitat del Camí de les Bateries. Quan hem arribat al trencall a Sant Joan Baptista hem deixat el Camí de les Bateries per anar a Sant Joan, on hem arribat en poca estona. Fins aquí la pujada ha estat força pronunciada, excepte en alguns trams en què el terreny s'acotxava una mica. A partir d'aquest punt el pendent se suavitza notablement, fet que agraïm. Des de Sant Joan baixem fins a l'estació del funicular. La voltem i agafem el camí en direcció a Sant Jeroni que passa pel costat de la Gorra Frigia. Els últims trams són per escales amb força pendent i en alguns moments caminem. La baixada l'hem fet pel camí de les escales fins al Monestir. Des del Monestir hem baixat a la Santa Cova, on hem agafat el camí que ens ha portat novament al punt d'inici.

En total hem fet uns 16 quilòmetres i uns 1.120 metres de desnivell positiu que hem completat en un temps de 2 hores i 35 minuts*.

* El temps aquí indicat no es pot prendre com a referència per fer el recorregut a ritme de senderisme.





Ens va impressionar la fortalesa de la Laura. En cap moment va mostrar símptomes de cansament, i fins i tot en els trams més drets i durs semblava que anés ben fresca. Per consol nostre ens va comentar que també es cansava.

La Laura és una noia increïble amb un potencial enorme. Un entrenament que recordarem molt temps i que sens dubte tornaríem a repetir.
Punts marcats a l'itinerari
Ermita de la Salut (389 m)
Ermita de Sant Joan Baptista
Estació funicular
Ermita de Sant Geroni
Sant Jeroni (1.236 m)
Monestir de Montserrat
Santa Cova