Entrenem amb la Lali i el Quim (Escalada a Roc Colom amb uns incansables escaladors i viatgers)

17 d'agost de 2011
L'entrevista Avui ens hem aventurat en una disciplina de muntanya que no havíem tocat encara en aquesta secció, però que a corremonts també ens agrada, l'escalada. I per fer-ho hem triat una parella molt experimentada en aquesta disciplina i que viu l'escalada amb autèntica passió: el Quim Roumens i la Lali Bofill, uns veritables entusiastes de l'escalada que han recorregut tot el món per practicar-la. Els seus viatges estan plens d'experiències i vivències que expliquen per mitjà d'audiovisuals, audiovisuals que projecten a força llocs i que són d'aquells que et fan agafar mal de clatell de no moure els ulls de la pantalla. Aquí sota teniu un parell d'exemples, que són resums d'aquests audiovisuals:


Si voleu conèixer més coses del Quim i la Lali, no deixeu de visitar el seu bloc: http://laliquim.blogspot.com. Allà també trobareu la relació completa de les projeccions que han editat.



Indian Creeck, USA


La vostra passió per l'escalada us ha portat per tot el món a cercar llocs i experiències noves. Viatjar i escalar...
Sí, per escalar hem voltat per tot el món. Hem combinat dues passions: la de l'escalada i la de viatjar. Quan sortim intentem combinar l'escalada amb el turisme. Tenim un mapa mundial on marquem amb agulles els llocs on hem estat. Tenim agulles a tots els continents, excepte a l'Antàrtida. Hem escalat per exemple a Marroc, Mali, Kènia, Tanzania, Austràlia, Estats Units, Canadà, França, Suïssa, Itàlia, Grècia, Mèxic, Patagònia, Tasmània, Turquia..., en alguns d'aquests llocs, diverses vegades. Intentem anar a les zones d'escalada més importants del món, i estem en fase d'aconseguir-ho, ja que hem estat a la majoria. Tenim un llibre que parla dels millors llocs d'escalada del món, el “Parois de légende” d'Arnaud Petit, on marquem els llocs on hem estat i ho tenim gairebé tot marcat.
Intentem fer un parell de viatges l'any: un de varis mesos de durada i un altre de més curt, d'un mes aproximadament.
Des de fa uns cinc anys hem editat vídeos dels viatges que després projectem en entitats excursionistes, escoles i altres llocs que ens ho demanen. En el bloc tenim un resum dels diferents vídeos creats. Un dels problemes que tenim és que estem poc per aquí i això complica el tema de les projeccions, però quan voltem per Catalunya ens surten algunes coses.

Com vau començar amb aquest ritme de vida tan dedicat a l'escalada?
Va ser una cosa que va venir per si sola. Vam començar a viatjar i ens va agradar el tema. Ens vam dir: “Si ara que tenim l'energia per escalar i viatjar no ho aprofitem, després serà més difícil”. Comences amb un viatge, després d'aquest en ve un altre. Veus que és possible i entres en una dinàmica que t'agrada i t'enganxa. És una cosa que se'ns ha posat de cara i ho hem sabut aprofitar. És l'enfocament que hem volgut donar a la nostra vida, vistes les possibilitats que tenim. Viatjar de vegades no és tant idíl·lic com sembla perquè quan viatges no tot són flors i violes. En algunes ocasions hem passat penúries. En general, però, els bons moments, que són la majoria, les experiències viscudes i el que hem vist i après compensen de sobra els moments que han pogut ser més complicats.

Com us ho feu per poder viatjar tant i a l'hora compaginar això amb la feina?
Això és una de les coses que més ens pregunten.

Els nostres viatges acostumen a ser d'entre un mes i diversos mesos. El Quim té la sort de tenir una feina on cada any pot agafar entre un i sis mesos de permís sense sou i sense perdre la feina, i ho aprofitem. També, a més de les vacances, disposa d'uns dies a l'any de lliure disposició que ens reservem per poder viatjar. Així, sempre que ens és possible, sortim a viatjar i escalar.

Intentem no tenir despeses importants i viatjar amb els recursos mínims. En els viatges procurem gastar tan poc com ens és possible en menjar i allotjament. Per exemple ens fem nosaltres la majoria dels àpats i dormim en tenda o dins el cotxe, que està equipat per poder-hi dormir. A més, com que meteorològicament parlant viatgem a l'època més bona del país, podem cuinar a fora sense problema amb un simple fogonet.

Com us ho feu per anar amb cotxe equipat a tots aquests llocs i que us surti a un preu raonable, perquè a molts llocs us heu de desplaçar amb avió...?
A segons quin països, una de les primeres coses que fem és anar a comprar un cotxe de segona mà. Busquem un cotxe que sigui de tipus familiar o furgoneta per poder-hi dormir a dins, la qual cosa ens dóna llibertat total de moviments i independència, a l'hora que ens permet estalviar en allotjaments. Una vegada tenim el cotxe anem a una fusteria o a un magatzem d'aquest grans i comprem els taulons de fusta i les altres coses que ens són necessàries per poder-lo equipar adequadament. En una ocasió, als Estats Units, la persona que ens va vendre el material per equipar el cotxe va quedar força sorprès, i fins i tot ens va ajudar a equipar-lo. Fer això ens suposa un cert temps que aprofitem per visitar la zona on estem, que acostuma a ser una ciutat important del país on ens trobem. Això ho hem fet en llocs com Austràlia, Canadà, USA, on cal fer molts quilòmetres per anar a les zones d’escalada i on no s’arriba en transport públic. En canvi, en països com ara Argentina, Brasil o països Africans, ens hem pogut desplaçar en transport públic.
Normalment ha estat fàcil, però la darrera vegada a Estats Units ens van sorgir molts entrebancs, fins al punt que vam pensar que no podríem comprar cap cotxe, i ens quedaven quatre mesos d'estar per allà. A Estats Units ja n'havíem comprat en altres dues ocasions sense problemes, però després de l'atemptat de les torres bessones el tema s'ha complicat. En aquella ocasió estàvem a Nova York i en tots els intents de compra, que van ser diversos, ens demanaven el número de la seguretat social i no hi havia manera de superar aquest obstacle. En vista d'això ens vam desplaçar amb transport públic a Kentucky, lloc on teníem previst escalar, per provar sort en un altre estat, on les lleis poden ser una mica diferents. Allà teníem exactament el mateix problema. Per sort vam conèixer una noia escaladora que ens va vendre el seu cotxe i ens va acompanyar a l'oficina de tràfic del poble per provar sort a veure si així colava. Allà el xèrif del poble va fer un conjunt de comprovacions per verificar que el cotxe no fos robat i els papers estiguessin en regla. Després d'això va omplir els papers i, quan els tenia pràcticament complimentats, ens va fer la pregunta temuda: “Quin és el vostre número de la seguretat social?” En aquest punt el Quim es va treure una targeta de la cartera i li va cantar uns quants números, el xèrif els va apuntar i vam tenir cotxe. Després de dir-li els números el xèrif va exclamar “Too much numbers”, però ja el teníem. Era totalment conscient que li aixecàvem la camisa, però va fer la vista grossa. En aquest cas també ens va passar que no podíem comprar cap cotxe sense haver pagat prèviament l'assegurança. Per tant, vam haver de pagar una assegurança de tres mesos sense saber ni tan sols si aconseguiríem comprar-lo. No les teníem totes pel fet d'anar amb un cotxe comprat d'aquesta manera, però la noia escaladora ens va comentar que si teníem l'assegurança i els papers en regla, encara que ens parés la policia, no tindríem problemes.



Mali


La compra dels vehicles no us surt excessivament cara?
No, ja que després de fer-lo servir, i abans del marxar del país, el tornem a vendre i recuperem bona part de la inversió.
Per exemple en una ocasió vam comprar un cotxe per 3.000 dòlars, el vam equipar i el vam utilitzar durant tres meses. L'any següent vam anar al mateix lloc i el vam tornar a fer servir durant tres mesos més. Al final el vam vendre per 1.500 dòlars a un noi d'Igualada. En resum el cotxe ens havia costat 1.500 dòlars per sis mesos. Un preu impossible de trobar en vehicles de lloguer.

El cotxe de la noia escaladora que us hem comentat abans només ens va costar 300 dòlars. Es veia una mica vell, però la noia ens va assegurar que aguantaria, ja que li havia canviat el motor feia relativament poc. I així va ser, vam creuar Estats Units amb aquell vehicle, més de 4.000 milles sense problemes i amb tirades llargues. Ens els va deixar tan barat perquè a ella també li havia costat això i no pretenia guanyar-hi diners. Després del viatge el vam tornar a vendre exactament pel mateix preu a un valencià que marxava cap a Canadà. En aquest cas la venda del cotxe la vam fer a Sant Francisco i no vam tenir tants problemes per fer el canvi de nom.

Veiem que quan aneu als llocs us trobeu escaladors que us ajuden. Els coneixeu abans d'anar-hi?
En tots aquests viatges hem fet molts amics i ara tenim amics de molts països. En el cas de la noia del cotxe va ser casualitat. A la zona d'escalada de Kentucky hi ha un càmping i allà vam explicar el problema que teníem per si algú ens podia ajudar. Els nois que treballen allà són escaladors i la noia ens va oferir el seu cotxe, el qual, a més, era un monovolum preparat per ser equipat.

Us heu sentit alguna vegada en situació de risc degut als viatges, pel fet de dormir al cotxe en llocs que coneixeu poc i pel fet d'anar a escalar a llocs nous?
En general no. Quan vam estar a sud Àfrica podia haver-hi cert risc, però ens van avisar tantes vegades que vam ser super estrictes amb el tema de la seguretat. Sempre dormíem de càmping i anàvem a llocs concorreguts com parcs naturals. Vam fer tot el que ens van recomanar fer per anar el màxim de segurs. Hem vigilat força en tots els viatges i potser també ens ha acompanyat la sort. A segons quin llocs, com estacions de busos o alguns barris de grans ciutats, et sents una mica desprotegit i desconfies, però mai ens ha passat res greu. Excepte un intent de robar-li el rellotge al Quim a Lima, i a l'Equador on al tramvia li van robar la cartera. En resum, hem viatjat per tot arreu sense patir per la nostra seguretat.

Pel que fa a l'escalada sempre ens hem posat en llocs on hem tingut un mínim control de la situació i mai hem sobrepassat els nostres límits, tot i que l'aventura sempre hi és i a vegades pots passar moments d'una certa tensió. A llocs com a Mali o Jordània saps que si tens un accident allà no et vindrà a rescatar ningú, i tot s'ha de fer entre els companys. En aquests llocs cal ser autosuficient i hi hem anat acompanyats d'altres escaladors amics nostres. Per exemple a Mali érem quatre i a Jordània hi vam anar dotze escaladors catalans. No obstant això, la majoria dels viatges els hem fet nosaltres dos sols perquè no és fàcil compaginar períodes tan llargs de viatge amb altres persones. Sempre, però, ens hem trobat a altres escaladors i hem acabat compartint espais i experiències.



Patagònia, Argentina


Suposo que en aquests viatges heu conegut moltes maneres de fer diferents i gent nova, no?
Hem fet molts amics d'aquí i allà. En alguns casos després dels viatges hem tornat a coincidir. Quan surts així vas amb una mentalitat oberta i predisposada a tot això. Quan hem viatjat a països més pobres ens hem adonat que la gent és molt més hospitalària que aquí. Tenen menys que aquí i el poc que tenen ho comparteixen. Aquí tendim a ser molt reservats. En aquests països pots conèixer una persona, i el mateix dia o l'endemà d'haver-lo conegut, és possible que et convidi a sopar o a dormir a casa seva, sense cap mena de problema, com si et conegués de tota la vida. Això és una de les coses que ens ha canviat una mica. No només passa en països pobres, també ens hi hem trobat a Estats Units. Allà hem fet bons amics amb qui hem compartit molts moments. Inclús han vingut a Catalunya. Les amistats que es fan en els viatges són molt especials per a nosaltres. A fora de casa es compartiexen molts moments i són molt intensos. Això, malgrat la distància, crea uns vincles molt forts.

Els escaladors que coneixeu pel món saben coses relacionades amb l'escalada a Catalunya i Espanya?
Es coneixen les zones més clàssiques: Siurana, Montserrat, Margalef, Rodellar. No obstant, Catalunya poc a poc està agafant fama a nivell mundial com a un dels millors llocs del món per l'escalada en roca. I és una fama ben merescuda. A més, un dels millors escaladors del món en escalda esportiva és el Ramonet, que és de Vic!

Com us organitzeu en els viatges per transportar el material que necessiteu fins a destí?
El material ens l'emportem des d'aquí, ja que segons en quins països hi ha poques possibilitats o cap de comprar material. Intentem agafar el mínim per no passar-nos del pes permès en els vols, i poder-nos moure amb certa comoditat. Hem aprés a minimitzar-ho! Per exemple a la Patagònia portàvem molt pes. En els vols intercontinentals pots portar, o almenys fins fa poc ha estat així, dos paquets de 23 quilos, un per persona, i intentem ajustar-nos a això. El transport del material és un assumpte que fa pensar força. De moment, però, encara no hem hagut de pagar per passar-nos del pes, tot i que en alguna ocasió ens ha anat de poc.

Quan us poseu a les parets del món en quines condicions us les trobeu?
Ens trobem de tot, depen del lloc o de l'ètica amb què s'han obert les vies de la zona. Normalment a les grans parets com ara a Yosemite (USA), Mali, Jordània, Bugaboos (Canadà), Dolomites... solem trobar vies semiequipades. És a dir, hi ha alguns punts d'assegurança en les rutes, però sempre cal portar material per protegir alguns trams. Aquest material són friends o tascons.
I depèn del país, per exemple Mali o Jordània, les parets són llocs per a escaladors una mica aventurers, on escala poca gent, quatre o cinc cordades l'any. Aquí has de procurar que no et passi res, ja que estàs lluny de tot arreu i les infraestructures mèdiques són molt precàries.



Via Macho Man 8ª+,
Sant Llorenç del Munt


Els tipus de roca són iguals a tots arreu. Per exemple, podem dir que el conglomerat de Montserrat és igual al que puguem trobar en algun altre indret del món?
Ni de bon tros. Són similars, però hi ha diferències destacables. Per exemple, sense moure'ns gaire de lloc, entre el conglomerat de Sant Llorenç i Montserrat trobem diferències importants, o la roca de les Meteora, a Grècia, és molt semblant a la de Montserrat, però no és exactament igual. Per a l'escalada esportiva tenim la sort que a Catalunya hi ha la millor roca del món. Tenim molta roca, és molt variada i tot força a prop.

Recordem bé una ocasió que ens trobàvem als Alps francesos per esquiar. Un dia en lloc d'anar a esquiar vau anar a fer escalada en gel. Suposo que ho recordeu... Allò eren els inicis de la vostra passió per aquest esport i ha plogut molt des d'aleshores. Després d'allò no us he sentit a tornar a parlar d'escalada en gel. Com us ha anat amb aquest tema?
Ho vam provar durant un temps, però no ens entusiasme gaire. Durant alguns anys hem fet alpinisme i hem viatjat a Perú, Bolívia, Alps, Equador, Índia, però no ens hi vam acabar d'aficionar. Ens agrada la roca calenta i no passar fred. El món de l'escalada en gel és molt diferent al de l'escalada en roca. Creiem que l'escalada en gel és més perillosa, ja que el gel és un element canviant, més inestable que la roca.

Quan una cosa és impossible de pujar sempre hi ha el recurs de l'escalada artificial. Què en penseu?
Nosaltres pensem que l'escalada artificial ha de ser un recurs per quan hi ha un tram de via que és difícil de superar. Pensem que l'essència de l'escalada és l’escalada en lliure, pujar utilitzant el teus peus i les teves mans, deixant el mínim de rastre a la paret. Amb mitjans artificials no hi ha cap barrera, gairebé tot és possible. En canvi a l'escalada lliure el repte te l'imposa el teu propi cos, la teva expertesa i l'entrenament.

En aquest camp hi ha moltes maneres diferents de pensar. Per sort a Catalunya tenim molta roca i crec que amb una actitud respectuosa poden conviure les diferents disciplines de l’escalada, com l’artificial, l’escalada esportiva, el bloc…

Tot i que hi ha llocs on el risc és inherent. Cal buscar un equilibri entre la seguretat i l'equipament de les vies. El risc i l’exposició el pot decidir cada escalador segons el tipus de vies que faci.Hi ha vies massa equipades, vies molt exposades... cada persona té una percepció diferent de la seguretat. No ens agraden les vies on hi ha massa trams d'artificial ni les vies ferrades. A més, pensem que les vies ferrades són perilloses perquè hi va gent que no està suficientment preparada i en algunes ocasions no estan mantingudes adequadament.
El tema dels equipaments és un tema que dóna molt a parlar i que sovint genera polèmica dins del col·lectiu d'escaladors.



Via Directa Colomers 8b,
Sant LLorenç del Munt


L'escalada esportiva s'ha fet força popular. Les escoles d'escalada s'han multiplicat aquí i allà sense parar. A què penseu que és degut?
Sí, cada vegada hi ha més gent. El problema és que de vegades trobes gent amb molt poca experiència en llocs on n'haurien d'estar. Els mitjans de comunicació han fet molta difusió dels esports d'aventura i els han mostrat com a esports assequibles, divertits i a l'abast de tothom. L'esperit muntanyenc dels escaladors d'abans s'està perdent una mica, degut a aquesta influència mediàtica. També han proliferat els grans magatzems on es ven la tira de roba de muntanya d'allò més atractiva. Tothom té dret a anar a la muntanya, però hi ha gent que hi va sense la preparació suficient i sovint sense respectar l'entorn. Aquests últims dies hem escalat per la zona de Sant Llorenç i és molt trist veure la gran quantitat de papers i deixalles per tot el camí, hi ha molta gent (en general no només escaladors) que no està educada per ser respectuosa amb la natura.

Posem pel cas que no hem escalat mai o hem escalat poc i ens plantegem arribar a fer un 8è grau. Què hem de fer per aconseguir-ho?
Hauríeu d'anar-hi molt i entrenar-vos a consciència. Podríeu començar per agafar un tècnic, com ara algú de nosaltres dos, per tal que us fes un bon pla d'entrenament. Convé anar a la paret, al rocòdrom i al gimnàs. Primer cal agafar una base i després fer un entrenament específic per agafar força en els avantbraços i els dits.

Amb un entrenament continuat d'alguns anys ho podeu aconseguir, però tot i així no està garantit. No obstant això, sempre hi ha excepcions. Hi ha gent que té facilitat i amb menys temps ho aconsegueix. Com en tot, l'edat en què comences també influeix. Per exemple, ara hi ha nois i noies joves que amb un parell o tres d'anys et poden arribar a fer un 8è. En general, però, són nois i noies que des del principi se'ls ha donat bé.
També cal distingir entre el fet d'haver superat una vegada un 8è i passar aquest grau amb certa normalitat. Per exemple, hi ha persones que han estat capaces de passar un 8è, però els ha costat un any de provar la mateixa via una i una altra vegada. En aquest cas aquesta persona ha passat un 8è, però no és el seu grau real. Diferent és la persona que fa 8è sovint.

Un altre aspecte que cal considerar és com es passa un determinat grau. No és el mateix passar-lo a vista, on ho aconsegueixes sense haver provat la via abans i sense tenir-ne informació prèvia, que aconseguir-ho després d'haver provat la via moltes vegades i haver-la estudiat a fons. Considerem més meritós per exemple aconseguir un 7c a vista que un 8a entrenat. Nosaltres a vista el màxim grau que hem aconseguit és 7c+ el Quim i 7c la Lali. Pel que fa al grau treballat , el Quim ha fet 8b i Lali 8ª+. Poca gent fa 8è a vista, però cada vegada n'hi ha més. A vista influeix molt l'aspecte psicològic. Abans la gent escalava més a vista. Actualment es tendeix més a treballar vies d'alt nivell. En els darrers anys el nivell ha pujat molt, i coses que abans es consideraven impossibles de pujar, ara hi ha gent que les escala.



Wadi Rum, Jordània


Hi ha molta diferència de nivell entre homes i dones en un esport com l'escalada?
N'hi ha, però cada vegada aquesta diferència és menor. De noies que hagin fet 9a només n'hi ha una, la basca Josune Bereziartu, en canvi de nois n'hi ha uns quants. Un problema és que de noies que es dediquin a l'escalada, comparat amb nois, n'hi ha poques, i és clar, la probabilitat que hi hagi noies super bones també és menor. Que s'arribi a igualar els nivells és difícil, però cada vegada hi ha més noies que escalen i cada vegada escalen millor.

En escalada no tot és força i factors com l'elasticitat, la flexibilitat i la tècnica juguen un paper important. No obstant això, el factor força en alguns tipus de via és primordial i en això els nois, per un general, superen les noies.

Sempre us hem associat a l'escalada d'alt nivell i sempre us hem vist com una cordada inseparable, quina ha estat la vostra evolució des dels inicis fins a l'actualitat?
Nosaltres com a parella tenim la sort que als dos ens apassiona l'escalada per igual i hem estat capaços d'arribar a nivells similars. Vam començar en el mateix moment, fa uns vint anys, i des de la base. Hem progressat en paral·lel i això ens permet fer moltes coses junts, ja que sempre hem tingut un nivell similar. En aquest aspecte ens sentim afortunats!

Heu fet alguna vegada competició en escalada? Quina ha estat l'experiència?
Fa molts anys en vam fer alguna a nivell català i una a nivell espanyol, però és un món que no ens atrau. Tot i que l'ambient ens va agradar, i també ens pot ajudar a formar-nos com escalador, preferim escalar en roca.




Veiem que us heu muntat un petit gimnàs a casa amb rocòdrom inclòs. Què còmode, no?
Molt petit! Fa uns anys que hi fem part de l'entrenament. Nosaltres també solem anar a La Panxa del Bou a Sabadell o a Camp Base, un búlder de Terrassa. Si entrenem no ho fem a la roca, quan sortim és per escalar, provar vies, la part d'entrenar se sol fer en gimnasos o rocòdroms. Per millorar cal entrenar de valent. A més, cada vegada tot s'especitalitza més, escalada en bloc (escalar roques baixes sense corda i un matalàs), escalada amb corda… El normal és fer una mica de tot, però si es vol destacar en una disciplina cal entrenar-la i centrar-s'hi.
Com podeu veure a part del búlder tenim altres petites instal·lacions com ara un banc de peses i un campus.
Aquest aparell, que en diem la Gripi, és la nostra darrera adquisició. Tenim un amic que va buscar com fer entrenament exclusiu d'avantbraç, una zona que en escalada es treballa molt, i va buscar per Internet i va trobar informació d'aquesta màquina que va inventar el Bruce Lee. És una màquina que pots trobar en alguns gimnasos, però aquesta és de fabricació casolana.

A part de l'escalada, què més hi ha?
Intentar aprofitar la vida, que passa molt ràpid! Durant uns anys hem practicat atletisme, esquí de muntanya, vam fer alguns raids i el que encara fem és una mica de ciclisme. De tant en tant fem algun viatge amb bici, és un bon mitjà per conèixer món, fa uns anys vam creuar Cuba a cop de pedal i va ser una molt bona experiència. Justament de cara novembre estem preparant un viatge a Laos amb la bici.
Comentaris i/o paraules amables
No s'han trobat entrades
L'entrenament
Amb el Quim i la Lali ens coneixem des de l'any 2000, però mai abans havíem tingut ocasió de sortir a escalar amb ells. De fet mai abans ens ho havíem plantejat, ja que el seu nivell d'escalada és increïble i nosaltres no passaríem ni un sòl pas dels que acostumen a fer ells. Avui, però, han tingut la bondat de portar-nos a un lloc amb alguna via més o menys assequible per a nosaltres, i dedicar-nos un munt de temps a ensenyar-nos. Han tingut molta paciència i han estat genials! Concretament hem estat a algunes vies de Sant Llorenç del Munt, a la zona de Roc Colom. Les vies que hem escalat, o més ben dit, les vies que el Quim i la Lali han escalat, ja que nosaltres només hem fet la via més fàcil i no sense dificultats, han estat:



2 - Tubular Bells – 6b+
4 - El vol d'Icar – 7a
10 - Spectrum – 7a+
A última hora – 7b o 7b+, equipada pel Quim fa pocs dies.

Podeu trobar aquestes vies i moltes més a http://www.santllors.com. Des d'aquest portal us podeu descarregar un munt de ressenyes d'escalada de Sant Llorenç del Munt, totes amb llicència Creative Commons.



Una jornada inoblidable que ens va permetre retrobar-nos amb uns vells amics.
Punts marcats a l'itinerari
Diposit de Matadepera (727 m)
Roc Colom (1.031 m)