Entrenem amb el Just Sociats Asensio (Entrenament de luxe per la Serra de l'Obac i Sant Llorenç del Munt)

05 de juliol de 2011
L'entrevista Qui, que conegui una mica el món de les curses de muntanya, no ha sentit a parlar del Just?

Recordo l'octubre passat, quan feia la mitja marató de Sant Llorenç Savall, en un tram de pujada després del Marquet de la Roca, on els recorreguts de la mitja i de la marató coincidien, em va passar el Just a una velocitat supersònica. Aquell dia el Just es va proclamar campió de la marató. Aquesta és només una victòria més dins d'una gran llista enorme de victòries i mèrits esportius. De tot això i més coses ens parla el Just en aquesta entrevista.

El Just en els darrers anys ha fet una progressió impressionant i es mostra imparable. Ple d'energia, optimisme i vitalitat ens explica els trucs per aconseguir estar a dalt.

Us convidem també a veure l'entrevista que li van fer en el portal Corredor de montaña.

Just, ens pots explicar una mica la teva trajectòria esportiva?

Vaig començar amb 12-13 anys en els cros escolars del meu poble. Em portaven a córrer i no guanyava, però quedava prou bé, i el millor de tot era que en gaudia. Els meus pares, en veure que ho feia més o menys bé, em van portar al Club Atlètic de Manresa per tal que entrenés allà. Així als 14 anys, de mans del meu entrenador de tota la vida, el Joan Lleonart, vaig començar a fer atletisme. A l'inici vaig provar diferents disciplines de l'atletisme: llançaments, salts, tanques, fons... una mica de tot. Entenc que quan ets encara nen i t'inicies cal provar totes les modalitats, i després ja t'especialitzaràs en aquella que millor et vagi. Se'm va donar bé el fons, vaig començar a fer proves de fons i cros i m'anava prou bé. Als 14 anys vaig ser campió de Catalunya de cros i vaig continuar així fins als 18-19 anys, moment en el qual, sense voler, ho vaig anar deixant a causa dels estudis, els amics, les festes... Em vaig tornar sedentari i als 20 anys ho havia deixat definitivament. Quan tenia 28 anys, desprès d'haver finalitzat els estudis i està treballant de valent tot el dia vaig decidir intentar reempednre l'activitat física. En aquells moments m'havia engreixat considerablement i pesava 12 quilos més que ara. No em reconeixia en el mirall!

Vaig veure clar que aquell no era el camí i amb un molt bon amic i company de feina que també havia corregut, el Jordi Toda, vam començar a entrenar. Aprofitant la mica de muntanya que en plan excursionista havia fet durant aquests anys que no corria vaig combinar una mica els dos vessants: l'atletisme i la muntanya. Veia que se'm donava bé fer-ho d'aquesta manera i així estic fins ara.

Vaig tornar a la competició gràcies a la muntanya, però també gràcies a la muntanya veig que he millorat com a atleta d'asfalt. Després de la tornada cada any milloro les marques de l'any anterior, la qual cosa em fa pensar que vaig per bon camí.

Què prefereixes, una cursa d'asfalt o una cursa de muntanya?

No et puc dir ni l'asfalt ni la muntanya. M'agraden les dues coses per igual. Seria com si em preguntessin si m'estimo més el meu pare o la meva mare. No et sabria respondre. A l'hivern m'ho passo molt bé a l'asfalt, en el cros i a les curses amb raquetes de neu, i a l'estiu no puc estar-me de fer curses de muntanya, ja que m'encanta fer-ne. Ara mateix no sé percebre una cosa sense l'altra.

Veiem que amb poc temps has fet una progressió que impressiona. On està el secret?

Està en les ganes, la il·lusió, el treball i la constància. Crec que a partir d'aquí la resta ha anat venint sol. Puc tenir més o menys qualitats i he millorat més o menys, però sense les ganes de sortir a córrer cada dia, no hauria arribat fins aquí. Penso que qualsevol persona amb unes mínimes qualitats esportives, amb aquests ingredients podria aconseguir estar força endavant a les curses de per aquí: copa catalana, circuit català, populars... A nivell internacional hi ha curses amb uns nivells impressionats en les quals entrar entre els vint o trenta primers és pràcticament impossible.

Durant aquests anys has aconseguit moltes victòries i mèrits esportius. Quins d'aquests t'han fet més il·lusió o consideres que són especialment rellevants?

N'hi ha diversos. Potser el record més gran que tinc és de quan tenia 14 anys, que vaig ser campió de Catalunya de cros en categoria cadet. Imagina't de què parlo, fa ja 20 anys, però tinc gravada a la memòria aquella cursa en la qual no era favorit i vaig guanyar a gent del moment que realment era bona, va ser una cursa estranya, amb aigua, fang i la caiguda d'un dels favorits a la victòria just en el punt on hi havia el meu entrenador...ell va ser el que em va llençar a la victòria en aquell moment, ho va veure claríssim "Juuuuusssst!!!! Aaaaaraaaaaaaa!!!", allà vaig canviar de ritme per guanyar la cursa en solitari...nomès de pensar-hi encara ara m'emociono!!!

Després de tornar de l'aturada de vuit anys, recordo la victòria a la Torre de Collserola de fa tres anys, quan a mi no em coneixia pràcticament ningú. Vaig quedar per davant del Kilian Jornet i l'Agustí Roc. Per mi va ser impressionat veure'm a dalt del podi amb aquests referents per sota meu. Veure't allà amb el Kilian...

Quin és per tu el tipus de cursa ideal?

Les curses entre 15 i 20 quilòmetres amb desnivells d'entre 1.000 i 1.500 metres, on a la pujada es pugui córrer. Si el terreny és més o menys irregular, m'és igual, però que s'hi pugui córrer i el pendent no t'obligui a caminar. Aquesta mena de curses m'acostumen a anar força bé.

Hi ha alguna cursa que recordis especialment per haver-la patit més del compte, i on hagis pensat que no hi tornaries mai més?

N'hi ha més d'una. En general, les poques curses que he fet de més 40 quilòmetres, les he patit més que no pas les he gaudit. En algunes ocasions he tingut clar que no hi tornaria mai més, i fins i tot m'he arribat a dir a mi mateix que deixava de córrer, ja estava patint tant que pensava que no valia la pena; també t'he de dir que una vegada acabada la cursa, només una hora després, ja pensava en tornar-hi. Sé que ara mateix la distància llarga no és el meu fort i quan la faig la pateixo molt, però sóc tossut i hi torno.

Aquesta temporada passada et vas proclamar campió d'Europa en raquetes de neu. Amb l'entrenament de córrer per muntanya és suficient per també competir amb raquetes, o cal un entrenament específic?

Si pogués entrenar específicament per raquetes podria millorar una mica més, però aquí on visc és realment complicat. Em poso les raquetes dos o tres dies abans de començar la copa i res més. Tal com vinc de córrer em calço les raquetes i gas.

Les curses de raquetes són curses de 8 a 12 quilòmetres, d'una horeta de durada que normalment són bastant planeres o tenen pujades amb poca inclinació i on es pot córrer. En general són totalment compaginables amb la resta de curses d'atletisme que faig a l'hivern.

Un al·licient més de les curses de raquetes és que corro amb la selecció catalana i sempre em ve de gust. A més, amb la gent de la selecció catalana que faig les curses m'hi sento molt bé. Tant gaudeixo de les curses com de l'ambient que tenim els caps de setmana que anem junts.

Quina acostuma a ser la teva rutina d'entrenament?

Surto a córrer cada dia. A partir d'aquí hi ha una certa sistemàtica. Els dilluns sempre hi ha un treball de força que normalment acostuma a ser un rodatge llarg i una mica de gimnàs. Els dimarts, un rodatge suau. Els dimecres, uns canvis de ritme forts. Els dijous, farleks. Els divendres, suau. Els dissabtes, intervals o pujades i els diumenges, una tirada llarga de 2-3 hores. En èpoques de competició ho vario una mica. Els diumenges competeixo, dilluns i dimarts recupero. Els divendres i dissabtes faig poc. Resumint, es tracta de córrer a diari, durant la pretemporada més o menys fort cada dia, i en èpoques de competició dos dies abans de competir toca suau i dos dies després toca recuperació.

Avui en dia hi ha molta gent jove que s'inicia en aquest esport. Què els recomanaries?

D'entrada dir-los que és un esport fantàstic on s'ho passaran bé i gaudiran de la muntanya, però que comencin amb calma.

Com a referent actual poden fixar-se amb el Kilian com a persona que surt a entrenar a diari, és constant, disfruta de la muntanya, es sacrifica per allò que estima... però que no es fixin amb ell per les fites que aconsegueix, perquè és un fora de sèrie i amb molta probabilitat no aconseguiran ser com ell ni aproximar-s'hi. De fer-ho així, el més fàcil és que es frustrin i ho deixin. Fer el tipus de curses que fa ell de 100 o 200 quilòmetres amb 20 i pocs anys no és gens aconsellable, i només està a l'abast d'uns pocs.

El millor és començar per curses curtes i anar pujant gradualment plantejant-se objectius realistes i progressius disfrutant, sempre, de la muntanya
i de les sensacions que aquesta ens dona al moure'ns per ella; si no disfruten del què fan, ho acabaran deixant!

Ens pots explica una mica quines són les camisetes que surten en aquesta foto?

Doncs mira, aquí hi ha el resum esportiu dels darrers anys: la primera és la camiseta del meu club d'atletisme de tota la vida, l'Avinet Club Atlètic Manresa amb la que corro sempre que no estic amb alguna selecció; a Manresa s'han portat sempre molt bé amb mi, tant a nivell esportiu com a nivell personal, de manera que crec que la meva vida com atleta estarà lligada exclusivament a aquest club. La segona samarreta és la del meu debut amb la Selecció Catalana de Curses de Muntanya en una cursa a Soller; debutar amb la Selecció del País que porto al cor va ser tot un orgull per mi. La tercera és la del debut amb la Selecció Espanyola d'Atletisme ara fa dos anys en un europeu de muntanya a Àustria; a nivell esportiu vaig poder competir amb els millors atletes de tots els països del continent; la quarta és la samarreta de la Selecció Catalana de Curses de Muntanya d'aquest any amb la que pretenc aconseguir nous èxits i, la cinquena és la de la Selecció Espanyola de la FEDME amb la que vaig debutar aquest hivern en l'Europeu de Valmalenco. Poder córrer amb les dues Federacions estatals que porten seleccions a nivell europeu (Real Federació Espanyola d'Atletisme RFEA i Federación Espanyola de Deportes de Montaña y Escalada FEDME) és, per mi, un èxit que ben pocs atletes de l'Estat han aconseguit; de fet aquest any crec que seré l'únic.

Hem vist que tens un nen molt menut. T'és factible compaginar la vida laboral i familiar amb el fet d'entrenar dur i estar a l'elit de l'esport?

Sí. Tinc un fill que ara té 14 mesos. Compaginar-ho tot és difícil. Si tens una feina que et permet combinar-ho bé o estàs a l'atur, tal com he estat jo durant un parell anys, és bastant fàcil. Actualment torno a treballar, però tinc un horari que m'afavoreix força i em deixa les tardes lliures. Si has de combinar una feina més o menys complicada, amb un nen, amb la parella, amb els amics i amb la família has de deixar coses. Has de valorar que és el que més t'omple i triar. Ara mateix estic amb el nen i la meva parella tant com puc i he deixat una mica més de banda els amics i la família, ja que no els veig amb tanta freqüència com abans. Ells ho entenen, em veuen feliç i saben que a mi això que faig m'omple de satisfacció. En aquesta vida hi estem per gaudir-la. Intento fer una mica de cada, però dedico més temps a córrer i a estar amb la meva parella i el nen que a fer altres coses. De totes maneres, sí que he de dir que, sense el suport de la Gemma (la meva parella), no hauria pogut aconseguir molts dels reptes que m'he proposat; ella m'entèn i m'ajuda, ja sigui donant-me energia quan la necessito o frenant-me l'eufòria quan tot va bé...crec que, junt amb el meu entrenador, és el meu contrapunt idoni!

A part de les curses què més hi ha?

Tinc com a objectiu entrar a bombers. Fa un parell d'anys que estic posat en això i persistirem fins a aconseguir-ho. També vull seguir gaudint de la meva família i del meu fill. Això del fill és un plus que fins que no el tens no saps què és...
Comentaris i/o paraules amables
Enviat per Albert Pérez Monfort
Va ser un entrenament fantàstic! Quin tip de córrer.
Crec que mai abans havia fet aquesta volta tan ràpid. A veure si algun dia un podem repetir!
Enviat per Irene
Ei...! Una entrevista molt maca! Gràcies, Just, per haver-nos mostrat el teu costat més personal i emotiu. Per cert, el nen, ja l'ha fitxat la selecció catalana? Aquest sí que és una jove promesa de l'esport!
L'entrenament
El Just és de Sant Feliu Sasserra (Bages) però viu a Terrassa i normalment entrena al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Així doncs, l'entrenament d'avui l'hem fet per aquesta zona. Hem sortit de la masia de la Barata, a la carretera que va des de Terrassa a Mura, i hem agafat el camí Ral en direcció oest cap a l'Obac. L'itinerari que hem seguit està basat en la ruta Per la Serra de l'Obac i la Mata.

En total hem fet 15,8 quilòmetres i 715 metres de desnivell que hem completat en un temps de 1 hora i 45 minuts*.

* El temps aquí indicat no es pot prendre com a referència per fer el recorregut a ritme de senderisme.





Un entrenament dur, però que l'hem gaudit molt. Conèixer el Just i poder compartir un entrenament amb ell ha estat un plaer i ens ha tramés altes dosis de motivació i optimisme. En poques paraules, ha estat un entrenament genial.
Punts marcats a l'itinerari
La Barata (637 m)
Coll de Tres Creus (872 m)
Coll de Boix (875 m)
Coma d'en Vila
Coll d'Estenalles
Cim del Montcau (1.052 m)
Inici de la canal del Pi Tort (980 m)