Entrenem amb la Judit Franch (Pujada a la Figuerassa)

10 d'abril de 2014
L'entrevista Aquesta vegada hem portat a terme un entrenament interessant amb una persona excepcional. La Judit, corredora d'inov-8 i Compressport, ens ha explicat la forma en què va iniciar-se a córrer per muntanya, i com amb molt poc temps, va aconseguir resultats importants en curses de prestigi. La victòria més destacada fins al dia en què vam fer aquest entrenament ha estat a la darrera edició de l'Ultra Trail de Collserola, de 74 quilòmetres i 2.500 metres de desnivell positiu. El més sorprenent del seu cas és que l'inici no li va ser gens fàcil. Quan es preparava per disputar el seu primer ultra, Cavalls del Vent 2013, i quan quedaven pocs mesos per la data de la prova, se li va diagnosticar diabetis. Aquest handicap en lloc de fer-la renunciar, li va representar un element més a superar sense abandonar els seus objectius, amb totes les adaptacions que fossin necessàries. Tenia per davant un repte més complicat, ja que, a part de l'entrenament que implica un ultra, també li calia adaptar el seu cos a aquesta situació nova. El resultat va ser que, malgrat el que implicava la malaltia i el canvi en l'estil de vida, no només va acabar amb èxit el seu primer ultra, sinó que va fer un temps magnífic amb la cinquena posició en categoria femenina.

A causa de la malaltia no era necessari renunciar als objectius, sinó que només calia afrontar-los d'una altra manera!

Pel que em dius fa un any que vas amb entrenador...

Sí. M'assessora el Pau Bartoló des del maig de l'any passat.

Què et suposa això amb relació abans, quan entrenaves de forma autodidacta?

Un ordre en els entrenaments. Abans sortia i anava per sensacions segons les ganes i el temps que tenia. Ara surto a partir de la metodologia i pauta que em marca el Pau. Fer-ho així m'ha suposat una millora molt notable en l'estat físic i això es nota en els resultats. Ara treballo a consciència aspectes com la força, la velocitat... que abans treballava de forma menys rentable. Anar amb el Pau també m'ha suposat incrementar les hores dels entrenaments. Ell em pauta les fases de volum, càrrega i recuperació.

Foto: Sixto photo
Suposo que això ha estat clau per poder acabar, i fins i tot guanyar, curses llargues i de prestigi...

Sens dubte. La temporada passada vaig fer tres ultres i per a mi totes han estat molt importants.

El meu objectiu a l'inici de la temporada era fer un parell d'ultres: la Núria-Queralt, com a cursa de prova de Cavalls del Vent, i Cavalls. Com que no tenia gens clar que pogués acabar un ultra, i per poder-me preparar a consciència, vaig decidir anar amb el Pau. La inspiració de fer Cavalls em va venir quan estava a la sortida d'aquesta cursa a l'edició del 2012. En aquells moments em vaig dir: “L'any vinent la vull fer”, i ho vaig comentar a la gent amb qui estava.

Quan vaig plantejar-me aquests objectius no sabia que era diabètica. Ho vaig descobrir precisament a resultes de la Núria-Queralt. Evidentment això va fer que hagués de tenir en compte la malaltia i tot el que comporta com un element més en el meu objectiu d'aconseguir acabar Cavalls.

Més endavant, animada per com m'havia anat Cavalls, vaig decidir fer també l'ultra de Collserola.

Així que Cavalls et va anar molt bé tot i no haver corregut mai una distància com aquesta. A més, per sorpresa, va aparèixer la malaltia...

“Tot i la diabetis no vaig renunciar al meu objectiu d'acabar Cavalls del Vent”
Sí, tot i la malaltia no vaig renunciar al meu objectiu d'acabar Cavalls del Vent patint el mínim possible. Era el meu primer ultra i el resultat em va sorprendre. Vaig necessitar només 15 hores i vaig acabar cinquena, posició que, vistes les característiques i el nivell que hi ha en aquesta prova, no me l'hauria imaginat mai. Abans de Cavalls, i sense que se m'hagués detectat la diabetis, només havia fet un parell de maratons, la de Sitges i la d'aquí Berga. Si haguessin dit que aconseguiria aquest resultat no m'ho hagués cregut. El segon ultra que vaig fer, uns dos mesos després de Cavalls, i animada pels resultats que havia obtingut, va ser el de Collserola. L'UT de Collserola, amb els seus 74 quilòmetres i poc desnivell acumulat, era un bon ultra per acabar la temporada. Per sorpresa meva vaig acabar primera. D'aquesta manera aconseguia finalitzar el meu segon ultra i la meva primera victòria en una cursa de llarga distància.

Em comentaves que vas descobrir que pateixes diabetis a la Núria-Queralt. Com va anar?

Sí, va ser aquí quan vaig notar els símptomes per primera vegada. Evidentment, primer no sabia què em passava i em vaig espantar molt. La cursa no la vaig poder acabar, i vaig abandonar a la Molina. De fet va anar de ben poc que no vaig ni poder fer aquesta cursa.

Per què et va anar de poc no poder-la fer?

La cursa era un dissabte i just el dilluns abans, quan em vaig llevar, vaig veure que tenia la varicel·la. Vaig anar al dermatòleg i em va comentar que la varicel·la havia de fer el seu procés. Em temia que no podria anar a la cursa, ja que fins dimecres em vaig trobar fatal, amb força febre i sense poder sortir de casa ni per anar a treballar. Dijous va ser el primer dia que no vaig tenir febre i les ganes van fer que, tot i els dies que havia passat, ho veies possible. El dijous i el divendres vaig fer una bona càrrega d'hidrats de carboni a base de menjar molta pasta, i divendres al vespre em vaig plantar a Queralbs per l'endemà anar a Núria i sortir a disputar la cursa.

Foto: Sixto photo
Així que et trobaves prou bé com per veure-t'hi amb prou forces...

Evidentment no havia fet net de la varicel·la i no em trobava del tot bé, però em pensava que si agafava un ritme molt tranquil al llarg de les hores cada vegada m'aniria trobant una mica millor.

Aquell dia feia molta calor i amb el cansament que portava de la setmana no en vaig poder recuperar tan bé com m'esperava. A la Molina, al quilòmetre 30, vaig haver de plegar. Literalment, se'm van acabar les forces i continuar em resultava impossible. Va arribar un moment en què qualsevol moviment se'm feia molt costós i encara em quedaven 64 quilòmetres.

El fet d'abandonar no et va fer baixar la moral de cara a Cavalls?

I tant, però vist la setmana que havia tingut tampoc em va preocupar massa no haver pogut acabar. Per Cavalls encara quedava molt temps. És clar que si a la primera prova acabava així...

De la diabetis encara no en sabies res, no?

Això va ser el dissabte. A la tarda em trobava molt cansada i hi veia borrós. A mesura que avançava el dia hi veia menys. Diumenge continuava igual i estava intranquil·la. Va arribar un punt en què no hi veia a una distància molt curta. El mateix diumenge, a les 7 de la tarda, vaig decidir anar a l'hospital de Berga, ja que allò no em semblava gens normal. Em van recomanar anar l'endemà a l'oftalmòleg, la qual cosa no em va convèncer gens, ja que la pèrdua de visió havia estat molt ràpida i no creia que tingués res a veure en el fet de necessitar ulleres o res per l'estil. Total, sortint de l'hospital de Berga me'n vaig anar a l'hospital de Manresa. Allà em vam mirar el sucre i estava molt alta. Aquí em van diagnosticar diabetis per primera vegada. Vaig estar cinc dies ingressada a l'hospital.

Et van comentar si hi havia alguna relació entre el desencadenament de la diabetis, la setmana que havies passat i la cursa?

Ho vaig preguntar al metge i em va dir que no, que no hi tenia res a veure. Abans de tenir la varicel·la entrenava cada dia menys un dia a la setmana i segur que cremava els hidrats de carboni que em sobraven. El fet d'haver estat una setmana a casa, sense sortir a córrer ni cremar cap caloria, em va fer aparèixer els símptomes de la diabetis per primera vegada. Si hagués parat de fer esport per qualsevol altra causa el resultat segurament hagués estat el mateix.

Així que l'esport et mantenia els nivells de sucre a ratlla...

Sí, si hagués seguit fent esport segurament el primer brot hauria sortit més tard.

Igualment, encara que segueixis fent esport amb intensitat, suposo que t'has de medicar com qualsevol altra persona que pateix aquesta malaltia, no?

Sí, des de llavors m'he de posar insulina abans de cada àpat, unes quatre vegades al dia.

Pel fet de ser diabètica, de cara a les curses, i sobretot quan et planteges una cursa llarga, quines precaucions o conductes et cal adoptar?

Abans de les curses esmorzo amb normalitat. Normalment em menjo un pastis energètic, que em van molt bé i són fàcils de pair. A més són d'hidrats lents, que és el que m'interessa perquè em permet aguantar moltes hores. Durant les curses tiro de plàtans que, a part de fer base, també em van bé per prevenir les rampes. Com a líquid em prenc suc de taronja que m'hidrata i m'aporta sucre, són les mateixes taronges que acostuma a haver-hi als avituallaments. Sempre porto a sobre barretes i gels com a mesura de precaució, tot i que normalment no me'ls menjo.

>
Foto: Sixto photo
Quan et van diagnosticar la diabetis no et vas imaginar que havies de renunciar a anar a Cavalls?

Sí, i tant. A més el metge em va dir que trigaria com a mínim un any a fer vida normal i encara més a poder fer curses com la que li havia explicat. Necessitaria temps a adaptar-me a la situació nova i a conèixer-me suficientment com per poder tornar a córrer com ho havia fet fins aleshores. Estàvem al mes de juliol i Cavalls era a finals de setembre. Vés fent càlculs... Jo li vaig insistir al metge en què al setembre volia anar a fer Cavalls del Vent i em va contestar que m'ho tragués del cap.

Com van ser els entrenaments a partir d'aquell moment?

Dues setmanes després vaig anar a fer la Catllaràs de 30 quilòmetres i em va anar molt bé. Vaig quedar segona de noies. Tot el juliol i tot l'agost me'ls vaig passar entrenant per Cavalls. Feia trams del recorregut, controlava el temps que havia trigat i em feia anàlisis de com tenia el nivell de glucosa. Cada dues hores m'apuntava què havia menjat, quina distància havia recorregut i els resultats dels anàlisis. Al cap d'uns quants entrenaments sabia exactament què gastava entre refugis, quan trigava i què necessitava menjar per estar dins dels nivells bons. Abans menjava per la gana que tenia, ara calia controlar exactament les racions d'hidrats que necessitava menjar pel que gastava en cada tram. Vaig arribar a saber quantes racions d'hidrats necessitava per unitat de temps.

La diabetis et fa tenir unes precaucions i fer unes previsions que altres corredors no han de tenir o fer. Com gestiones aquest desavantatge?.

“He de tenir preocupacions extres, però ho porto força bé”
Sí que és cert que he de tenir preocupacions extres, però ho porto força bé. Em preparo les curses a consciència. Les racions que necessito me les preparo abans de les curses, per després haver de perdre el mínim de temps possible. Una cosa és entrenar, que pots anar amb tota la calma, i una altra cosa és quan estàs en competició, que tot són presses.

El dia de Cavalls quantes vegades et vas analitzar el nivell de glucosa?

Durant la cursa només em vaig mirar una vegada, a l'avituallament de Bellver de Cerdanya, en el quilòmetre 40. Era el migdia i tenia bé el nivell de glucosa. Igualment em vaig posar una dosi d'insulina per evitar que, pel fet d'haver estat massa hores sense punxar-me, se'm generés cetona. Allà, per recuperar forces, també em vaig menjar un bon plat de macarrons.

Quan el cansament és molt gran, no hi ha risc de confondre el mateix cansament amb algun símptoma de la malaltia?

Suposo que sí, però de moment no m'ha passat mai. Intento ser meticulosa en la ingesta i em controlo moltíssim. Sempre em paro als avituallament i menjo, sense por que no ho arribi a cremar, ja que em queden moltes hores per endavant.

>
Foto: Sixto photo
La diabetis que més t'ha fet canviar a nivell esportiu?

M'obliga a programar millor els entrenaments. Abans podia sortir a qualsevol hora sense preocupar-me gaire de si havia menjat abans o no. No m'importava si sortia a córrer a les 3 de la tarda, després de plegar de la feina, sense haver dinat i se'm feia molt tard. Ara aquestes coses no les puc fer tan alegrement, no puc saltar-me els àpats o fer-los excessivament tard. Necessito fer les coses amb més ordre que abans. En definitiva, però, la insulina m'ha representat un hàbit més a tenir present i realment m'ha afectat molt poc en el meu dia a dia.

El missatge és que malgrat tinguis una sorpresa com la que has tingut tu, si vols realment fer una cosa, la voluntat és el més important... Et fas controlar amb regularitat per un metge o una metgessa?

“Els metges no veien gens clar que pogués fer un ultra”
Sí, en el meu cas és important fer-ho. Durant molt temps cada 15 dies baixava a Manresa amb l'endocrina que mirava com estava. Li portava els entrenaments que havia fet. No veia gens clar que anés a fer un ultra només dos mesos després d'haver-se'm declarat la malaltia i es posava les mans al cap, però com que em veia bé sempre em deia que endavant. A més, li vaig dir que no volia portar la màquina d'analitzar-me a sobre, ja que no podria arrossegar tant pes durant tants quilòmetres. Això no li va fer gens de gràcia. Vam quedar que em controlaria en alguns dels punts d'avituallament, on algú m'havia d'esperar amb la màquina. Finalment, com t'he comentat, ho vaig fer només a Bellver.

Coneixes a algú més que estigui com tu i faci més o menys el mateix que fas tu?

Em vaig posar en contacte i vaig parlar amb la Bea García, que també és diabètica i fa ultres. Em va anar molt bé parlar amb ella i els consells que em va donar em van ser de gran ajuda.

Ara has fet curses de 100 quilòmetres. Et veus fent curses de més distància?

Ara mateix no gaire, però quan sigui més grans sí. M'hi veig d'aquí a uns 4 o 5 anys aproximadament. Primer m'he de rodar i agafar experiència en distàncies de fins a cent o cent i pocs quilòmetres. Ara, per exemple, em plantejo fer la TDS, que és de 119 quilòmetres. Aquest salt de 20 quilòmetres de més, em fa molt respecte.

Quin ritme agafes a les curses?

Acostumo a anar molt tranquil·la. Sempre de menys a més. Surto caminant i poc a poc vaig incrementant el ritme. Sóc una mica dièsel.

La Figuerassa 2014
Foto: Albert Pérez (Corremonts)
Malgrat t'ho agafis amb calma deu haver-hi un moment en què et fa mal tot?

I tant, però procures no pensar-hi i continues. Quan portes més de 10 hores et fa mal tot, però això és normal.

Fa relativament poc que et dediques a córrer per muntanya. Abans de les ultres i de córrer feies altres esports?

Dels 20 al 23 anys vaig fer BTT i corria la Copa Catalana, però m'entrenava poc perquè em faltava temps. Als 23 vaig fer una parada i després em vaig enganxar a córrer fins ara que en tinc 27. Sense objectius massa ambiciosos. Només aquelles curses que em venien de gust sense plantejar-me grans reptes.
Comentaris i/o paraules amables
No s'han trobat entrades
L'entrenament
Aquest entrenament ha consistit en fer una volta circular pel Berguedà, amb el punt culminant al mirador de la Figuerassa. Un itinerari molt interessant i bonic, del qual podeu veure la descripció en aquesta ruta.

Amb la Judit vam fer l'entrenament amb calma, però igualment vam córrer en tots els trams on la inclinació del pendent ho feina possible. Així, vam recórrer els 9,1 quilòmetres i 600 metres de desnivell en aproximadament una hora i mitja.



A tots els entrenaments fets hem aprés un munt de coses. Aquest sobretot ens ha demostrat una vegada més que amb força de voluntat, constància i optimisme les barreres estan molt més enllà des que ens imaginem.

L'entrenament amb la Judit, a part d'haver estat interessant, ens ha permès conèixer una noia encantadora, alegra, positiva i decidida.
Punts marcats a l'itinerari
Font Negra (887 m)
Trencall (1.065 m)
Roquissar (1.356 m)
Mirador de la Figuerassa (1.495 m)
Coll d'Oreller (1.412 m)
Mare de Déu de Corbera (1.418 m)