Entrenem amb el Jordi Coral Trullàs (Volta a la Torrota de l'Obac)

06 d'octubre de 2012
L'entrevista Aquesta vegada hem sortit a entrenar amb el Jordi Coral. Llicenciat en Inef i bomber de professió, el Jordi és un bon coneixedor del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac, zona de la qual recentment ha escrit el llibre Córrer per muntanya. Sant Llorenç del Munt i l'Obac, editat per l'editorial Alpina. En el llibre proposa un conjunt de quinze rutes de diferents dificultats i explica algunes tècniques d'entrenament molt útils i interessants. Durant l'entrenament també ens ha parlat de com veu el fet de córrer per la muntanya. Des del seu punt de vista d'expert en educació física i experimentat esportista, ens ha aconsellat de com ser més eficients corrent i ens ha obert els ulls en la tècnica del barefoot running, o córrer descalç amb l'ajuda d'un calçat minimalista, que recupera la forma natural de córrer i que, en certa manera, ens retorna als orígens, quan la humanitat corria descalça o amb un calçat sense amortiment, control de pronació i alta tecnologia.

El Jordi, a part de ser un corredor de muntanya molt preparat, és competent en moltes altres disciplines de muntanya. Primer pels anys en què va formar part de l'equip de raids Salomon Xtrem Team, amb el qual va aconseguir guanyar la Copa del Món de raids els anys 1998 i 2000. I segon pel fet de formar part del Grup de Rescat i Actuacions Especials dels bombers de la Generalitat (GRAE), dedicats professionalment al rescat de muntanya a Catalunya.

Fa molts anys que corres per la muntanya i en el teu llibre es nota que ets un apassionat d'aquest l'esport

Sí, fa temps que m'hi dedico i m'ho passo molt bé fent-ho. Igualment, no paro d'aprendre coses noves.

Després de tant temps, encara hi ha coses per aprendre en la forma de córrer?

Quan veus a una persona córrer d'aquesta manera sembla que no faci esforç, gairebé com si no toques el terra. És una altra manera de córrer.
I tant que sí! Darrerament m'he interessat en una manera diferent de córrer, que és tan antiga com la humanitat. Consisteix en recolzar primer la part davantera del peu i finalment el taló, fent passes més curtes i amb una cadència més alta. Amb aquesta tècnica fas més passes, però estàs menys temps en contacte amb el terra i amb això aconsegueixes estalviar una mica d'energia en cadascuna de les passes, que al final, multiplicat pel total de passes que fas durant una sortida, és molta energia. Se'n diu també un córrer flotant o tècnica de córrer descalç. Quan veus a una persona córrer d'aquesta manera sembla que no faci esforç, gairebé com si no toques el terra. És una altra manera de córrer.

Sona interessant...

Ho és. Tot un món per descobrir que, després de tants anys d'aplicar la tècnica tradicional, ha despertat en mi un interès molt gran.

Relacionat amb això, vaig anar a una xerrada del fisioterapeuta assessor de l'equip nacional d’atletisme del Canadà que es titulava “Córrer ràpid, a gust i sense lesionar-se”. Durant la xerrada, que va ser molt interessant, ens van passar un vídeo on es podia apreciar clarament la diferència entre la forma de córrer dels keniates i dels europeus. Al final vaig preguntar al ponent què era més important, si la tècnica o el calçat. Em va respondre que, sens dubte, el més important era la tècnica. Canviar la tècnica, però, costa, ja que estem molt viciats de la tècnica tradicional. Una bona manera d'aconseguir-ho és fent ús d'un tipus de calçat que es classifica com a minimalista, i que t’obliga a córrer amb aquesta tècnica.

Es pot dir que el 80% dels corredors amb calçat tradicional o maximalista corren amb un atac de taló, i el 80% dels corredors que corren descalços o amb minimalistes ataquen amb el mig-peu o avantpeu (segons l'estudi de Daniel E. Lieberman, Harvard University, Nature - 2010).

Llibre: Correr per la muntanya
Ens costa imaginar haver de córrer amb calçat minimalista. Què s'entén per calçat minimalista?

Portem des de tota la història de l'evolució corrent descalços i només des de fa relativament poc temps (60-70 anys) han sortit les bambes amb amortiment control de pronació i altres tecnologies sofisticades. Aquestes tecnologies han fer que substituïm la planta del peu, que té molta sensibilitat i compta amb els seus sistemes d'amortiment natural, per coses artificials. També han fet que el peu s'hagi acostumat a aquesta amortiment i ha comportat una atròfia de les estructures que el sustenten, conseqüentment la tècnica de córrer ha canviat de manera que actualment la majoria de la gent corre llançant la cama i recolzant primer el taló, sobretot per asfalt i llocs plans. Això fa que córrer sigui més còmode, però té associats alguns problemes de lesions que es podrien evitar si correguéssim correctament. Recolzar primer el taló no només fa que l’impacte amb el terreny sigui molt superior, sinó que també pot provocar que ens apareguin lesions com la fascitis plantar, les fractures per estrès, les periostitis o l’espoló calcari, que és una calcificació que es produeix a la zona del taló, que fa un mal terrible i costa molt de curar.

La tècnica natural, que s'havia usat durant tota l'antiguitat i que alguns segueixen fent servir, consisteix a recolzar primer el peu per la zona del davant i després el taló, que pràcticament no toca el terra. Si proveu un dia de córrer descalços observareu que de forma instintiva ho feu així, ja que la part del taló no té gens d'amortiment i el peu esmorteeix més si recolzem primer la zona davantera. Així, amb la tècnica de córrer descalç si primer recolzes el taló et fa mal, la qual cosa t'obliga a recolzar primer la part davantera fent passes més curtes i ràpides, amb la qual cosa tens més punts de recolzament, guanyes en equilibri, doblegues més el genoll i no pateix tant, el cos no puja i baixa tant i, en general, tot és més suau i eficient. Tot plegat fa que la despesa energètica sigui menor. Els que correm per muntanya una mica ja estem acostumats a la tècnica de recolzar primer la part davantera, ja que el terreny, degut a la pujada, t'obliga a fer-ho així. En els plans i la baixada, però, tenim tendència a córrer recolzant primer el taló.

La tècnica de córrer descalços és una tendència que cada vegada va a més. No obstant, per als corredors de muntanya de casa nostre la veig força inviable, ja que pel tipus de terreny tant rocós que tenim ho impedeix, però l'ús de calçat minimalista o l’aprenentatge de la tècnica amb calçat tradicional t'acosta a aquesta forma de córrer que et torna una mica als orígens.
Ens hem de reeducar a córrer.
Per tant, si féssim ús de les vambes de sempre i apliquéssim la tècnica de córrer descalç, milloraríem molt. Penso que els corredors de muntanya hauríem d'intentar anar cap aquí. Ens hem de reeducar a córrer. Des de fa cert temps provo aquesta tècnica i les sensacions que obtinc són molt bones.

Darrerament han sortit una pila de sabates minimalistes amb soles molt primes que van molt bé per poder notar les sensacions en els peus. A més les irregularitats del terreny hi fan massatge. En els peus hi tenim la sensibilitat de tot el cos i les terminacions nervioses. Hi ha gent que diu que un massatge als peus et pot sanar de mals a altres parts del cos. Abans, quan es corria descalç al mateix temps feies un massatge als peus que repercutia favorablement a la resta del cos. Això ho hem tapat i protegit, cosa que ha comportat molts desajustaments al cos.

Per tant, canviant la tècnica ens lesionarem menys, no?

Està estudiat que no només evitareu lesions sinó que també anireu més de pressa, us cansareu menys i tindreu unes sensacions molt millors.

Si el tema us desperta interès us recomano que comenceu amb la lectura del llibre Nascuts per córrer de Christopher McDougall. És molt interessant i analitza els avantatges del córrer natural. Ha estat el revulsiu que ha disparat tot aquesta manera nova de pensar i que, en definitiva, no és res més que intentar fer les coses de la manera més natural possible, com es feia abans. Amb els estudis que s'han fet sobre aquest tema els raonaments biomecànics són molt convincents.

Si una persona es fa un estudi de la petjada els podòlegs acostumen a arribar a la conclusió de que les lesions són provocades per les incorreccions en la morfologia dels peus i li recomanen fer ús de plantilles adaptades. Pel que expliques potser les causes de les lesions són unes altres...

Hi ha gent que sí, que per la forma del peu que tenen, els pot ser recomanable l'ús de plantilles adaptades, però és una minoria. Hi ha persones que es posen a córrer i els apareixen mals de genoll, càrregues musculars i lesions diverses. De seguida se'ls recomana que es posin unes plantilles, quan l'arrel del problema no està aquí, sinó en la manera de córrer. Amb les sabatilles actuals és habitual que les zones d'amortiment es deformin i això t'obliga a córrer malament, la qual cosa comporta mals diversos. Sense tanta sola els peus es recolzarien com haurien d'estar acostumats a fer-ho i així no tindríem tants problemes.

Relacionat amb tot això recomano les webs “http://laclinicadelcorredor.com” i “http://www. acfisioterapia.com” Les porten uns fisioterapeutes que treballen en tot això i es força interessant de llegir i mirar. A Terrassa els podeu trobar al centre AC FISIOTERÀPIA a la Crta Matadepera 155, ho porta un fisioterapeuta especialitzat en fisioteràpia de l’esport i que representa a La Clínica del Corredor a Europa que es diu Albert Carrère. Per aquells que estigueu interessats ell us pot donar molta més informació especialitzada sobre el tema.

Segons això les tecnologies modernes de les vambes pot ser-nos contraproduent. Recomanes que ens passem al calçat minimalista que has comentat abans?

De vegades amb unes vambes senzilles pots anar millor que amb unes de darrera generació.
De vegades amb unes vambes senzilles pots anar millor que amb unes de darrera generació. Allò ideal serien les vambes amb una sola prima i sense massa sofisticacions. Tingueu en compte, però, que no podeu començar a córrer amb unes vambes d'aquestes característiques d'un dia per l'altre. Primer cal un procés d'adaptació, amb distàncies curtes o petites caminades, per tal que el peu s'hi acostumi, i a més cal fer un treball de reforç muscular. Penseu que aquest calçat fa que entrin en joc determinats muscles i articulacions de les cames i el tronc que segurament tindrem adormits i una mica atrofiats per manca d'ús.

És curiós que ara ens plantegem tot això. Córrer per la muntanya és una cosa relativament nova, almenys per a les grans masses, en canvi córrer per asfalt fa molt anys que ho practica molta gent.

Fins fa 50 anys es corria per asfalt amb unes vambes minimalistes perquè no hi havia res més. Ara se'ns explica que és molt recomanat córrer amb vambes amb sola esmorteïda. Se'ns diu que com més esmorteïdes millor i això és fals. Estic recuperant les vambes velles que tenia per casa i torno a sortir a córrer amb elles. Això m'obliga a usar més la tècnica de recolzar primer la part davantera del peu.

Raid a Alemanya 1998
Foto: Jordi Canyameras
Referint-nos al teu llibre, Córrer pe la munya, fa uns anys a la muntanya només s'hi caminava. Actualment els espais s'han de compartir entre caminadors i corredors, i això de vegades pot ser molest per la gent que camina, sobretot en zones que molt concorregudes. Com ho veus això de córrer per la muntanya i la convivència entre aquest dos col·lectius, caminadors i corredors?

Veig que córrer és tant natural com caminar. Sí que és cert que darrerament s'ha posat més de moda i crec que anirà a més, també perquè la cultura de l'esforç, el contacte amb la natura i la pràctica de l'esport, ha fet que molta més gent s'aficioni a córrer. I que molta gent que abans ho feia per asfalt s'hagi passat a la muntanya. Quan un corredor d'asfalt prova la muntanya descobreix tot un món que li resulta molt interessant degut a l'entorn, la tranquil·litat, la qualitat de l'aire... A més, et permet córrer per terrenys no tan durs, més variats i menys agressius. Córrer per l'asfalt, degut al fet que he comentat abans que correm malament, provoca molta càrrega a les articulacions de genolls i turmells, ja que en cada passa impactes sobre un terreny dur i recolzes tot el pes del cos sobre aquestes articulacions. En aquest sentit, si correguéssim correctament, no hi hauria diferència entre córrer per asfalt o fer-ho per muntanya. La tendència a córrer per la muntanya és imparable i cada vegada anirà a més. Amb el llibre que he escrit he intentat oferir a la gent diferents sortides per Sant Llorenç i la Serra de l'obac. Sortides que es poden fer amb molt poca estona i que representen entrenaments de qualitat. Vaig intentar fer rutes d'entre una hora i dues, per demostrar que un parell d'hores donen per fer molta cosa, i trencar amb la creença que per fer una sortida per Sant Llorenç cal tot un matí o una tarda. Si surts una mica d'hora, a mig matí pots estar a casa una altra vegada i encara et queda temps per fer moltes altres coses.

Veiem que el llibre alterna rutes força assequibles amb altres amb un nivell que tira a alt amb força desnivell i quilòmetres.

El llibre està pensat per gent que ja té un cert costum de córrer per la muntanya. No és massa indicat per iniciar-se en aquest món. Qui vulgui començar amb tot això primer hauria d'escollir terrenys més plans i per pistes sense pujades fortes. Després d'un temps, quan en aquests terrenys se senten còmodes, poden començar a buscar corriols i pujades. Quan et sents capaç de córrer durant una hora seguida per terrenys irregulars de puja i baixa ja pots començar amb les rutes del llibre, encara que potser en algunes pujades més fortes hauràs de caminar, però això és del tot normal i li passa a tothom. Hi ha pujades que són impossibles de fer corrent, hi puges caminant a bon ritme i gairebé vas al mateix pas que si intentes córrer. En aquests llocs és on cada corredor ha de decidir, en funció de la seva experiència, que és el que més li interessa, si provar de córrer o reservar-se pel que vindrà. En el llibre, tot i que vaig estar temptat de no fer-ho, hi he posat els temps, més que res per tenir una mica de referència. Ja vaig indicar que les rutes tenen un nivell entre mig i alt. Els temps al final no tenen importància i el que realment importa és que la gent s'ho passi bé fent la ruta i la gaudeixi. És important que cadascú es conegui a si mateix per saber en quins moments cal anar més de pressa i en quins més a poc a poc. Una de les gràcies de l'entrenament és provar-se, per si un dia et cal anar a fer una cursa o una prova de resistència, saber com podràs respondre i no haver de fer proves en aquells moments. A les curses hi ha la tendència de sortir més fort que no hauries, degut al fet que la resta de corredors et tiben. Després acostumes a patir més del compte, ja que no t'has regulat correctament. En canvi, quan tens el pensament que aniràs tranquil·lament, pot ser que et vagis més bé, obtinguis més bons resultats i, sobretot, la gaudeixis més.

Tindrem en compte el consell i a les curses vinents hi pensarem. Llavors veus els millors i sembla que tot ho fan sense esforç, quan porten un ritme increïble.

Això els ho dóna la seva capacitat aeròbica, l'VO2 max que tenen. Estan a un altre nivell i són capaços de fer el mateix amb molt menys esforç.

Això s'aconsegueix només amb entrenament, o també hi ha un component genètic important? O dit d'una altra manera: el corredor de muntanya es fa o neix?

Això ho aconsegueixes amb treball i constància. Potser sí que hi ha un component genètic que els facilita adaptar-se a aquest esforç, però no està demostrat que hagi de ser així. Sinó, abans de dedicar-nos a aquest esport podríem analitzar si tenim alguna possibilitat de ser bons o no cal ni esforçar-s'hi. Crec que és més un component adaptatiu i de motivació que genètic.

La motivació no hauria d'estar en voler guanyar, sinó en sentir-se bé amb si mateix, notar que progresses i que gaudeixes del que fas.
Jo vull creure que el corredor de muntanya es fa, entenent com a corredor de muntanya tota persona que se sent bé amb ella mateixa en els entrenaments o les sortides de córrer per la muntanya. No penso tant amb les persones que obtenen bons resultats, sinó amb tothom que s'hi dedica, des del primer a l'últim. La motivació no hauria d'estar en voler guanyar, sinó en sentir-se bé amb si mateix, notar que progresses i que gaudeixes del que fas. Tot això ja hauria de ser, independentment dels resultats, prou recompensa com per mantenir la motivació i seguir endavant. Si finalment venen els bons resultats, benvinguts siguin.

Això no té massa secrets. Quan amb l'equip Salomon Xtrem Team entrenàvem pels raids sortíem cada dia entre 5 i 6 hores. Combinàvem córrer amb bicicleta. Sense voler-ho et poses en forma. Si surts a entrenar cada dia i, a més, alguna persona que hi entén t'ho revisa i pauta, la progressió és espectacular. Està demostrat que amb planificació i constància el rendiment millora ràpidament. A més, com millor et sents, més alta és la motivació i més ganes tens de seguir millorant.

Veiem que amb aquesta opinió coincideixes exactament amb el gran Marc Pinsach, que a l'entrenament que vam fer amb ell ens va dir més i menys el mateix.

En teu llibre expliques mètodes d'entrenament. A partir d'aquests mètodes, podria una persona fer-se una planificació d'entrenament o necessitaria ajuda externa?


Fer-s'ho un mateix, si no tens molts coneixements sobre el tema, és molt difícil. En el llibre en un primer moment vaig intentar afegir-hi unes programacions concretes, fins i tot per setmanes, amb unes pautes d'entrenament per aconseguir millorar el rendiment. Al final vaig adonar-me que m'ocupava molt i que no era aplicable a tothom, per la qual cosa vaig decidir no afegir-ho. Era massa complicar posar unes pautes que anessin bé a totes les tipologies de corredors de muntanya a qui anava adreçat el llibre. Vaig preferir donar una directrius molt més generals per tal que la gent pogués fer-se una idea de com ho podria fer i a partir d'aquí adaptar-se-les a les necessitats i interessos particulars. També perquè la gent que ja pogués tenir creada una programació disposés d'idees noves a l'hora de triar itineraris que poguessin encaixar amb el que necessiten i els permetés variar de l'entrenament que fan habitualment. A algú que comença li pot ser molt útil recórrer a l'especialista per tal que li faci un entrenament programat, altrament és molt complicat. També, per als que s'inicien, és útil que algú els ajudi a situar-se en el seu punt de partida i els orienti una mica.

Cara Sud del Pedraforca
Una de les primeres coses que vam llegir del llibre, que surt en més d'una ocasió i que ens va fer molta gràcia és quan parles tel teu avi i dius que comentava que a la muntanya cal anar-hi amb corbata i camisa perquè a la muntanya se l'ha de respectar. Els que portem uns anys en aquest medi i n'hem vist l'evolució creiem que el respecte a la muntanya ha anat a menys. En quin sentit deia això el teu avi?

Sí, ells ens ho deia. Jo ho veia rar i li preguntava per què anava a la muntanya amb corbata. Sempre em comentava que a la muntanya s'hi ha d'anar arreglat, perquè la muntanya és molt elegant i nosaltres també hem d'anar-hi elegants per estar a la seva alçada. Després dels anys veus que els seus raonament tenien certs fonaments, i que tot i que mai se m'ha passat pel cap seguir els seus consells d'anar a la muntanya mudat sí que la considero preciosa i atractiva i me la miro amb molts bons ulls i no m’agrada que la malmetin o embrutin.

Creus que actualment la respectem prou la muntanya?

Hi ha persones de tota mena, però amb relació a uns anys enrere el respecte a la muntanya ha anat a menys en tots els sentits. Els que som muntanyencs de tota la vida, en termes generals, acostumem a respectar-la més. Avui en dia s'ha fet massa accessible a molta gent i poden veure la muntanya de la mateixa manera com veuen qualsevol carrer de la seva ciutat. No tenen cap inconvenient en embrutar, pintar, trencar coses... Abans arribar a la muntanya era molt més complicat i, quan hi arribaves, te la miraves d'una altra manera.

Potser també feia referència al fet que pot ser un mitjà hostil on hi ha molts imponderables sobre els quals els humans no tenim cap mena de control?

El meu avi no ho deia tant en el sentit dels perills de la muntanya, sinó en el fet d’estimar-la.
Però sí que és veritat que tenir respecte als perills que se’ns poden presentar a la muntanya és el primer pas per anar-hi amb seguretat i molta gent n’és poc conscient.

En què t'has basat a l'hora de seleccionar les rutes proposades en el llibre? Han estat inspirades amb el que volien fer els corredors que t'hi han acompanyat en cadascuna?

La meva intenció era que sortís representat tot el Parc Natural, no només la zona de la Mola, que és la més coneguda, sinó també donar a conèixer altres sectors com el Montcau o la Serra de l'Obac on també hi ha rutes i camins que valen molt la pena de ser coneguts. Al principi no sabia quantes rutes crear i vaig començar per mirar les diferents zones del Parc. En una primera instància me'n sortien 10, però al final vaig veure que estaria bé posar-ne algunes més i vaig ampliar-ho a 15. Al final n'han quedat sis de la Mola, quatre del Montcau i cinc a la zona de la Serra de l'Obac. Així, va quedar una mica repartit. Tenia al cap altres rutes molt interessants, les quals vaig descartar perquè no eren les més ideals per córrer, ja que estaven massa tapades per vegetació o tenien massa pendent.
Vaig procurar que en cadascunes de les zones hi estiguessin representats els diferents nivells de dificultat.
També vaig procurar que en cadascunes de les zones hi estiguessin representats els diferents nivells de dificultat. Això, en algunes ocasions, em va obligar a fer una mica d'exploració.

En el llibre tens catalogades les rutes en colors per nivells de dificultat. Recomanaries progressar pels nivells de dificultat de manera que quan veus que fas bé les menys exigents, les de color verd, pots avançar cap a rutes amb colors de més dificultat?

Això dels colors, tot i que vaig procurar que fos el màxim de representatiu possible, és una mica subjectiu. De vegades hi ha gent que m'ha comentat que la ruta tal, que has posat de color vermell, hauria de ser blava. Vaig fer la classificació segons el meu criteri, però pot ser fàcilment discutible. Penso que la gent pot començar pel color que vulgui. Simplement, si no estan prou preparats per una ruta determinada, potser patiran una mica més del compte o hauran de baixar el ritme. Tampoc cal que facin el tipus d'entrenament que proposo, segons els objectius que he descrit en cadascun. Sí que és cert que intentar seguir els consells fa els entrenaments una mica més interessants, però cadascú pot fer-ho com li sembli. La gràcia és descobrir l'entorn i intentar fer corrent la major part del recorregut que els sigui possible. Ara, si no es pot, cap problema. Per exemple, la ruta que baixa fins a les Arenes i que després passa pel mateix recorregut que la marató de Sant Llorenç Savall, és el màxim desnivell positiu seguit que es pot fer per pujar a la Mola. Aquesta pujada, tot i que no té rampes molt fortes, és dura. Dosificant-se, però, es pot pujar sense parar de córrer. Encara que és selectiva i cal estar molt en forma per aconseguir-ho. En el mateix llibre ja comento que és molt bona ruta per baixar corrent els trams de pista i fer caminant el tram de la pujada. Si camines a ritme ràpid, és un entrenament molt bo per a la gent a qui li agrada caminar i preparar-se per anar a fer cims de més envergadura. Cadascú hauria d'adaptar les rutes al seu nivell o interessos i els colors es poden menystenir tranquil·lament.

Raid a Pics d'Europa
Foto: Jordi Canyameras
Observem que alguns dels itineraris passen per zones poc concorregudes.

Vaig fer expressament que fos així, evitant els senders més coneguts. Una persona un dia em comentava que no havia posat el camí del Montcau a la Mola, jo li vaig contestar que aquest camí ja el coneixia la majoria de la gent i el millor era intentar posar coses una mica menys conegudes i transitades. Penso que és millor ajudar la gent a descobrir nous racons. Això també té un risc, ja que aquests lloc menys coneguts són més difícils de descriure i, si no es fa ús de GPS, pot ser fàcil perdre's. Recomano fer ús del GPS amb una preparació prèvia de com usar-lo per orientar-se. Si et baixes una ruta des d'Internet i vols fer-la corrent, el més probable és que el primer dia no te'n surtis. Abans de fer-la corrent podria ser bo anar a fer-la mig caminant, mig corrent, amb tranquil·litat, per fer un primer reconeixement de les cruïlles i les referències principals. Després d'aquest primer reconeixement ja pots anar a fer l'entrenament més seriosament, tal com es proposa en el llibre.

Comentes de seguir-les amb GPS, on podem trobar els tracks de les rutes?

Estan totes penjades a Internet. Si vas al Wikiloc i poses Jordi Coral et sortiran totes. També, si poses el títol de la ruta tal com surt en el llibre, per exemple si poses: “Sessió 7. La canal del Cargol i el Montcau”, et sortirà directament la ruta en qüestió.

El GPS fa que la gent vagi a la muntanya més confiada i es posi en llocs que no domina?

El GPS és una eina com una altra. És més, si una persona es posa en un lloc que no coneix, es perd o no veu clar continuar i va amb GPS, com a mínim podrà tornar per on ha vingut. Si només va amb mapa orientar-se és molt més complicat i el risc de perdre's molt més alt. La tecnologia a la muntanya, si serveix per reduir el perill, o treure't de situacions compromeses en cas de necessitat, benvinguda sigui. Hi ha gent que diu que a la muntanya hi hem d'anar com abans, sense mòbil i amb brúixola i mapa. Penso que no hem de ser tan puristes, i si tenim dispositius que ens poden fins i tot salvar la vida, els hem de portar a sobre.

Córrer per la muntanya requereix alguna precaució específica, relacionada amb les lesions i la preparació del cos, que ho diferenciï amb els corredors d'asfalt?

Diria que no. Sí que és cert que la muntanya requereix molta més atenció i reflexes, ja que has de controlar totes i cadascuna de les passes que fas. Una pèrdua de concentració, especialment a la baixada, on la velocitat és major, pot comportar posar el peu malament i torçar-se'l o caure. Cal estar constantment pendent del terreny, anticipant la vista a les pedres i irregularitats que et trobes. La gent que ve del món de córrer per asfalt també ho ha d'aprendre, ja que està habituada a no mirar el terra perquè sap que sempre és pla. Quan comences és fàcil entrebancar-se i caure. Cal anar amb compte i no perdre la concentració en cap moment. Per baixar amb seguretat és millor fer passes més curtes i seguides, amb la qual cosa guanyes amb equilibri, redueixes el risc de relliscada i estalvies energia. De lesions tant pots tenir-ne a l'asfalt com a la muntanya. Això depèn més de la forma de córrer que del terreny.

Recomanes una preparació a nivell de gimnàs per poder córrer per muntanya?

Hi ha persones que combinen l'entrenament sobre el terreny amb entrenaments específics al gimnàs. Als que anem a córrer a la muntanya només amb l'objectiu de passar-ho bé no ens cal anar el gimnàs per reforçar la musculatura. Ara bé, si el que vols és obtenir marques, el treball en gimnàs, sempre que estigui dirigit, pot ser útil. Per exemple, si un corredor ha de fer el quilòmetre vertical, que requereix molta potència de cames, la combinació del treball específic a la muntanya amb el que es pugui fer en el gimnàs l'ajudarà a millorar. Això implica una mica de sacrifici a obligar-se a haver de fer aquestes coses. A la gent que s'entrena seriosament per fer marques un entrenament de gimnàs complementari els és útil per guanyar en flexibilitat, potència i millorar més ràpidament.

La flexibilitat la podem millorar fent estiraments abans i/o després de les curses i entrenaments?

Els beneficis dels estiraments abans i després de les curses és molt relatiu i molt personal. Hi ha gent a qui li va molt bé, però enlloc s'ha demostrat que estirar serveixi per escalfar o recuperar abans o després de l'esforç. Sí que és molt important treballar la flexibilitat. Hauríem de destinar jornades específiques a treballar la flexibilitat. Està demostrat que en exercicis molt monòtons l'articulació treballa fins on li demanes. Aleshores, si algun dia has de fer algun gest de major amplitud o diferent del que la teva articulació està acostumada pots tenir un trencament de fibres o una estrebada. La flexibilitat no s'ha de deixar de treballar mai, ja que es perd molt ràpidament.

Cal fer sessions específiques d'estiraments i de millora de la flexibilitat. No cal que sigui abans d'una cursa. El millor és començar suau i escalfar el cos abans de prémer l'accelerador. El millor són els escalfaments que s'anomenen balístics que consisteixen en multisalts, amb moviments potents i de poca durada, els quals t'activen, fan augmentar la temperatura del cos ràpidament i no produeixen fatiga. És molt millor això que els estiraments, el córrer suau o els sprints, els quals poden ser contraproduents, perquè et cansen més del compte. Els estiraments al final poden anar bé, però no necessàriament. En acabar el muscle està estressat i de sobte el forces. Si es volen fer estiraments en acabar, no hi ha problema sempre que siguin molt suaus i mai amb rebots o moviments bruscs.

Sant Llorenç del Munt
Tu t'has dedicat principalment a la disciplina de raids, com podem definir el concepte raid de muntanya a aquelles persones que poden no saber de què es tracta?

Sí, són un tipus de competicions molt atractives.

El raid és una competició multidisciplinar. És a dir, portes a terme moltes proves de muntanya diferents agrupades en una mateixa competició. Hi trobaràs proves de córrer per muntanya, de BTT, canoa, piragua o alguna disciplina de rem... Tot això combinat amb orientació. L'orientació és l'eix central de totes les proves. Els equips han de saber orientar-se per poder seguir el recorregut que es proposa, ja que no es marca el recorregut amb cintes. Només es dóna la situació dels controls de pas i els equips s'han de buscar la vida per arribar-hi. Quan arribes a les diferents proves tens una assistència que t'ajuda en els moments en què hi ha un canvi d'activitat. Són proves molt guapes que a mi em van enganxar de seguida. El que pots fer en els raids és complicat, per no dir impossible, ja que portar-ho a terme per compte propi és difícil perquè necessites molta infraestructura. Per exemple, com t'ho faries per travessar els Pirineus una estona amb BTT, després fer uns quilòmetres corrent, arribar en un llac i anar des d'un costat a l'altre en canoa, sortir del llac i escalar la paret del davant? Fa uns anys els raids eren molt més tècnics amb escalada, espeleologia, tir amb arc i altres proves que t'obligaven a tocar diferents disciplines. A més de la part física hi havia també un component tècnic molt important. Actualment, degut al fet que és complicat trobar gent que pugui estar preparada en tantes disciplines, i que interessa aconseguir força inscrits perquè surti a compte organitzar-los i que algunes de les proves tècniques impliquen més risc, els raids s'han convertit en proves físicament molt dures i tècnicament molt fàcils. Amb això les organitzacions s'estalvien responsabilitats per possibles accidents. Actualment molts raids es resumeixen en córrer, BTT i una mica de rem. Han perdut una mica l'encant que tenien!

Hem observat que en els raids els temps són molt ajustats, en el sentit que no pares d'enllaçar proves sense pràcticament temps per descansar.

Els raids duren moltes hores i els equips van fent. Si arribes a un control de nit amb temps de marge, pots descansar, però si arribes amb retard, no tens més remei que continuar sense marge per descansar. Forma part de la gràcia d'aquest tipus de proves. El mateix passa en els ultres en què la gent pot estar moltes hores seguides corrent o caminant, sense pràcticament parar o només descansant petites estones.

Quin és l'estat dels raids en aquests moments?

Darrerament s'han posat molt de moda els ultres. En canvi els raids han anat a menys per diferents raons. Per una banda són tan complexes a nivell organitzatiu que se n'ofereixen menys, per la qual cosa tenen menys presència que altres tipus de proves. Per una altra banda també són més complicats per als corredors, que s'han d'organitzar millor i preparar-se'ls més a consciència. La gent acaba anant a allò que els resulta més fàcil. A les proves de córrer t'ho munten tot, sense que el corredor s'hagi de preocupar de gaire coses. Recordo fa uns anys que a la Copa Catalana de raids hi havia entre vint i trenta equips. En canvi, enguany només n'hi ha hagut sis. Preparar un raid és molt complicat i això fa que la pràctica d'aquesta modalitat vagi a menys. A més, en aquests moments hi ha tanta oferta que, si ho vols, pots fer una prova de córrer el dissabte i l'endemà una de bicicleta, o bé disputar un duatló a prop de casa. Aleshores perquè complicar-se la vida amb proves complexes?

Telemark a Tavascan
Encara et dediques a la competició?

La veritat és que fa molt temps que no competeixo. En aquests moments no em motiva i noto que no ho necessito. He competit en alt nivell durant deu o dotze anys i ara m'ho passo més bé sense la pressa i l'estrès que va lligat a la competició. Tampoc sense la pressió d'haver d'entrenar i estar a nivell competitiu. Ara surto a córrer i en BTT per la muntanya pel simple plaer de fer-ho i les bones sensacions que em dóna. Procuro mantenir-me en un bon nivell per trobar-me bé i per gaudir-ho al màxim. La competició és maca per l'ambient entre els corredors, la gent que t'anima, el repte..., però en el meu cas tanta gent corrent junta i tot el que representa ja no em motiva com abans. De vegades quan algú em comenta que ha fet una cursa molt xula busco el recorregut per Internet, vaig a seguir-lo tranquil·lament pel meu compte i m'ho passo super bé corrent sòl per la muntanya.

La gent hauria de saber veure els condicionants que té al seu voltant per saber si el que va a fer és prou segur per ella o no.
Per què córrer o sortir sol a la muntanya és assenyat?

Això cadascú s'ho ha de plantejar segons el seu nivell i les seves capacitats. La gent hauria de saber veure els condicionants que té al seu voltant per saber si el que va a fer és prou segur per ella o no. A la muntanya, per la feina que tinc, hi he vist de tot. Per exemple, jo aquí Sant Llorenç em trobo segur per tot arreu. Sí que em podria passar que m'entrebanqués per una canal poc freqüentada, o que em quedés tirat en algun lloc de difícil accés, però si m'ha de passar alguna cosa greu a Sant Llorenç també em podria passar en sortir de casa. Si el lloc el coneixes bé, el fet d'anar sòl no suposa tan risc com si estàs en una zona poc coneguda, on hauràs d'anar amb molt més de compte i valorar factors com la meteorologia o l'estona que pots necessitar. Quan surto a llocs menys coneguts estic més atent als possibles contratemps i, en cas de no veure-ho clar, no tinc cap problema en fer mitja volta i tornar per on he vingut.

Entrenament amb Corremonts
Si ara passem a l'altre extrem en què no vas sòl, sinó amb centenars d'altres persones, podem estar del tot tranquils, malgrat, com va passar per exemple a la darrera edició de Cavalls del Vent, hi hagi un avís de mal temps per part del servei de meteorologia?

El problema és que la gent es refia que per estar en el marc d'una cursa organitzada els perills són menors i estan més protegits, quan en realitat els perills són els mateixos, si bé és cert que en cas de problemes hi ha altra gent que pot donar-te un cop de mà. La gent quan va a una cursa té tendència a desentendre's de les seves responsabilitats i delegar-les a l'organització. S'hauria d'establir fins a quin punt la responsabilitat és de l'organització i fins a quin punt és de cadascú.

Les curses normalment només s'anul·len en casos molt extrems com per exemple en cas de tempestes de llamps i trons. A partir d'aquí és la gent que ha de saber on es posa i procurar-se el material suficient i adequat per poder suportar les condicions a les quals s'hauran d'exposar. Precisament a Cavalls em va sorprendre veure, tot i les previsions anunciades, molta gent amb molt poc material. Un altre problema és que tendim a comparar-nos amb algunes persones que no poden ser el nostre referent. Veus al Kilian o el Kupricka amb molt poca roba i penses que si ells van amb només una samarreta tècnica i poca cosa més, jo també ho puc fer, i això no és així, ja que cada persona és diferent i, a més, ells parteixen d'unes condicions físiques i d'entrenament que la majoria de persones no tenim. Penso que en cas de condicions extremes les organitzacions s'haurien de posar més serioses en el tema del control de material i impedir que es pogués participar si no es disposa del material adequat. En qualsevol cas això ho hauria de veure cadascú, sent conscients que en un itinerari de 85 quilòmetres poden passar moltes coses, i que la quantitat d'hores que passaràs a la muntanya és enorme. No pots agafar un paravent mínim si hauràs de pujar a cotes altes i les condicions pinten malament amb pluja i vent. Tot i així, per més bé que ho intentis fer, i per més material que agafis, no estàs 100% absent dels perills propis de l'activitat, que amb pluja, boira i vent es multipliquen per molt. En aquesta mena de curses, la majoria dels que hi participen es passen més temps caminant que corrent i no tenen cap opció de victòria. Aleshores, tant li fa portar una mica més de pes o menys.

En algunes ocasions, si les condicions no són les òptimes, el més sensat és no sortir i, si les condicions canvien, deixar-ho estar. També entenc que la gent es pot haver preparat molt per a aquell dia i que això pot fer que costi renunciar. La línia divisòria entre el que seria la inconsciència i els límits de cadascú no és quantificable. Cada persona ha de ser conscient d'on estan els seus límits i que és el que més li convé en cada circumstància.

Tens en ment algun projecte d'algun altre llibre?

Uf!, de moment no tinc previst fer-ne cap altre, però mai se sap, potser d'aquí a un temps me'n tornen a venir les ganes. Però arrel de la publicació del llibre m’han sortit altres col·laboracions molt interessants, com per exemple un reportatge que estic fent per a la revista Vèrtex on m'han demanat unes rutes noves de la zona de Sant Llorenç i que no estiguessin al llibre i que sortirà en la revista dels mesos de novembre i desembre. També estic ajudant l’editorial Alpina amb l’actualització del nou mapa de Sant Llorenç, feina que encara m’ha fet descobrir més camins i racons del Parc i que sortirà cap a l’any vinent. I no ho sé... estic obert a altres coses que puguin anar sortint.
Comentaris i/o paraules amables
Enviat per Irene
Hola, Jordi,
Molt interessant tot el que ens vas explicar a l'entrevista. Estic a mitja lectura de Nascuts per córrer, i molt engrescada a canviar la tècnica de córrer per millorar el rendiment i evitar lesions.
També t'he de dir que avui he fet la ruta que vas córrer amb l'Albert i que va servir de base per a l'entrevista. M'ha semblat molt xul·la: la primera part era de camins totalment desconeguts per mi, i he gaudit molt de les vistes al llarg de tot l'itinerari. En algun tram de sender de pujada he caminat, però he corregut gairebé tota la volta, que he completat en 1 h 35 min. Sens dubte, un molt bon circuit. De ben segur que aniré resseguint la resta d'itineraris que presentes al llibre.
Gràcies per la feina que has fet amb aquest llibre.
A reveure,
Irene
Enviat per Albert Pérez Monfort
Jordi, l'entrenament va ser genial. Em vas obrir els ulls en tot això del córrer natural. Des de llavors ho he practicat i tinc moltes ganes de seguir fent-ho fins agafar bé la tècnica.
L'entrenament
Escollir l'itinerari per aquest entrenament ha estat molt simple. N'hi ha hagut prou amb fullejar el llibre del Jordi i escollir una de les rutes proposades. Concretament hem escollit la ruta corresponent a la sessió 13, que té per títol “Volta a la Torrota de l'Obac” catalogada com a difícil.

La ruta surt del carrer Turó de la Carlina, a la urbanització de les Pedritxes de Matadepera, i en el primer tram segueix les marques vermelles i verdes de la travessa Matagalls-Montserrat. Comencem per una pista que a l'inici té una cadena. Passem un parell de trams encimentats, i just després del segon ens desviem a l'esquerra per un corriol que està marcat amb una fita. Comencem una pujada forta que ens portarà cap al Puig Codina. Arribem a la carena, iniciem una breu baixada en direcció nord per seguidament tornar a remuntar en direcció a la Roca del Corb, amb unes vistes espectaculars. Aquí l'itinerari gira en direcció oest per dirigir-se al Turó de la Carlina. Comença la baixada, arribem a una cruïlla de camins i agafem el de la dreta per remuntar durant un tram petit. Passem pel costat del pou de glaç i seguim pel camí primer en direcció oest i després en sud-oest. Arribem a una torre de guaita i seguim avall per la mateixa direcció que portem. Arribem molt a prop d'una pista que no hem d'agafar, però que farem servir per tornar. Seguim cap a unes torres d'alta tensió i, una vegada passada la torre girem a la dreta per un tram molt tècnic. Passada la part més tècnica el corriol s'aplana i arribem a la Casa Vella de l'Obac. Des d'aquí continuem per pista fins la casa nova de l'Obac. Passem pel costat de la casa i agafem la pista ampla en direcció a la Torrota de l'Obac i Matadepera, que està indicat amb un rètol. Seguim per pista en lleugera pujada fins situar-nos sota de la Torrota. Continuem per pista fins el cotxe, seguin els senyals de la Matagalls-Montserrat.

En total hem fet 10,4 quilòmetres de longitud i 470 metres de desnivell positiu acumulat que hem completat, a un ritme tranquil però continuat, aproximadament amb una hora i trenta minuts.



En aquest entrenament hem pogut constatar que el Jordi es manté en molt bona forma. En ell hem descobert un muntanyenc complet amb una gran passió i compromís per les coses que porta a terme. Aquest entrenament de ben segur el repetirem en altres ocasions, ja que és bonic, tranquil i assequible. També ens han vingut moltes ganes de seguir els altres entrenaments que proposa en el seu llibre i d'experimentar amb les tècniques minimalistes que ens ha explicat.