Entrenem amb la Gemma Arró Ribot (Ascenció al Puigpedrós des de Guils de Cerdanya acompanyats d'una gran esportista)

18 de juny de 2011
L'entrevista Una vegada més hem tingut el privilegi de sortir a entrenar amb una noia que ha ajudat a fer gran l'esport a Catalunya. La Gemma ha estat capaç de combinar la seva feina de mestra amb l'exigència d'estar a l'elit de la competició de muntanya. També ens ha demostrat que amb motivació i ganes els límits són relatius i que és possible aconseguir coses que a priori semblem impossibles.

Nascuda a la Cerdanya l'agost del 1980, la Gemma acumula una bona col·lecció de mèrits esportius que la situen entre les millors. Enguany ha participat als campionats del món d'esquí de muntanya, on ha fet un bon paper i d'on ha tornat amb dues medalles de bronze: a la cronoescalada individual i a la cursa de relleus amb la Mireia Miró i la Tina Bes. A part d'això ha guanyat nombroses curses de la Copa Catalana i altres competicions. També ha participat en curses molt prestigioses, on ha obtingut resultats destacats.

Aconseguir estar a dalt demana moltes hores d'entrenament i esforç. Què s'ha de fer per poder combinar l'esport d'alta competició amb una feina com la de mestra que t'obliga a estar a l'escola un munt d'hores?

La veritat és que no és fàcil. Et veus obligada a compaginar-ho tot, i això significa tenir constantment la sensació de no estar en cap dels dos llocs al 100%. Això a l'hivern m'implica haver d'entrenar en hores en què si només em dediqués a la competició no aniria. Per exemple, plegar de la feina i sortir a les cinc de la tarda a entrenar em significa un esforç molt gran perquè marxes que saps que se't farà de nit de seguida i, a més, aquí a la Cerdanya fa molt fred. A part d'això alguns dies acabo de l'escola molt cansada. Prefereixo matinar i anar a entrenar abans d'anar al col·legi. Un dia a la setmana em llevo a les 6 del matí, esmorzo una mica, surto a entrenar, m'arreglo i marxo cap a escola. Malgrat tot ho tinc força bé perquè en 20 minuts estic a la Molina, des d'on agafo els esquís i em queda entre una hora i una hora i quart per pujar per les pistes. Em dóna temps d'arribar a l'escola a l'hora.

A l'estiu és més fàcil perquè el dia és més llarg i després de la jornada a l'escola encara em queda temps per sortir una estona. De fet a l'estiu, tot i no poder agafar els esquis, és quan estic més motivada i tinc més ganes de sortir a entrenar, ja sigui corrent o en bicicleta. A l'hivern sempre amb esquí.

Hem observat que ets força polivalent en el sentit que has fet coses grans en esquí de muntanya i també en atletisme de muntanya. En quin terreny et sents més còmoda?

Amb l'esquí de muntanya és on he aconseguit les meves millors marques i on em sento més còmoda. Tot i així de tant en tant a l'estiu també competeixo i he obtingut bons resultats. Per exemple, l'estiu passat vaig fer tercera a l'olla de Núria. També vaig fer la Carros de Foc on vaig quedar primera, juntament amb la Tina Bes i la Marta Riba. Vam arribar totes tres juntes a la línia d'arribada, tal i com havíem acordat prèviament. A Cavalls del Vent també vaig fer tercera tot i que vaig estar en primera posició durant molta estona. Vaig començar massa forta i això al final em va passar factura. En aquesta cursa vaig arribar molt cansada a Bagà, i allà vaig percebre què havia de significar fer curses com l'Ultra Trail del Montblanc. Cansada com estava no em podia ni imaginar què significaria estar a la meitat del recorregut i que encara em quedés fer una altra vegada tot el recorregut. Ho trobo increïble! Segurament si des del principi estàs conscienciat amb que has de fer tants quilòmetres, t'ho prens d'una altra manera, però igualment penso que ha de ser super dur.

Sí, realment són proves molt dures on sembla que no hi hagi límits. Què en penses del fet que cada vegada hi hagi curses més i més dures?

Em sorprèn que cada vegada hi ha més gent que ho fa. Veus una plaça de Bagà amb 600 persones super ben equipades, que s'obren les inscripcions i s'esgoten en un dia. Si no estàs molt al cas, et quedes sense plaça. Estem sometent el cos a uns límits increïbles i, a més, els temps no paren de millorar-se i la distància dels recorreguts no paren de créixer. Després molta gent abandona, però estaven allà per intentar-ho. Suposo que si es van inscriure, és perquè estaven convençuts que acabarien, si no, ho veig com un acte d'inconsciència. Potser també hi ha gent que no sap on es posa. Veu el Kilian amb un bidonet i el paravent lligat a la cintura i es pensa que això és bufar i fer ampolles. Per fer aquesta mena de curses t'has de conèixer molt bé. Si comences a un ritme que està per sobre de les teves possibilitats, el més probable és que no acabis.

Com vas començar amb l'esquí de muntanya i quan vas començar a competir?

Vaig començar cap a l'any 2003. La meva parella en feia i vaig començar a arrel d'ell. M'hi vaig anar enganxant i com que els resultats acompanyaven... Sobretot sóc de fer cronoescalades perquè la baixada no ha estat mai el meu fort.

Al llarg de la teva vida esportiva has acumulat un munt d'èxits i suposo que també has passat moments difícils. Hi ha algun èxit o alguna cursa que valoris o recordis en especial o alguna experiència que no voldries tornar a repetir?

La cursa que em va agradar molt aquest any, tot i que les condicions climatològiques no van ser massa favorables, va ser la Mezzalama. Vaig passar molt fred i vaig estar a punt de plegar. Tot i així en aquesta cursa em vaig emocionar. Em vaig emocionar en el sentit que quan vaig començar a fer esquí de muntanya em pensava que només podria pretendre fer cronoescalades de pujada perquè baixava fatal, i quan sentia la gent que parlava de curses com la Pierra Menta, la Patrulla dels Glaciers, la Mezzalama... pensava que allà no hi podria arribar mai. Tres anys enrere la Marta Riba, que és guarda del refugi de la Colomina, em va telefonar a 5 o 6 dies d'una Pierra Menta perquè s'havia quedat sense parella. Em va convèncer per acompanyar-la tot i que jo no ho tenia gens clar. Potser va ser una decisió una mica inconscient per part meva, però la Marta em va prometre que m'esperaria i que estaria per mi. Ara tinc clar que haver dit que sí va ser una gran decisió, ja que això m'ha obert moltes portes. Encara no em sento del tot segura a la baixada, però ara em sento capaç de fer coses que abans ni m'hagués plantejat. Aquest any a la Mezzalama, quan estava a l'aresta del Castor, em vaig emocionar en veure'm allà i pensar amb el que havia aconseguit. Veig clar que probablement mai podré disputar una Mezzalama, però només el fet d'estar allà a l'aresta... vaig viure una sensació que no es pot explicar en paraules. El fet d'acabar-la em va emocionar. Va ser com un tancament rodó d'una temporada que per mi havia estat super bona perquè ni en els millors dels somnis m'hagués imaginat poder fer tercera en uns mundials, i més sabent que l'any vinent se m'ha acabat competir perquè marxo als Estats Units com a mínim per un any.

De curses que no repetiria mai no en recordo cap. En més d'una ocasió he estat en curses llargues on he patit de valent i he pensat que allà no hi tornaria mai més, però ara m'hi tornaria a apuntar sense dubtar-ne. La ment és molt selectiva i al final només et queda la part bona de les experiències viscudes.

A part de tot això què més hi ha?

Com ja hem comentat treballo de mestra, una feina que m'omple i que m'agrada. A més, ara tindré l'oportunitat de portar a terme una experiència professional i personal molt interessant. El 30 de juliol marxo als Estats Units a fer de mestra en una escola bilingüe en un programa anomenat Dual Immersion. Són escoles on al matí es fan les classes en anglès i a la tarda, en castellà. Hauré de fer diferents assignatures, de vegades en castellà i altres en anglès. Això té una durada d'un any prorrogable a tres. De moment tinc previst estar-m'hi només un any, però això dependrà de com em vagin les coses. Si el primer any, que penso que serà el més complicat, em sento bé i l'experiència m'ha compensat, aleshores ho prorrogaré.
Comentaris i/o paraules amables
Enviat per lluïsa
Endavant amb tot el que se't planti al davant Gemma!
Ets una gran esportista i millor persona!
Enviat per Albert Pérez Monfort
Quina sortida més guapa!

Va ser una jornada esplèndida amb un entrenament de primera. Simplement genial!!!
L'entrenament
De la mà de la Gemma, acompanyada del Xavi Zapater i durant el primer tram també de l'Albert Vilana, hem fet un recorregut dur i exigent per la Cerdanya d'allò més recomanable i que sens dubte repetirem. Hem sortit de la població de Guils de Cerdanya, hem pujat pel GR 11 fins a les pistes d'esquí nòrdic de Guils Fontanera, passant pel Puig de Peransau i les Roques Feres. Des d'aquí hem pujat al refugi de la Feixa, on hem deixat el GR per dirigir-nos cap a l'estany de Guils. Des de l'estany, per un terreny amb blocs de roca de dimensions considerables que ens obligaven a estar atents, hem arribat fins a la carena, on hem arribat per la dreta del Pedró de la Tosa. Des d'aquest punt es divisa proper el cim del Puigpedrós de 2.914 metres d'alçada. Després d'alguns minuts més hem fet cim. Aquí ens hem trobat força gent, entre la qual el Cesc Zapater (el pare del Xavi). Tota la resta de la sortida ha estat molt tranquil·la i no ens hem trobat amb ningú. La baixada l'hem fet diferent. Des del cim hem seguit la carena en direcció est, sempre en lleugera baixada exceptuant petits repetjons i cap a la Roca de Colom. Quan hem vist per sota nostre les pistes de Guils i hem trobat un pendent que fes factible la baixada, hem començat a baixar per un terreny força inclinat on calia posar atenció fins arribar a les pistes. A partir d'aquí la baixada s'ha fet més simple i per camins i corriols hem recuperat el GR 11, ja molt a prop de Guils.

Durant la pujada, degut al fort pendent, han estat pocs els trams on hem pogut córrer. A la baixada hem corregut durant la majoria de l'itinerari.

Val a dir que la Gemma ha estat una guia excel·lent i que tot i que el recorregut no és trivial pel que fa a l'orientació, no ens hem desviat del camí ni una sola vegada.

En total hem fet 27,2 quilòmetres i 1.730 metres de desnivell que hem completat en un temps de 4 hores i 45 minuts*.

* El temps aquí indicat no es pot prendre com a referència per fer el recorregut a ritme de senderisme.






Un entrenament complet que ha donat lloc a una jornada inoblidable amb una noia encantadora!
Punts marcats a l'itinerari
Guils de Cerdanya (1.390 m)
Puig Peransau (1.890 m)
Roques Feres (1.969 m)
Font i àrea de Picknic (1.905 m)
Puigpedrós (2.914 m)
Estació d'esquí de Guils Fontaneda (1.900 m)
Refugi de la Feixa (2.162 m)