Entrenem amb l'Emma Roca (La carena dels Puigmals)

23 de novembre de 2011
L'entrevista Després d'alguns entrenaments d'skyrunning hem sortit a fer un entrenament d'esquí de muntanya amb una esportista de casa nostra ben coneguda, l'Emma Roca.

L'Emma és una veterana de les curses de muntanya. I no ho diem per l'edat, ja que encara no està a dins d'aquesta categoria, sinó pel temps que fa que s'hi dedica.

L'Emma amb tres fills, la Irina de 5 anys i el Martí i la Mariona, bessons de 3 anys, és capaç de conciliar la vida familiar i la feina de bombera amb l'esport d'alta competició. A més, tal i com hem pogut constatar, la seva forma física és excel·lent i sembla que no deixa de millorar.

En aquesta entrevista ens explica les seves fites i projectes de futur, entre els quals hi ha l'estudi que porta a terme sobre rendiment esportiu dins la seva tesi doctoral, i pel qual necessita alguns voluntaris. Els que pugueu estar interessats/des li podeu enviar un missatge a l'adreça info@emmaroca.com. Perquè l'Emma, a més de dedicar-se a l'esport, ha estat capaç de llicenciar-se en bioquímica.

I per si tot això no fos poca cosa, encara ha tingut temps d'escriure el llibre "Extreme Adventure Races. El llibre dels raids d’aventura." amb el gran fotògraf de muntanya, el Jordi Canyameres (http://www.jordicanyameres.com), on explica les seves vivències al llarg de tots aquests anys dedicats als esports de muntanya i aventura.





En el seu vessant d'escriptora està redactant un llibre sobre les anècdotes que li ha aportat la vida com a mare, bombera, esportista, dona,... que té previst presentar el mes d'abril vinent, coincidint amb Sant Jordi.

Estem meravellats!

Podeu trobar més informació sobre l'Emma a la seva pàgina web.



Cavalls del Vent 2011


Quines són les fites vinents que tens en ment?

La temporada d'hivern em va molt bé per entrenar la temporada d'estiu. Faré algunes curses d'esquí de muntanya, especialment les que em cauen a prop de casa i a les quals la FEEC té interès en què participem com a equip federatiu català. També participaré en algunes com ara la cronoescalada o la cursa individual del Campionat d'Espanya. Són curses que es fan a la vora de casa meva i per mi són perfectes per a la conciliació familiar i laboral. Després de la temporada d'esquí de muntanya vindrà alguna marató, així com alguna duatló i triatló. M'han demanat que vagi a fer l'ultratrail de Matagalls a Montserrat, tot de cara a preparar l'ultratrail del Montblanc (UTMB). Aquesta cursa em fa molta il·lusió, és d'aquelles que penso que almenys s'ha de fer una vegada a la vida, i ja que aquest any he fet un parell d'ultres importants com la marató de Sables i Cavalls del Vent, i m'han anat bé, vull aprofitar el bon moment. A més, he aconseguit els punts necessaris i no vull deixar perdre l'oportunitat. Després de l'UTMB, i només tres setmanes després, hi ha el mundial de raids a França. El tema dels raids és el que he estat fent des de fa molts anys i em faria molta il·lusió participar-hi per intentar revalidar podi. L'any passat ja el vam guanyar.

Però amb currículums tan brillants com els vostres, els punts per fer l'UTMB també són necessaris?

Els punts són necessaris, després ja no sé com funciona. El que síi veig és que a les curses cada cop demanen informes mèdics molt actuals com a la marató de Sables que et demanen un electrocardiograma de just el mes abans de fer la marató. Un electrocardiograma més antic no seria vàlid.



Campionat del món
de raids 2010
Foto: Rafa Ruiz


Cada vegada hi ha més curses que demanen certificats mèdics, sobretot a curses que es fan a França és molt normal.

Sí, això cada vegada es fa més.

De fet ara començo una tesi amb el doctor Subirats, que és el cap de metges de l'hospital de Puigcerdà, el doctor Brotons, que és qui s'ocupa dels esportistes d'elit i porta a terme les proves d'esforç i també el doctor Brugada, un cardiòleg molt important especialitzat en genètica cardiovascular. Amb els tres farem el perfil de l'ultrafondista. Es tractarà d'estudiar quines característiques té la gent que fa curses d'ultrafons, tant els d'elit com els que no estan a l'elit, i els compararem amb les persones sedentàries, les que no fan més de 2 hores i mitja d'exercici a la setmana, i les persones físicament actives, que practiquen exercici físic entre 2,5 i 15 hores setmanals. A un grup de persones de cadascun d'aquests col·lectius els farem un estudi de laboratori que consistirà en una prova d'esforç i altres coses. A dos d'aquests voluntaris els farem un estudi complet del genoma, la qual cosa suposa un risc, ja que potser els surten coses que haguessin preferit no saber: com probabilitats de patir malalties hereditàries o altres malalties en el futur. Amb uns quants representats de cada grup farem un estudi de camp amb una cursa de curta distància d'uns 10 quilòmetres, una cursa de llarga distància com una marató i una d'ultraresistència. Estem en converses amb l'Eduard Jornet, que està preparant l'ultra de la Cerdanya, per col·laborar i tenir un possible lloc per fer l'estudi de la tesi. Intentarem veure què aporta de bo i de dolent l'esport de llarga durada. Al final sortiran alguns articles científics. Agafarem corredors d'elit i intentarem analitzar perquè amb condicions similars de preparació física i entrenament, uns guanyen més vegades que els altres. Quins són els factors que determinen qui és el número u. Segurament hi haurà una part psicològica important, així com una part d'adaptació metabòlica també molt important. Al final veurem les diferències entre aquests i els que no entrenen tant. Hi haurà un estudi genètic important, que ens ha de permetre establir relacions entre la constitució de cada individu, el nivell d'esgotament i la facilitat de recuperació.

Està comprovat que tenim una immunodeficiència després d'un gran esforç en cursa, que també estudiarem. Durant les dues hores immediatament després de l'esforç el nostre sistema immunitari baixa i estem exposats a agafar malalties. El consum de begudes amb carbohidrats durant l'entrenament és recomanable, ja que aquesta pràctica sembla atenuar alguns dels efectes immunosupressors de l'exercici prolongat, a condició que l'exercici no es continuï fins al punt de fatiga. Malgrat et puguis alimentar bé durant tota la cursa, la despesa que fas, i això encara es augmenta més en corredors d'elit, és molt superior al que pots recuperar per mitjà de la ingesta.

Sobre el tema dels certificats que m'has preguntat a l'inici, estudiarem el risc que pot tenir una persona de patir una mort sobtada, que bàsicament està lligats a la seva genètica. Les persones que l'han patit tenen antecedents que en una vida reposada no es manifesten i, en canvi, es poden manifestar en el moment de fer esforç físic. El problema no l'ha causat l'esport, sinó que la persona ja el té d'abans. Fer esport no és un risc. Per culpa de l'esport no es morirà ningú d'un atac de cor, però si la persona té antecedents, la cosa canvia. Incidirem sobre marcadors que expressen cardiopatia, per tal de conscienciar la gent que amb una prova d'esforç i un electrocardiograma complet es veu si el cor de la persona pot tenir problemes. Jo recomano que abans de fer una prova d'ultrafons, la gent es faci una prova d'esforç, per tal de no exposar-se a un risc del qual li pot dependre la vida. Sense això la persona no sap si pot tenir un problema en el cor des del néixer, malgrat hagi fet esport tota la vida. Si una persona es dedica a les curses d'ultrafons, és una prova altament recomanada, ja que posarà el cor a uns límits tals que si té algun problema, se li pot manifestar. L'alimentació i la vida poc sana també poden contribuir a patir un atac de cor en una cursa per culpa del colesterol. Seria bo veure a cada cursa un desfibrilador i un equip d'emergència, per conscienciar a la gent del risc potencial que poden tenir. A part de les curses, estaria bé que hi hagués un desfibrilador a cada poble per poder atendre una aturada cardiorespiratòria de qualsevol persona, esportista o no, com ja passa a França.

L'estudi durarà tres any i necessitarem voluntaris/àries. Per tal de seleccionar les persones que formaran part de l'estudi demanarem que ens omplin una enquesta. Serà una enquesta regulada que estem preparant amb un epidemiòleg. Aquesta part cal fer-la molt bé i, a més, hi ha d'haver un compromís amb la gent voluntària, ja que probablement TV3 vol fer un seguiment per mitjà d'un petit programa sobre aquest tema.



Campionat del món
de raids 2010
Foto: Raúl Comino


Com es poden fer tantes coses?

La vida m'hi ha portat, sense buscar-ho. Vaig fer la carrera, vaig fer una tesina i poc després vaig entrar a bombers. Amb el meu marit, el David, vam venir a viure a la Cerdanya. Al cap d'uns anys varem decidir tenir fills, moment fins al qual vaig impartir classes a la Universitat de Manresa. Ara m'ho combino entre bombers, mare i parella, entrenaments, curses, organització d'esdeveniments, la tesina... De temps per avorrir-me no en tinc massa, però em sento molt satisfeta de totes les coses que faig! En aquests moments el fet de treballar de bombera m'ajuda a poder fer tot això. I ara que els fills van a P3 i P5, encara ho tinc una mica millor perquè tenen un horari fix, això m'allibera força i entre guàrdies em queda una mica de temps per entrenar. Tot i així he de buscar el temps de sota les pedres i aprofitar-lo al màxim.

El teu dia a dia d'entrenament en què consisteix?

Tinc un entrenador, el Leo Armentano, que em passa els entrenaments que he de fer setmana a setmana. Des d'ara fins a la UTMB he de fer almenys 300 hores de cursa a peu. Per poder estar suficientment entrenada vaig a córrer cinc dies a la setmana en entrenaments d'entre hora i hora i mitja. De vegades quan no surto a córrer, o a la tarda com a segona activitat, vaig una estona amb bicicleta o a nedar. A l'època d'hivern també ho combino amb l'esquí de muntanya. Intento fer esquí de muntanya tres dies a la setmana, rollers un dia a la setmana i tot això combinat amb córrer. Normalment quan surto amb bicicleta, com que els entrenaments són d'entre dues i tres hores, només porto a terme aquesta activitat. Els diumenges acostumo a descansar i és el dia que més temps dedico a la família. Els diumenges intentem fer activitats amb els nens, exceptuant els dies en què pugui tenir alguna cursa.

Veig que és un programa intens. Quants anys fa que portes aquest ritme?

Doncs ja fa força temps. Ara en tinc 38 i porto competint des dels 23 o 24, més o menys. Vaig començar a competir una mica tard. Abans ja feia esport, però no per competir, sinó per passar-m’ho bé. Va ser començar a fer curses i m'hi vaig enganxar de seguida. En aquells moments hi havia poques noies que competissin i era fàcil destacar una mica. No hi havia gaire nivell, entrenaves una mica seriosament i les probabilitats de guanyar eren altes. Això estava bé perquè motivava, però no era bo per la millora qualitativa de l'esport femení. En homes era una altra història, ja que en aquells moments els nivells entre ells, ja eren molt més igualtats. Afortunadament això ha canviat i ara hi ha moltes dones que estan fortes i els nivells entre elles s'han igualat força. Ara, cada vegada que vas a una cursa, tens 4 o 5 rivals amb qui competeixes de totes totes. Igualment, no deixa de ser poc, si ho comparem amb els homes, que potser tenen 30 rivals que poden fer més o menys el mateix temps en un triatló per exemple.



Raid Bimbache 2007
Foto: Xavi Llongueras


Amb tota aquesta trajectòria quines són les curses de les quals et sents més satisfeta?

Una cosa que em va satisfer plenament va ser guanyar el Campionat del Món de raids de l'any passat. Va ser una passada! Portava més de dotze anys corrent en raids d'aventura i ser campions del món va ser com el regal de tota una trajectòria, i més sent mare de tres fills. En el nostre equip érem veterans del tema i entre tots sumàvem molts anys, també molta experiència, i crec que això va ser un factor clau per aconseguir-ho. A part d'això estic molt contenta del novè lloc fet a l'Ironman de Niça l'any passat. Va ser un objectiu que m'havia marcat després de tenir els nens. Una mica va ser un error marcar-se un objectiu tan ambiciós després d'haver tingut els fills perquè et posa molt d'estrès, ja que vols estar bé per aquella data concreta i la natura té el seu ritme. Crec que en aquesta ocasió em vaig exigir massa a mi mateixa. M'hi vaig obstinar, també amb la idea de classificar-me per Hawaii. Vaig fer novena de la general, primera de la meva franja d'edat, i em vaig classificar per Hawaii, però després, per diferents raons, no vaig voler anar-hi.

També tinc un molt bon record de la victòria un any a la duatló de Núria, perquè és una cursa emblemàtica, o haver guanyat la marató de l'Aneto, i també del fet d'haver fet sisenes a una Camel Trophy.

Aquest any molt bé a Cavalls del Vent, no?

Sí, va estar bé, ja que vaig quedar tercera, però vaig patir molt. Vaig anar primera durant les set primeres hores i molt controlada de ritme perquè em coneixia bé el terreny. Havia sortit a entrenar per la zona i a estudiar-me el recorregut a fons, tot i que segons el meu entrenador no suficientment. Havia fet poc volum de peu, i molta bicicleta i natació. A partir de la setena hora vaig notar una baixada de força important i em va passar la Núria Piques. Al final tercera amb 12 hores i 34 minuts, quan havia previst fer unes 11 hores i 45 minuts, segons els controls que havia fet durant el temps de preparació. Em van començar a agafar rampes als quàdriceps i els bessons... va ser un desastre. A més, com que mentalment sé que puc aguantar, vaig arribar al límit. A meta em van haver de posar dos litres de suero i vaig passar una setmana posterior molt baixa de tot.

Així, després del que m'expliques, ho catalogaries com una mala experiència?

No exactament, ja que ara em sento molt motivada per preparar-m'ho millor i tornar-hi. Fins al moment de la baixada de força anava bé. La pujada fins a la Tossa va ser molt ràpida. Des de Bagà al cim de la Tossa vaig tardar 2 hores i 8 minuts. Un ritme massa fort que després em va passar factura. A més, vaig fer curt d'aigua entre dos refugis i això també em va condicionar no menjar bé. Contínuament aprenem, i aquesta cursa em va comportar un bon aprenentatge.

Va estar bé i, a més, entre les tres que vam fer podi hi havia molt bona relació. Les tres sabíem que érem rivals directes i que anàvem a donar el màxim de nosaltres mateixes. Jo vaig donar el màxim de mi mateixa i això em fa estar contenta. Si a més els resultats acompanyen, aleshores perfecte.

I què tal la marató de Sables? Com va ser l'experiència?

Va ser una cursa molt dura. Anava a Sables a intentar estar davant i m'havia entrenat específicament per això. Anava ben preparada per mirar de quedar al davant, però em vaig trobar amb la Laurence Klein, campiona del món d'ultradistància i olímpica en marató a França, que em va superar. Anàvem disputant-nos les etapes. Una la guanyava ella, l'altra la guanyava jo, i així successivament dia rere dia amb temps ajustats. Mai s'havia donat a la marató de Sables que en dones hi hagués tanta rivalitat. Al final em va treure una mica més de 20 minuts perquè a l'etapa més llarga, la de vuit hores, vaig patir una deshidratació molt forta. En aquesta etapa em va agafar un temps que no vaig poder recuperar. Va ser molt dura, però igualment estic satisfeta d'aquell segon lloc perquè va ser treballat i crec que merescut. Vaig entrar entre els 20 primers de la general. Això és una cosa que miro. Per saber si el temps d'una noia està bé el comparo amb el percentatge de nois que han arribat a meta amb aquell temps. El meu entrenador sempre em diu que com a sènior m'he d'equiparar a màsters 50 masculí. Si el meu temps estaria en el podi de màsters 50, és que ho he fet bé.



Raid Bimbache 2007
Foto: Xavi Llongueras


Veig que tant em parles de raids com de proves individuals. En quin d'aquests dos camps et sents més còmode?

En els raids, per ser competicions per equips, sempre hi ha un risc associat a cada persona. Si una persona falla, repercuteix sobre tot l'equip. Això suposa una gran responsabilitat, ja que per ser allà normalment has hagut d'entrenar-te de valent i fer molts sacrificis. A les curses individuals, si falles, no perjudiques ningú. Ara, amb els nens, m'ho miro des d'un punt de vista una mica més egoista. Si he d'anular un bitllet d'avió per anar a una cursa perquè algun dels nens s'ha posat malat o em necessita a casa, no deixaré ningú penjat, i tot depen només de mi. Actualment aquest comprimís de l'equip, més que abans, m'estressa molt.

Una vida molt intensa...

Abans de tenir fills feia entre 5 i 6 raids l'any anant per tot el món. Amb el David hem viatjat molt durant uns 10 anys. Quan vam decidir tenir nens va ser com plantar una bandera per dedicar-nos a la família. Ara seguim fent coses, però a un altre ritme i d'una altra manera.

Fins quan et veus així amb aquest ritme competitiu?

La veritat és que no ho sé massa. Cada any em faig la prova d'esforç a la Blume i cada any el metge em diu que estic millor. Com que l'entrenador em va fer un programa molt específic per l'Ironman de Niça, ara tinc el llindar anaeròbic més alt que mai. Per tant, puc fer proves més explosives. I això no em quadre massa, ja que la meva idea era justament la contraria, i em pensava que més aviat el que tenia era resistència, més que velocitat, i que amb l'edat encara agafaria més resistència i menys velocitat. Li vaig comentar al metge i em va respondre que això és a causa del tipus d'entrenament que faig i que després dels parts possiblement he fet un canvi hormonal que m'ha portat cap aquí. Ara el meu cos aguanta més temps a ritmes alts. Segons ell encara tinc alguns anys més d'estar a l'alta competició, potser 3 o 4 anys més, no en tinc ni idea, i mentre la prova d'esforç no deixi de millorar estic condemnada a continuar, que per altra banda m'encanta. Encara que en el laboratori surti una cosa, jo ara em veig més fent coses de llarga distància. Les joves promeses que pugen tenen una velocitat increïble, impossible de superar per veteranes com jo.

De vegades, més que l'edat, el que pot condicionar és el temps que fa que t'hi dediques i la pèrdua de motivació, no?

Sí, de vegades és així. No obstant, com que en raids toquem moltes disciplines els entrenaments són molt variats. Això ajuda a que no es creï una monotonia. Tant aviat fas maratons, com duatlons, triatlons, curses de ciclocros... vas afegint disciplines noves. Busques coses dins de l'esport que siguin variades i això t'ajuda a mantenir la motivació. El meu entrenament no té res de monòton i cada dia faig una cosa diferent. A més, sempre vaig per muntanya amb paisatges i sensacions magnífiques que et fan gaudir de valent. Aquí a la Cerdanya, a costat de casa, tinc milers de possibilitats diferents per no avorrir-me. Això de l'entrenament per mi és una de les prioritats del dia i m'ho passo super bé fent-ho.



Entrenament al Puigmal
amb Corremonts.cat


Veiem que a més de l'esport també t'has dedicat a escriure un parell de llibres. Què t'ho portat a fer això?

Un de raids m’ho va oferir el Jordi Canyameres, fotògraf professional i molts anys seguint els raids des del darrera de l’objectiu. Em va demanar si podia fer el text del llibre i li vaig dir que encantada.

El segon llibre que sortirà serà un conjunt d’anècdotes de la meva vida que crec que poden servir perquè altres esportistes, mares, dones, els serveixi com a exemple. No sé, ha estat més un treball personal que no pas voler fer un llibre per vendre.
Comentaris i/o paraules amables
Enviat per Albert Pérez Monfort
Felicitats per tots els èxits aconseguits.

Molt interessant la tesina que presentes a veure si arribeu a conclusions que puguin ajudar a entendre millor aquesta màquina tan complexe que és el cos humà.

Déu ni do la quantitat de coses que fas. Sembla que de temps per avorrir-te no te'n deu quedar gaire!
L'entrenament
L'entrenament d'avui el recordarem durant molt de temps, ja que ha estat fantàstic.

A més de l'Emma ens han acompanyat el José Antonio Hermida, campió del món de BTT, i el David Rovira.

Hem sortit d'una mica més amunt de l'aparcament de l'estació d'esquí alpí d'Er-Puigmal, al vessant francès del Puigmal, i hem seguit la ruta 'La carena dels Puigmals', descrita a la secció de rutes del portal, però amb algunes variants. En arribar al coll de sota el Puigmal de Llo, en lloc d'agafar la carena, hem tret pells per baixar uns metres en direcció a Núria. Després d'una baixada en condicions força bones, però amb la neu una mica encrostada, hem remuntat fins al cim del Puigmal d'Er, des d'on hem baixat una altra vegada fins a recuperar el cotxe.

En total han estat 1.387 metres de desnivell positiu i 11,3 quilòmetres en unes 3 hores.




Ha estat un entrenament intens i agradable amb molt bona companyia. La meteorologia també ha ajudat, ja que el sol ens ha acompanyat, i malgrat que feia una mica de vent, no era massa intents i era perfectament suportable.
Punts marcats a l'itinerari
Les Planes (Estació d'Er-Puigmal) (2.036 m)
Puigmal d'Er (2.910 m)