Sortim del coll d'Elurretxe en direcció a la torre d'alta tensió que tenim davant i seguim els senyals del PR-Gi 1010 per un camí una mica pedregós i amb lleugera pujada. Comencem a endinsar-nos en un bosc de fajos i roures força espès. Aviat trobem un pou de glaç de forma quadrada i profund a la dreta del camí, i al cap de poc, un trencat, també a la dreta amb un indicador cap als pics de l'Aiako-Harria. Aquest camí, ben fressat, ens portarà sense pèrdua fins a l'inici de la carena d'aquest massís. Hem deixat el bosc enrere i la vista és espectacular. Cap a la costa podem contemplar la desembocadura del riu Bidasoa i la silueta dels turons de Sant Sebastià. Davant veurem les formes capritxoses de les moles i les agulles de granit, barrancs de vertigen, i tot plegat combinat amb la verdor de petits prats que semblen fer d'unió entre la roca. Avancem per la carena i passem pel costat d'una balma a la roca amb un avenc, i on l'aigua regalima abundantment. Trobem uns senyals de pintura vermella una mica antics que ens ajuden a trobar el pas i així arribem al primer cim, l'Irumugarrieta. Davant, el Txurrumurru, amb un perfil més escarpat, sembla inaccessible, però seguint el camí marcat hi arribem sense problemes tot i haver de fer servir les mans en algun punt. Des d'aquest punt central el mirador sobre la costa guipuscoana és excepcional, també de la vall del riu Oartzun, on hi ha ubicades les antigues mines que avui alberguen el centre d'interpretació del parc. El retorn al punt d'inici el fem desfent la ruta de pujada o bé agafem un camí que flanqueja els cims per sota i que ens condueix novament al camí de pujada dins el bosc. També hi ha la possibilitat de fer una ruta circular que ens permeti recórrer els tres cims del massís. En aquest cas és millor plantejar l'itinerari en sentit invers al que aquí expliquem, ja que entre l'Errobilde i el Txurrumurru hi ha un parell de passos de IIº+ i Iº+ que és millor fer de pujada.
Descobrint els pics de l'Aiako Harria: el Txurrumurru