Entrevistes: Entrevista a Mireia Miró: “Les curses tenen un punt d'addicció perquè cada persona es pot posar un repte amb ella mateixa on el fracàs és tolerable”

Enviada per administrador el 09/Jun/2012 - 08:18

La Mireia Miró ens explica com li ha anat la temporada d'esquí de muntanya actual i com afronta la temporada de curses de muntanya. Una temporada que li ha resultat especialment dura degut a una lesió que ha arrossegat des de l'estiu passat. Tot i així ha aconseguit el subcampionat del Món d'Esquí de Muntanya.

Aquest hivern quantes curses d'esquí de muntanya has fet més o menys?
Aquest hivern he fet 25 dies de cursa d'esquí de muntanya. Totes les curses han estat d'una jornada excepte el Tour de Rutor.

Quina ha estat la cursa més esperada de la temporada?
Sens dubte ha estat La Patrouille des Glaciers. El fet de viure a Suïssa molt a prop de Verbier, que és el lloc d'arribada d'aquesta cursa, li donava un atractiu extra. Quan vius allà te n'adones de que es tracta d'una cursa que la gent d'allà la porta dins del cor. Fins abans d'aquest hivern no em motivava especialment perquè la veia com molt tancada i reservada als suïssos. Enguany m'he adonat de que és cursa nacional. La gent la viu de forma molt intensa. Des del desembre se'n parla a tots els mitjans de comunicació i durant les setmanes anteriors a la cursa no hi ha pràcticament cap altre tema de conversa. És un tema omnipresent en els mitjans de comunicació durant un període de temps important.
Quan vas saber que la cursa finalitzava a Arolla, a la meitat del recorregut, quin sentiment vas tenir?

Em vaig quedar bastant decebuda. Vam guanyar la cursa, però per a mi La Patrouille és el recorregut des de Zermatt a Verbier. No em sentiré com a vencedora d'aquesta cursa fins que no creuï la línia d'arribada a Verbier. Sobretot la decepció la vaig tenir perquè quan vam arribar a Arolla ens trobàvem i estàvem les tres de l'equip molt bé. Havíem estudiat meticulosament la cursa i ens havíem passat molt de temps preparant-ne tots els detalls. Sabíem què havíem de fer a cada moment i tot estava calculat.

És complicat trobar-nos tres noies i que les tres, el dia de la cursa, estiguem tan bé. Ho teníem tot de cara i era el nostre dia. Aquell dia, si la cursa hagués arribat a Verbier, haguéssim pogut fer història.

Encara sort que vau guanyar perquè tenint en compte la llargada de l'itinerari haguéssiu pogut fer una estratègia diferent i no haver arribat a Arolla en primera posició, amb el pensament d'atacar a partir d'aquell punt.

A Arolla hi vam arribar descansades. La nostra estratègia era arribar relaxades a Arolla i cremar els cartutxos a la segona part de la cursa, precisament després d'aquest punt. Una estratègia encertada, però que no va massa amb mi, ja que tinc el problema de què sóc impulsiva, si em trobo bé vaig a tot gas. Des del principi sabíem que jo no podia anar davant, sinó que havia d'anar al darrera una mica frenada.

El fet d'anar tres també dóna més pressió, per si seràs capaç d'aguantar el ritme dels companys, no?

Tot depèn de com t'ho prenguis. Teníem molta confiança entre nosaltres i havíem parlat suficient com per saber com calia actuar en cada situació. Crec que això ho vam fer bé i vaig acabar molt contenta. Des del principi teníem clar que si una de les tres no estava bé el primer objectiu era arribar a Verbier, sense fixar-nos en els resultats. Si estàvem bé, com va ser cas, aniríem a tope. En aquest tipus de curses, però, sempre et poden passar coses, i ho havíem contemplat. Crec que per funcionar bé és molt important la comunicació. En relació amb la Mezzalama de l'any passat, on també érem tres, he notat una gran diferència. Allà crec que vam fallar en el tema de la comunicació i no havíem preparat la cursa suficientment. Són curses llargues i variades on no només compta l’estat físic, sinó també l'estratègia que segueixes. A La Patrouille, per exemple, vam sortir de Zermatt amb una temperatura força alta per estar al cap de poques hores a 3.700 metres d'alçada a uns quants graus sota zero i amb vents forts de més de 90 km per hora. Tots aquests aspectes cal tenir-los en compte i haver-los pensat per avançat. Coses com: “ens posarem el paravent? Si ens posem el paravent ens el posarem les tres. On ens el posarem?”. Cada canvi, cada aturada de cadascuna de nosaltres, cada imprevist... repercuteix en el temps de les tres. Per tant, calia anar alhora per perdre el mínim de temps possible. Sabíem que totes les decisions que portéssim preses d'abans de la cursa eren moments que guanyaríem el dia de la cursa. Havíem passat hores organitzant-nos sobre el paper, més que sobre el terreny.

La Laetitia campiona del món, tu subcampiona. Les dues amb gran avantatge sobre les vostres contrincants. Com estava la Séverine? Ella potser era qui podia anar amb més pressió, no?

La Séverine va ser la tercera del món. Però sí, era la que anava amb més pressió. Ja ens ho va dir. Com he comentat abans, ens vam entendre perfectament i la bona comunicació entre nosaltres va ser un factor clau. La Séverine des de l'inici ens va dir: “No faré Les Patrouilles si he de ser la que faci anar malament a l'equip”, ella ho tenia clar. Aquí també vam aplicar estratègia. Per exemple, la Leti i jo vam sortir amb tres esquis cadascuna i així durant el primer tram a peu la Séverine va poder anar una mica més descansada. Durant el temps de preparació ens va dir: “Oi que la patrulla som tres, oi que la cursa és llarga i es pot fer estratègia? així doncs anem a fer estratègia. Com que jo a priori sóc la que puc tenir més problemes proposo sortir amb menys pes i des de l'inici reservar-me una mica, per tant he pensat que vosaltres podríeu sortir amb tres esquís cadascuna”. I així ho vam fer!

I una cursa que no t'hagi agradat massa i que potser no repetiries?

L'estat amb el que estava a l'inici de la temporada a causa d'una lesió que he arrossegat des de l'estiu passat, va fer que les primeres curses em costessin molt a nivell psicològic. Va ser el moment en que vaig veure clar que havia de canviar d'actitud i que no havia de centrar-me tant en els resultats esportius i més en la meva recuperació. Això costa d'acceptar perquè quan vas a una cursa t'agrada fer-ho el millor possible. És un treball que vaig haver de fer sobre mi mateixa. Hi ha hagut un moment a l'hivern que hagués tirat la tovallola. I no perquè ho estigués fent malament -segones posicions també són bons resultats- sinó perquè a nivell mental tenia molta pressió.

En quin moment vas notar aquest canvi d'actitud?

Vaig canviar l'actitud més o menys a partir dels campionats d'Europa, tot i que reconec que en tot moment hi ha hagut un punt de resignació, ja que notava que anava a mig gas. M'hagués agradat estar davant donant guerra, encara que és probable que igualment hagués quedat segona de la Copa del Món i, per tant, el resultat final hagués estat el mateix. Durant la setmana dels campionats la convivència amb l'equip em va anar super bé. En aquells moments vaig apreciar les millores que notava sobre la meva lesió, la qual m'estava durant més temps del que mai m'hagués imaginat.

L'any passat campiona del món d'esquí de muntanya i enguany subcampiona. Com has viscut el fet de no haver pogut revalidar la primera plaça?

La veritat és que no li he donat massa importància i estic contenta per com han anat els resultats. Per exemple aquest any, per primera vegada, he competit a totes les proves dels Campionats d'Europa i, en totes elles, em vaig sentir molt bé. Entre una prova i la següent m'he pogut recuperar perfectament, la qual cosa és complicada i mai abans havia aconseguit. Una mica degut a la meva lesió em vaig plantejar anar a totes les proves, cosa que no hagués fet si hagués estat del tot bé. En aquest cas hauria escollir fer-ne només algunes. Sabia que no estava al nivell de la Laetitia, però que per altra banda tenia força marge amb relació a les que em venien per darrera, la qual cosa em va permetre agafar-me les coses amb menys tensió que si hagués anat a quedar la primera. Això no vol dir que no ho donés tot, però ser el favorit sempre et suposa un plus de pressió que aquest any m'he estalviat.

També he de dir que els resultats de l'any passat eren impossibles de superar i n'era conscient. Si esborrés de la història la temporada passada aquesta hagués estat la millor de la meva vida, tant pel que fa a la regularitat, com pel nombre de curses i els resultats obtinguts.

L'any vinent intentaré tornar a fer una bona temporada. No tant pel que fa als resultats, sinó pel nivell d'entrenament i les bones sensacions. Els resultats els deixo en segon pla.

Sembla que aquest any amb la Laetitia us hagueu canviat els papers?

Sí, aquest any ha estat una mica així. A mi ja m'està bé perquè la Laetitia és una persona molt treballadora i metòdica que feia molts anys que no aconseguia portar una temporada tan regular com la passada i aquesta. Ha fet una temporada excel·lent i me n'alegro molt per ella. Igualment, competitiva com sóc, m'ha sabut greu no posar-li les coses una mica més difícils.

Creus que ha pujat de nivell i que en el futur et posarà les coses més difícils?

La Laetitia l'any passat va fer una temporada bastant regular, però a un nivell una mica més baix que aquest any. Fins aleshores, per diferents raons, no havia fet mai temporades completes encara que ja havia estat campiona d'Europa i del Món. Durant aquest any i l'any passat ha aconseguit mantenir un nivell molt alt durant tota la temporada. Això de cara al futur és bo perquè entre nosaltres ens motivem per entrenar. L'any vinent hi haurà els Campionats del Món i les dues tenim clar que els volem guanyar. Una mica ja tenim el pique, i fem broma sobre el tema. Per exemple jo li feia la broma que si no hagués estat lesionada no hagués pogut amb mi, però tots sabem que enguany ella estava més en forma que jo i que, tot i haver estat del tot bé, m'hagués resultat molt i molt complicat superar-la i, fins i tot, lluitar cos a cos amb ella. Això ens desperta una mica a les dues per estar alerta i no adormir-nos.

A part de la Leti puja una generació de noies molt fortes que en el futur posaran les coses complicades. Si la Leti i jo aconseguim estar tan bé com la temporada actual i l'anterior no crec que ens puguin donar una sorpresa de cara la propera temporada, però no podem baixar la guàrdia i en un dia dolent fàcilment ens poden superar. Aquestes noies en un parell o tres anys seran el nostre relleu.

Quan de temps et veus competint a aquest nivell?

L'any vinent tinc previst tornar a disputar els Campionats i la Copa del Món, però m'estic plantejant de fer un canvi important per d'aquí a dues temporades. Amb la Laetitia ens plantegem fer un hivern on només disputarem curses per equips i intentarem anar a les més emblemàtiques de cada país. Estem en un moment en que tant la Leti com jo, a nivell individual, ho hem guanyat gairebé tot i necessitem un canvi d'aires. Les dues tenim la impressió que dins de l'esquí de muntanya ens toca agafar un altre rol, essent més properes a la gent per intentar fer arribar aquest esport a més noies. Hem pensat amb les curses per equips perquè són més populars i hi accedeixen més tipologies d'esquiadors, tant professionals com amateurs. Serà una temporada una mica sabàtica. Després d'això ja veurem. Ara mateix porto quatre anys amb les curses de la Copa del Món. Amb la temporada vinent seran cinc i noto que em cal un descans i un canvi d'aires. La competició a nivell individual m'agrada, però no crec que sigui la millor manera de fer créixer aquest esport.

A partir dels resultats que has obtingut, creus que has contribuït a que més noies de casa nostra s'animessin a fer esquí de muntanya?

No tinc aquesta sensació, si bé és cert que cada vegada hi ha més noies que practiquen l'esquí de muntanya. Tot i així encara és una minoria si ho comparem amb altres esports. En curses de muntanya l'increment ha estat més gran i estic convençuda que d'aquí pocs anys serà un esport professional tant per als nois com per a les noies.

El creixement en la pràctica dels esports outdoor ha estat enorme en molts pocs anys. No creus que pot ser degut a una mena de bombolla que es pot desinflar per ella sola?

Podria ser. Aquí hi han hi han jugat un paper important les marques comercials, les quals han insistit molt sobre la relació entre l'esport i la salut. Veus marques d'alimentació que basen els seus anuncis principalment en aquesta relació i normalment apareixen esports a l'aire lliure on surt gent caminant o corrent. En els darrers anys la relació esport i salut ha anat a més. Això també ha fet augmentar l'interès per les curses. Penso que les curses tenen un punt d'addicció perquè cada persona es pot posar un repte amb ella mateixa on el fracàs és tolerable. A la vida del dia a dia el fracàs el vius d'una manera més traumàtica, ja que a la societat actual l'error o el fracàs no està ben vist. En canvi entrenar i córrer curses et permet equivocar-te sense que això tingui un repercussió important, més enllà de la pròpia cursa. Les curses et permeten equivocar-te i al mateix temps et permeten superar-te. Et planteges reptes personals. Reptes que, si a base de preparació ets capaç d'assolir, fan que obtinguis altes dosis de satisfacció personal, fan que guanyis confiança en tu mateix/a i que te n'adonis de que ets capaç de fer més coses de les que et pensaves. Després pots extrapolar això a la vida del dia a dia i et dius: “si he estat capaç d'aconseguir això a base d'esforç i constància, també puc aconseguir coses importants en altres àmbits de la vida”. Crec que això és una de les coses més importants que et dóna l'esport. És com el reflex de la vida expressada en un joc, on et pots trobar amb totes aquestes situacions sense el perill del fracàs davant de la societat.

Amb la Laetitia sou molt amigues i a l'hora grans rivals, com ho porteu això?

Una cosa no té cap mena d'influència sobre l'altra. Portem dos anys vivint juntes i les coses relacionades amb les curses no ens les emportem cap a casa. A casa pràcticament no parlem dels resultats obtinguts i tendim a parlar només dels dubtes que puguem tenir sobre curses futures, de les curses que volem fer juntes i dels projectes que tenim en comú. Quan estem a casa procurem no parlar d'esquí de muntanya per intentar desconnectar una mica del tema i busquem altres temes de conversa.

Feu més o menys les mateixes curses, viviu juntes... també entreneu juntes?

Entrenem cadascuna per la nostra banda, encara de forma esporàdica puguem coincidir. Altrament seria una mica massa pel que fa a la convivència. En aquest aspecte fem la nostra, sense interferir l'una amb l'altra.

El fet de quedar primera o quedar segona t'ha implicat canvis pel que fa als patrocinadors i altres afers professionals?

No, no m'ha canviat res. Tinc molta sort amb les marques on estic, em cuiden molt bé i he establert una relació amb elles que va més enllà del que és simplement esportiu. Una temporada o període no massa esplendorós no suposa un canvi en aquest aspecte. El primer interès dels meus patrocinadors, i com a qüestió prioritària, ha estat la meva recuperació i en cap cas m'han pressionat en fer una cursa determinada. El missatge ha estat sempre que m'agafi el temps que necessiti per recuperar-me. Tenir aquesta relació amb les marques em reconforta i em dóna confiança.

Fa relativament poc que has deixat els esquís i que comença la temporada d'estiu. Com et prepares pel traspàs d'una disciplina a l'altra?

Entre una època i l'altra passa molt poc temps. Aquest any m'hagués agradat començar a Zegama, és a dir tres setmanes després de l'última cursa d'hivern. Com que vaig decidir no fer Zegama vaig fer un període de parada d'unes tres setmanes. Després d'això he iniciat un període principalment de gimnàs per fer un treball de prevenció de lesions i, a mesura que avancin les setmanes, afegir treball de cardio.

Aquí hi veig una programació meditada. La penses tu o tens assessorament?

Des d'aquest mes d'abril, després de cinc anys amb l'entrenador anterior, he començat amb un altre entrenador, amb l'Eduard Barceló. L'entrenament el pensem entre tots dos. Ens reunim de tant en tant i parlem de com hauria de ser, tot i que el final ell ho dissenya i planifica. Jo sé el que em va bé, ja que porto molts anys entrenant, però sóc conscient de que sola no em puc entrenar, ja que sempre visc amb l'obsessió de que mai faig prou. Si no acabo l'entrenament cansada tinc la sensació de que no he millorat i realment no és així. Necessito algú que em marqui les pautes i això em dóna molta tranquil·litat. En aquest aspecte faig molta bondat i segueixo les pautes fixades escrupolosament, ja que confio molt en aquesta persona. Sé que adaptar-nos l'un a l'altre ens portarà un cert temps i hi haurà errors, però això també passava amb l'entrenador d'abans, tot i la quantitat de temps que feia que treballàvem junts. Si volgués anar a la meva, no treballaria amb cap entrenador i no passaria res.

Quins són els objectius per a la temporada d'sky running?

Aquest estiu m'agradaria estar bé per a la Dolomites Sky Race a finals de juliol a Canazei, per a Pikes Peak a Estat Units a mitjans d'agost, per a la cursa de Malasia a mitjans d'octubre i també per les 50 milles de Sant Francisco que és al desembre. Totes elles són curses que em venen molt de gust i em motiven.

Per què, de curses com la Transalpine, de diversos dies i vista l'experiència de l'any passat amb la teva lesió, te n'han quedat ganes?

Sí, per què no? Quan vaig abandonar vaig marxar frustrada pel fet d'haver abandonat. No vaig quedar frustrada amb la cursa en sí mateixa, tot i el fet que després d'haver-hi participat no he pogut córrer durant més de vuit mesos. Córrer per parelles i per etapes va ser una experiència molt maca que no m'importaria repetir. A més, vaig tenir la sort de fer parella amb l'Stephanie Jiménez amb qui ens enteníem super bé i de tenir a la Naila Jornet de suport. Les tres ens ho vam passar molt bé. Aquest any segur que no la faré, però no la descarto de cara a un futur més o menys proper.

Això de la lesió creus que ha estat la cosa més dura que t'ha passat a nivell esportiu?

Sí, sens dubte. Mai abans en els entrenaments havia estat limitada físicament. Sortia a entrenar i parava perquè estava cansada o havia fet el que tocava aquell dia, però les limitacions no havien estat físiques. Enguany sortia i no sabia quant de temps podria aguantar-me el genoll. Era un fre que no podia controlar. Per sort he estat en bones mans i ara la recuperació va pel bon camí, tot i que no puc encara dir que estigui refeta al 100%. M'ha suposat un patiment llarg i intents, que mai m'hagués imaginat que em duraria tant. Ara que començo una altra vegada a córrer he de veure com em respon el genoll, ja que el cos té memòria i recorda que es va fer mal.

Tot i la lesió t'hem vist força activa. Has hagut, però, de renunciar a alguna cursa que et fes especial il·lusió?

Una de les coses que m'ha sabut més greu aquest any ha estat perdre'm la Pierra Menta. Vaig estar molt temptada d'anar-hi, però ara penso que sort que no hi vaig anar. En aquestes ocasions cal posar-hi seny i ser pacient. Renunciar-hi va ser una decisió encertada.

La gent jove tendim a ser impacients a l'hora de fer coses. Amb el temps aprens a relativitzar tot això i et dius: “ja arribarà el moment”.

També m'ha sabut greu renunciar a Zegama.

Per més que en tingui ganes el més prioritari és la meva recuperació. De què serviria no fer-ho així sinó per empitjorar les coses?
Tampoc he volgut adormir-me i no fer res. Així que intento trobar un bon equilibri entre el que puc, el que em convé i el que m'agrada fer. Ara mateix em fa respecte tornar a començar a córrer.

Et fa respecte tornar a començar?

Porto més de vuit mesos sense córrer. No em fa respecte per la forma física, sinó perquè m'he de reeducar a córrer. Després de tant de temps tens la impressió que comences de zero. El motor hi és i està entrenat, però el cos ha de tornar a agafar l'hàbit de portar a terme aquella activitat. Ha de tornar a posar en marxa tots els mecanismes compensatoris per evitar lesions i això necessita cert temps.

És clar, una parada tan llarga també té repercussions a nivell muscular i físic. Com et notes en aquest sentit?

Ara estic prima, però igualment noto que he guanyat una mica de pes. I no és que busqui aprimar-me, però sí que noto que he guanyat pes a nivell de cames. He aprés a tenir una percepció del meu cos que em permet veure de seguida quan guanyo i perdo pes, ja sigui perquè estic en forma, pel nivell d'entrenament o per altres causes. És important conèixer quin és l'estat físic que et permet obtenir millor rendiment. Sé que no per estar més prima aniré millor. Al contrari, hi ha un punt en que si t'aprimes massa deixes de rendir i et costa molt recuperar. Vigilo molt aquest aspecte i el tinc sempre ben present. A l'hivern tinc tendència a aprimar-me més, ja que les curses, degut al fred i a les condicions ambientals, desgasten més. Durant aquesta època he de vigilar no aprimar-me massa i gairebé cada dia prenc batuts de proteïnes.

Així, les condicions ambientals també influeixen en el fet d'aprimar-se més o menys.

Amb fred i amb condicions adverses el cos es castiga més. Córrer et provoca un desgast físic important, ja que físicament és més agressiu. A l'hivern el desgast físic no és tan gran, però les condicions ambientals són més dures. No només durant la competició, sinó també durant els entrenaments. Per exemple aquest hivern va haver-hi una onada de fred que va fer que les temperatures fossin de -20ºC i no per això vaig deixar d'entrenar cada dia. Aquestes condicions tan dures provoquen molt desgast, però si ho vigiles una mica no passa res. A l'estiu sempre guanyo algun quilet amb relació a l'hivern, però ja em va bé. I pensa que fa tres anys que vaig deixar de pesar-me. Només em fan pesar una vegada a l'any quan he de fer les proves d'esforç. Si et peses massa pots arribar a obsessionar-te amb el pes i això no és bo.

Creus que els esportistes d'elit teniu tendència a obsessionar-vos amb el culte al cos?

Crec que no, però hem de cuidar-nos, ja que tenim un desgast important. Si no et cuides una mica el desgast és molt més gran. Relacionat amb això està el tema del menjar. Menjar bé i equilibrat et permetrà obtenir millors resultats, recuperar millor i tenir menys riscos. Amb això sí que paro força atenció i procuro menjar de forma equilibrada. També intento fer els àpats sempre a la mateixa hora. Jo crec que tenir hàbits en aquesta mena de coses m'ajuda, tot i que sé que hi ha esportistes d'elit que no tenen massa en compte aspectes com aquest.

Aquest desgast de què em parles no tens por de que et passi factura en el futur, quan per exemple tinguis 50 anys?

Sí que em preocupa, però no hi penso perquè faig una cosa que m'agrada i la faig de gust. Si pensessis en això deixaries de fer la meitat de les coses que fas. Tot té les seves conseqüències i unes coses et fan renunciar a altres. Forma part del joc, què hi farem! També podria deixar de córrer i posar-me a treballar en una feina que no em demanés gaire esforç físic. Deixaria de tenir aquest problema però possiblement en tindria d'altres.

Fotos: Joan Miró